dijous, d’agost 31, 2006

l'aspirador


vull un aspirador. ja ho tinc decidit, és l'electrodomèstic de la meva vida. m'explicaré: ara farà una setmana que vaig buidar la meva habitació. va ser una feina realment molt dura, de debò. vaig haver de dormir al menjador dos dies, perquè vaig netejar tot el que hi havia i m'hi passava tantes hores que si a més a més havia d'anar posant i treient el que hi havia al damunt del llit encara hi seria. doncs bé, el que volia explicar, és que mentre feia tota aquesta destrossa, i em provocava un mal d'esquena que encara no he aconseguit treure'm del damunt, l'aspirador m'acompanyava. ell era allà, a la porta de l'habitació, mirant-me i esperant que el cridés per a xuclar l'interior dels calaixos i tota una quantitat inimaginable de pols que s'acomulava entre el que tenia guardat. em va enamorar, perquè em recorda a un entranyable animaló que pesa dues tones i no, no és el meu gat (que pobret, està gras, però no n'hi ha per tant) sinó un elefant. que en són de macos, els elefants, oi? són elegants, majestuosos, i.. això, aspiren amb la trompa, com els aspiradors.
doncs això, i a partir d'aquí em vaig posar a pensar, i si els fes servir per tot? per.. per aspirar el foc, la pols, les males olors, la gent que em cau malament, els plats bruts, els exàmens i els professors amargats, els nervis...

de moment l'aspirador perfecte no existeix, però els altres sí, i són prou entranyables... així que si voleu fer-me un regl, ja sabeu... posa un aspirador a la MEVA vida!

dijous, d’agost 24, 2006

princesas-pereza

Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar, ahá...
Cambiar un "no me creo nada" por "te quiero, chaval",
Cualquier excusa, una chorrada, es buena para brindar
Soltar en una carcajada todo el aire y después respirar

Sentirme como una colilla entre unos labios al fumar
Colgarme de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar

De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya

Ando silbando me paro con la gente a charlar
Me tomo algo, sonrío y me lo vuelvo a tomar
Escucho música y me pongo a bailar
Sigo flipando cuando veo mi cara en el as
Últimamente las cosas cambian cada vez más
A veces pienso que algo malo viene detrás

Me siento como una colilla entre unos labios al fumar
Me cuelgo de cualquiera que le guste trasnochar
Qué inoportuno fue decirte "me tengo que largar"
Pero qué bien estoy ahora, no quiero volver a hablar

De princesas que buscan
Tipos que coleccionar
A los pies de su cama
Eres algo que he olvidado ya

Sigo buscando una sonrisa de repente en un bar
Una calada de algo que me pueda colocar
Una película que consiga hacerme llorar...

De princesas...

m'encanta aquesta cançó... però em fa recordar.....oh, no ho suporto més! necessito menorca!torneu aviat, siusplau....

imissu

dimarts, d’agost 22, 2006

whatineed

bé, em temo que ja és hora d'explicar-me què em passa. la veritat és que no sé ni per on començar, i és trist, però em temo que tot es redueix al mateix de sempre, a allò que no puc evitar, a aquell ésser que faig canviar de cara perquè, com em van dir una vegada, mai seré feliç. suposo que necessito estimar, o si més no, que m'estimin, que em "mimin" una mica, estar pendent d'algú, saber que hi és, desitjar-lo, esperar per veure'l... i totes aquestes coses. i el problema, és que fins ara em refugiava en la idea que feia tot això perquè seguia penjada d'un altre tio que no em feia cap mena de cas. però finalment he vist que no. que a ell el segueixo apreciant moltíssim, però que no l'estimo com abans. i per tant, el problema és un altre, perquè ara no puc anar fent el ruc com abans i excusar-me amb qualsevol cosa. ara ja sé què em passa, i he vist que el problema és més greu. va passar el que va passar en el seu moment, i vaig creure que m'havia enamorat, però parlar-ne amb ell em va fer veure que no, que només som amics, i que va passar el que va passar perquè tots dos en teniem ganes. però menorca em pensava que era diferent... primer només el vaig veure com un amic d'una amiga, monín, però res de l'altre món... però l'endemà aquelles bromes ja tenien un doble sentit, i el dia següent semblava que havia de passar... llavors què? el vaig espantar o es va frenar ell? i l'endemà no ens vam veure... però a l'últim, l'última nit, la platja, la lluna, el fred, la tovallola, la xocolata, la pomada, ell i jo sols, un petó.... de fet no era el primer petó, però buff...vaig pensar que no era res, res de res, tan sols això, una nit. l'endemà però, em va saber greu no poder-nos acomiadar amb un petó dels de debò. però no va voler, i no em va doldre. o això vaig creure. tota la tornada, i fins fa una estona he pensat que realment em sabia greu, que l'enyorava i que tenia ganes de tornar a estar amb ell, sortir junts cada nit, amb la resta de la colla...
però ara he vist que no. és clar que tinc ganes d'estar amb ell, i amb les altres, i a menorca i al trampo, i a la barca però... no vull estar amb ell perquè sigui ell, sinó que vull estar amb ell perquè vaig sentir-me estimada per unes hores, i em puteja, però ara és el que necessito.

""loveisintheair""

suposo que de vegades les coses més petites són les que fan que t'adonis del que consideres important. Fa 24 hores em delia per estar entre els seus braços, per besar-lo, per veure'l, com a mínim... i de cop, veure'l jugar amb una pilota a la piscina m'ha fet adonar de la realitat. Encara és un nen...Un nen dolç, molt dolç, tant, que per un dels seus petons he fet plorar a una amiga, però ha valgut la pena. Molt dolç, però no ha estat capaç d'acomiadar-se com tocaria, tant que fins avui no m'ha contestat els missatges.. tot i que quan ho ha fet, ha dit el que volia sentir. Ara marxo, en un minut s'enlairarà l'avió i ja haurem tancat la història. Bé, potser ens trobarem per Barcelona algun dia, però cadascí farà la seva vida. No sé si voldria res més amb ell. Només és un nen. però és un nen tan dolç, tan dolç... que suposo que ara m'adono que el trobaré a faltar.

dilluns, d’agost 14, 2006

villènics.


de fet, suposo que és normal, o potser no. fa dies que hi torno a pensar, des que la marta m'ho va recordar, i donar-hi voltes no sé si m'agrada o em desagrada, però això em fa tenir present moltes altres coses. de fet, molta altra gent, i tinc ganes de tornar, de tornar al villena, de tornar a la rutina, de descobrir la meva rutina d'aquest any, si més no. classes noves, professors nous companys barrejats, assignatures diferents, siusplau més pau, tornar a veure a segons qui. la marta, la laia, l'altra marta, la laureta... avui he trobat el paperet que em va deixar l'últim dia de classe.. i m'he adonat que la trobo molt a faltar, sips. com a totes, de debò. i tinc ganes de veure, de veure per un forat com anirà tot. tinc ganes de veure si realment, el villena serà per fi com me'l van explicar. si serà com el vaig veure quan era petita, si serà un altre cop el villena de la serrallonga, el villena que valia la pena, una escola diferent. serà un lloc apart, un lloc just, lliure, preocupat pel món, un lloc per crèixer, una escola de tots, feta per tots i entre tots, un lloc on alumnes i professors treballin junts, un lloc on tinguem veu i tinguem vot, un lloc on aprendre a ser persones...
o serà el que sembla que alguns vulguin que sigui? una maleïda màquina de crear matrícules d'honor que no saben fer res més que enfonsar el cap als llibres, una escola on només s'ajuda als guanyadors i s'enfonsa a la resta...
doncs no, molt em temo que els qui volen això tindran problemes, perquè aquest any, com a mínim uns quants, venim amb les piles molt carregades i amb moltes ganes de treballar, encara que els costi de creure, amb ganes de treballar amb i per l'escola, només perquè el villena s'ho mereix, perquè penso que encara hi ha gent que creu en el projecte que va iniciar la serrallonga, i que aquells que la van conèixer millor que jo saben què és el que ella hauria volgut. a mi només em va parlar una vegada, i en vaig tenir prou per entendre que havia d'estimar aquella escola. i ho faig, i ho seguiré fent, i intentaré que aquells qui encara no ho fan, entenguin què vol dir, ser del villena.

wawe.

dissabte, d’agost 12, 2006

...on ets?

t'enyoro
t'en vas
ho necessitava
t'ho vaig demanar
no puc fer-me'n enrere
però t'enyoro
t'enyoro tant,
que de cop no sé què em passa
t'enyoro tant
que només pensar que no et veuré
m'esborra el somriure de la cara i...
i sé que ho sabràs,
només de veure-ho
que un regal és un regal,
i encara que vingui embolicat
amb la caixa ja sabràs de qui era el paquet
no m'entens,
potser no ho faràs mai
potser jo tampoc m'entenc
però t'enyoro,
t'enyoro tant,
que ara els dies de gener
em semblen res,
no-res, comptar les hores
i saber que hi seràs
i ara què?
ara quan?
era amor, ho sé
però de vegades s'acaba
i el que queda, quedarà
a mi em quedarà per sempre...
tu ja ho vas dir una vegada...

....should'nt said that....

proporcionalitat romana

o el que correspondria a comparar un elefant a una formiga. redéu, quina mania a fer-ho tot tan gros aquesta gent. roma no és gran, no, si de fet és més petita que barcelona.... la mare que els va.... potser de mida sí, però de tamany no. em refereixo al tamany dels edificis, de les avingudes, les carreteres... allà tot és diferent. per començar, el transport públic és gratuït, o si més no ho sembla. el conductor mateix de l'autobús ens va mirar malament quan vam demanar on es compren els bitllets.. aixi doncs he agafat cada dia 3 autobusos sense pagar-ne ni un. la conducció no és temerària, és suicida directament. els taxis no paren, els semàfors no existeixen, passos de peatons? quina pèrdua de temps, per favor. la gent viu a un altre ritme, és normal esperar i esperar per ... per menjar, per exemple, i veure que ells, de fet van depressa, i et preguntes si tu vas depressa, i aquí tothom s'espera, com eprdem el temps? el volum també és diferent, la frase típica de "tu sents la conversa de la resta de la gent? doncs que ells no sentin la teva". allà el problema és sentir la teva, i no la dels altres....

però roma té un color, té una llum, quina llum, té la lluna més bonica de totes les llunes, la millor pizza de la meva vida, el gelat perfecte, una colla de bons moments, un monument vivent, un amic de tothom........

roma és roma, i de fet, ja me n'hi tornaria...

dissabte, d’agost 05, 2006

fogons

M’emprenya haver-ho de dir, però em treu de polleguera. No el suporto més. N’estic tipa, però ben tipa. Qui s’ha pensat que és, ell? Bé, de fet ell... ell és l’amo. I jo, aquí, a callar. No puc dir res, no puc fer-hi res més que callar i aguantar. Jo treballo per ell. Aquesta maleïda cuina em té empresonada, ja no ho suporto més. Plegaré. No, de fet sé perfectament que no plegaré, que és per ell que sóc aquí, i que no me n’aniré tan fàcilment. Em va contractar per poder-me tenir a prop. Vine, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro, em deia. I ara? Ara és pitjor que abans. Sí, treballo per ell, molt bé. Em té esclavitzada dins la seva cuina. I ja fa massa temps, d’això. Des de darrere els fogons he vist créixer al seu fill, des de darrere els fogons he vist com tenia problemes amb la dona, com sempre es refugiava amb mi, sempre al seu costat, sempre aquí, callada, sent l’alegria de la casa, l’amiga de tots, ella, la nena, la noia, la dona, la senyora.... ara ja em tracten de vostè. La Laia, la Laiona, la reineta, la nena. Va començar aquí.
Jo de fet, no sabia què en volia fer, de la meva vida. Sempre havia passat els estius allà, al poble. M’agradava, m’hi trobava bé. Barcelona era bonic, a l’ hivern, però a l’estiu la calor m’aixafava massa, i malaltissa com era, els pares preferien dur-me al poble, amb l’àvia. I les àvies, ja se sap, nena, aprèn a cuinar, que una dona si vol casar-se bé, ha de ser una bona mestressa de casa. Al principi no la creia gaire, però m’hi vaig afeccionar. Primer de tot, els pastissos, la rebosteria. En fèiem per a berenar. Ens hi posàvem tot just després d’esmorzar, i anàvem fent, i per berenar, o per postres, sempre estaven a punt. Després va deixar-me fer el dinar. I el sopar. I amb els anys, l’àvia es feia gran, com jo, i finalment cuinava sola. Potser va ser per això, que vaig començar a experimentar, a deixar de buscar als llibres de receptes i a escriure’ls jo mateixa. En tenia un munt, de receptes. Dolces, salades, amargues... una per cada dia, una per cada llibre que llegia. Perquè al poble només hi feia això, cuinar i llegir. L’avi tenia tota una habitació plena de llibres. Els llibres prohibits, que deia el pare. Ni ell, ni sobretot les seves germanes no n’havien pogut tocar mai cap, d’aquells llibres. Però ara l’avi ja estava massa gran, em confonia amb les seves filles i em deixava fer, perquè ell ja ni s’hi acostava, a l’habitació dels llibres. I jo hi entrava, i allà reia, i escrivia receptes dolces de pastís de xocolata. M’enfadava, i inventava una altra recepta de bacallà. Nena, només fem que menjar peix, es queixava l’avi.... si ell hagués recordat que hi tenia un prestatge ple de llibres amb referències nazis, ho hauria entès, em sembla. I per últim, per últim em vaig enamorar, com totes les jovenetes. I vaig preparar un cóctel, un cóctel amarg i boníssim, un filtre amorós. L’únic que ha funcionat a la història, em sembla.
Els avis eren coneguts, al poble. Gent humil, però amb molts amics, i gairebé sempre tenien la casa plena, a l’estiu. Jo durant l’any ni m’hi acostava, als fogons, la mare m’ho tenia prohibit, però a l’estiu era el meu terreny, i ho aprofitava tant com podia. Així que, quan arribava al poble em posava a feinejar a la cuina i no parava fins que tornava a Barcelona. Per això, quan venien convidats a casa els avis, era quan gaudia més. Tenia els millors ingredients, podia experimentar encara més... i normalment quedaven contents. Mentre dinaven, jo m’esperava a la cuina, gaudia dels meus plats sola, que era la millor manera de poder-los analitzar i trobar-hi els defectes, i esperava que l’àvia em vingués a buscar, per dir-me que ja havien marxat. Potser sonarà estrany, però m’amagava. No havia estat mai una bellesa, jo. Tenia uns ulls bonics, sí, però era massa prima, massa blanca, massa poqueta cosa...però aquell estiu havia canviat. Divuit anyets, tot just acabats de fer, i havia passat el juliol prenent el sol mentre llegia, sol de tarda, sí, però estava més morena, i potser sí que feia més goig. I aquell dia va venir a dinar l’amo de la fonda. Bé, ell i el seu fill. Era alt, morè, ben plantat, feia goig de veure. Però a mi tant m’era, aquell dia només estava pendent del cóctel. No ho havia intentat mai, amb un cóctel, i no sabia si me’n sortiria. Els licors de l’avi no ho eren massa, de bons, i jo ja ho havia preparat quan l’àvia em va dir qui eren els convidats... i el va servir, i el vaig tastar, i de cop algú va irrompre a la cuina com un terratrèmol i em va mirar als ulls i em vaig fondre. Com un trosset de mantega, així em sentia de cop. Quins ulls, senyor, quins ulls. Semblava que no podia ser, tan bru com era i amb uns ulls tan blaus. I em mirava a mi. Laia, em deia, Laia, ets tu, oi? I jo vaig haver de contestar, amb un fil de veu que no sé d’on vaig treure sí, jo mateixa. Em va agafar de la mà i em va dur al menjador, amb el seu pare. Pare, és ella. Ella, ella era jo, ella era la que cuinava, de qui parlava tot el poble, la Laia, la nena, la reineta, la nina de Barcelona, que potser no era tan nina i era un escarràs a la cuina, que treballava com ningú i cuinava com els àngels. Vaig aguantar l’àpat com vaig poder, per primer cop des que hi havia convidats, asseguda a taula amb ells. I després, l’àvia em va somriure, i l’avi em va mirar, llargament i em va dir: nena, vigila, són de poble, però no són idiotes, i fills de puta n’hi ha a tot arreu. No et deixis trepitjar, em sents?
Seguidament, i després de dos renecs més, l’avi va marxar i l’àvia va fer baixar a tots els sants resant com una condemnada, perquè l’avi havia insultat a aquella bona gent, que no havien fet res de mal... encara.
El fill de la fonda, en Gabriel, es va dedicar a fer-se veure, a partir de llavors. Me’l trobava a tot arreu, i jo només sortia de casa per anar a plaça, al mercat i això ja era massa.... m’inquietaven els seus ulls blaus, i em va enamorar en secret. Però jo vaig seguir amb la meva vida, i al cap de poc vaig tornar, com cada tardor, a Barcelona. Em vaig passar tot l’any escrivint receptes amargues d’amor separat, dolces d’amor retrobat i més i més receptes que mai no he posat en pràctica.
Vaig tornar l’estiu següent i semblava que res no havia canviat, al poble. Una tarda em trobava sola a casa. Els avis eren a missa, havia mort un amic seu, al poble i havien anat a enterrament. No em feia res, estar sola, volia provar de fer unes galetes que podien donar un bon resultat, si no em passava amb la mantega, com la vegada anterior. Havia acabat la massa, ja estaven totes passades pel motlle, tenien una pinta fabulosa, només faltava posar-les al forn, tenia la safata agafada amb totes dues mans, i els braços dins el forn quan unes mans em van agafar per la cintura. Em vaig sobresaltar, em van caure les galetes per dins el forn, es van escampar i em vaig cremar un braç. Una cremada en diagonal, des del colze fins al canell, però tant era. Vaig desmaiar-me però quan em vaig despertar, em van fer el petó més dolç que hauria imaginat mai. Era ell, evidentment. En Gabriel. Tot l’estiu va ser igual, sempre junts, sempre sorprenent-me a la cuina, venia a casa de vespres, quan ningú no ens veia, i parlàvem, de tot menys de menjar, deia que tu ets tan bona que només et vull a tu, per esmorzar, per dinar i per sopar si en queda, preciosa. I em va demanar que no marxés a Barcelona. Queda’t amb mi, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro... i em vaig quedar. Vivia a casa dels avis, els pares van veure que al poble hi vivia millor, que era feliç, i tot i que la mare volia fer de mi una dona amb classe, hi va renunciar completament quan em va veure treballar a la fonda.
I a la fonda he passat tots aquests anys, sempre aquí, al seu costat, amb ell. Veient-lo casar-se amb la dona que li va manar el seu pare, tenint uns fills preciosos, un noi que fa goig de veure, com ell quan era jove, i una noia que sempre m’ha confiat tot el que no li ha confiat a sa mare. I jo aquí, rere els fogons, com sempre. Ahir em van dir senyora per primer cop. Senyora Laia, què em recomana, vostè?
Senyora? Senyora jo? Potser sí que m’he fet gran, esperant que deixés la dona, esperant que se’m curés la cremada del braç.
Però ja me n’he cansat, ja n’estic tipa de ser la única amb una cremada al braç. A partir d’avui, ell també la durà. I jo marxaré, d’una vegada, m’allunyaré d’aquests maleïts fogons que cada vegada em fan més mal i em consumeixen l’ànima. Li cremaré el braç. Perquè m’oblidi, perquè m’estimi, perquè faci el que vulgui amb la seva vida, que jo ho faré amb la meva.

Durà una cremada que li recorrerà tot el braç. Del colze al canell. Potser no estava feta per viure entre fogons, jo.




tururu! aquí va el conte dedicat, doncs som-hi. va per... pel senyor vacilón.... x'D nono, ara de debò, un conte pel carles perquè em va ajudar a triar el nom de la protagonista, i ja se sap, que això sempre s'ha de compensar, sigui com sigui. doncs res, xiquet, ja parlarem, jo encara espero la crítica del conte.... =P

un petó^*

dijous, d’agost 03, 2006

one night, one tear, i just can't understand myself... why i'm so stupid?
why i'm...

no sé com explicar....

m'agrada, m'agrada mirar-lo. els cabells, que sembla que no els pugui controlar ningú, els ulls, els seus ulls.... té un ulls que quan em miren.. se m'obre el cor i... uff. els seus llavis, que només de veure'ls saps que en sortiràn els petons més dolços del món. m'agraden les seves mans, sé que si caic m'agafarà, m'agrada tot ell, la seva esquena que podria recórrer a petons i.... m'agrada ell, tot ell, i ell, ell no sé si ell....

dimarts, d’agost 01, 2006

visca la indecisió

què has de fer quan veus que acabarà malament? quan saps que estàs fent el que és correcte, però cada vegada t'hi posen més traves? has pres una decisió, d'acord, però perquè sigui efectiu, has de canvuar moltes coses... i això et costarà molt si et posen pals a les rodes. però te'n sortiràs, això segur.

què has de fer quan, de fet, no saps què has de fer? una cosa és el que vols fer, l'altra és el que creus que has de fer, tens un embolic dins el cap que tens la sensació que provocarà un curtcircuit i que et farà sortir fum de les orelles...aleshores què fas, fas el que vols fer, deixes que els impulsos segueixin el seu curs o et moderes? per què és tan complicat?
no, si de fet ja ho saps, faràs el que el cos et demani, però et moderaràs tant, que gairebé serà com no haver-ho fet, oi? o només creus això per no sentir-te més estúpida?


reina, per què ets tan nena, quan vols?

núvol de sucre

he tingut dos dies de regal, de núvol de sucre. preocupacions? a barcelona. amics? aprop, molt aprop. riure com una boja, com sempre. el pot de crema (altrament dit pocrema), els tres quilòmetres de distància, vergesantíssima. sorpreses de zodíac, de quina forma tens la cara? l'abuelitu de la marta, ai senyor que maco... i després la piscina mullada per dintre i per fora, la dutxa rally, la tarda passejant, i res, res de res. que els gronxadors em gronxen quan es pon el sol, el mòbil no fa fotos i les preocupacions no existeixen i tot em recorda a aquella cançó que cantàvem quan erem petites ("tengo un problema y es que no tengo problemas...") tot fos així, oi? doncs quan ho fas servir un parell de dies, ho apliques i et dediques a gaudir perquè sí, a passar-ho bé i punt, doncs.... és maco, sí. i el que és millor, funciona, i ets més feliç.




tururu

en un núvol de sucre* ja se sap, no es pensa, no hi ha problemes.