dimarts, de gener 31, 2006

la bella vella

la bella vella em va ensenyar, com a tots, moltes coses importants per a la vida. però avui la bella vella ha marxat, i només volia recordar-la.
ella em va ensenyar, per exemple, a escoltar-nos amb respecte i a saber imposar-nos. ella em va ensenyar, per exemple, a no "fregar vidres".
ella em va ensenyar què era pujar dalt d'un escenari.
ella em va ensenyar que no s'ha de ser el protagonista, sinó el millor.
ella em va ensenyar a ser responsable.
ella em va ensenyar que les persones creixem segons podem, i que hem de trencar motlles.
amb ella vaig aprendre que s'ha de ser imprescindible, però que tots som substituïbles.
vaig aprendre a callar, tant a dins, com a fora de l'escenari.
amb ella vaig aprendre que l'escenografia es pot montar al mig del primer acte.
amb ella vaig aprendre què significa el món de la faràndula
dels seus llavis vaig sentir per primer cop "la quarta paret"
dels seus llavis vaig sentir per primer cop que la història l'escriuen els qui guanyen.
i dels seus llavis en van sortir les bromes més simpàtiques, les ironíes més subtils, i els comentaris més dolorosos per a molts.

i d'ella, d'ella se n'han dit tantes coses...
se n'ha dit que era una gran persona,
una gran professional,
se l'ha posat verda, que és el que volia,
ha estat valorada pels exalumnes i criticada pels alumnes, que, com sempre l'enyoraven a la classe quan no hi era.
d'ella, d'ella se n'ha dit moltes coses, potser massa i tot.
jo només en recordaré una, la duré sempre dins el cor.

fa molts anys, en una aula de plàstica i amb la meva bata descordada observava les seves sabates extranyes, aquelles malles negres i un jersei molt ample. i no em vaig adonar del que estava dient. però de cop, va dir que volia donar-li un paper important a una persona que el mereixia, a una persona que s'havia sacrificat pel grup i que ara mereixia una recompensa. i tothom va demanar qui. n'hi havia més d'un que pensaven que parlaven d'ell. però jo només mirava les sabates, les malles, els cabells blancs. i de cop, va aixecar la vista i va dir TU.
tothom es va girar, i jo també. però al meu darrere tan sols hi havia paret blanca.


una vegada vaig ser el seu petit princep, d'altres vaig ser el que va voler. però ella per mi només pot ser una cosa, la bella vella que em va ensenyar que ser mestre, no vol dir altra cosa que ensenyar-nos a ser persones. i també va dir-me, que si volia, podia fer el que vulgués, que perquè no ho havia d'intentar?
i sí, ho intentaré, per ella. perquè aquest és el meu adéu i el meu comiat.

adéu bella lola,
adéu bella vella.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Els encontres que tenim al llarg de la vida ens fan qui som, i a vegades, quan algú és bona persona, no és merit d'ell, sino de qui ha conegut. evidentment hi ha d'haver predisposició a ser-ho,que no vull ofendre ;). però ja m'entens...
I quan aquelles persones que ens van ajudar a ser una mica com som se'n van, i vull dir que se'n van del mon, sempre ens queden les coses que ens ha deixat...
Recorda-la, que segur que ella et recorda a tu :) D'això si que n'estic segurissim.

OLGA! ha dit...

era bona profe de teatre, nkara ke una mika dura..jeje

ens ho vam passar bé a les obres que ella preparava...

nomes la cnec daixo...

OLGA! ha dit...

dels seus llavis vaig sentir per primer cop que la història l'escriuen els qui guanyen



no ve al cas, però l'escriurem, oi que si? oi que escriurem la nostra història? oi que la guanyarem? oi que no llençarem la tovallola? oi que ...oi que no em cal preguntar?


la resposta ja la sabem, no en dubtem. Guanyarem.










||*||

Anònim ha dit...

Podria signar aquests mateixos sentiments teus, podria signar aquesta teva visió, podria signar aquesta tristesa entre línies, podria signar aquest privilegi, ... Només em caldria canviar els records personals pels meus. La resta, ho comparteixo.

Amb tu comparteixo també aquest petit homenatge; recordant des de quan ens feia de professora de gimnàs quan teníem 4 o 5 anys als últims mesos d'aquest seu camí, difícils però on la seva expressió ho era tot, passant per quan m'acompanyava a veure el Leo a la caseta, a quan feia córrer l'oca per la classe, a quan cantàvem tots a terra amb l'esquena ben recta (sobretot) infinitat de cançons d'aquell llibre vellet, a les bronques per les corredisses pels passadissos que m'aturaven el cor, per quan vaig sentir que realment em coneixia, dalt d'aquell escenari on jo feia veure que cantava i em va fer arribar un: està molt bé cantar per a un mateix, però si vols que t'escoltin has de cridar, t'ho has de creure, canta! i va començar un altre tipus de relació, després les danses, saber veure que per ella ensenyar volia dir una altra cosa que no només explicar el temari, les preguntes pels estudis -ja amb un altre to-, i un cop acabat el Villena, aquelles tardes de piano, galetes i te decorades de plaents converses sobre literatura, música i la vida, sobretot la vida...

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Et felicito per aquest post tan sentit i gens ensucrat. Llàstima que l'"assunto" (com diria ella) de les majúscules no et quedés gaire clar... ;) El sbstt.