tag:blogger.com,1999:blog-168310832024-03-13T11:49:21.076-07:00l'inici del no-rescarlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.comBlogger372125tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-18948169993563855932012-04-16T05:01:00.001-07:002012-04-16T05:01:47.441-07:00I ara va i caça elefants<p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p> <p><span ><span ><span >Sembla mentida, sembla que ens prengui el pèl. Els responsables de màrqueting de la casa reial es posen les mans al cap i no saben què se suposa que han de fer. Els suborns ja no serveixen, a hores d'ara, i els paparazzis es preparen per atacar. Però el seu responsable no se n'extranya. </span></span></span></p> <p align="LEFT"> <span ><span ><span >Un es dispara el peu, l'altre es trenca el maluc caçant elefants a Botswana, un altre es dedica a cometre fraus fiscals i ja no hi ha qui el pari. Enviar-los lluny i fer-los desaparèixer ja no pot amagar més que no s'aguanta per enlloc. Definitivament se'ls ha escapat de les mans tot plegat. I ara, el responsable de màrqueting de la casa del rei s'adona que la reina no només és calba per haver-se arrancat els cabells pels nervis sinó que cada vegada s'assembla més a la seva homòloga anglesa i s'ha afeccionat al gin, amb o sense tònic.</span></span></span></p> <p align="LEFT"> <span ><span ><span >Així, veient el panorama, es mira al seu subordinat, li somriu pensant el pastís que li deixa, es passa la soga pel coll i treu de sota els seus peus el tamboret. I que la opinió pública faci el que ha de fer, que ja no és el seu problema. </span></span></span></p> <p style="margin-bottom: 0cm"><br /></p>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-23987521280787116692011-05-27T08:05:00.000-07:002011-05-27T08:14:05.983-07:00<a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-zqo3QhnaP8k/Td-_cbVKYPI/AAAAAAAAAE4/McRDbXohXdI/s1600/5765225094_f4f7b8e3df_o.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;width: 224px; height: 320px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-zqo3QhnaP8k/Td-_cbVKYPI/AAAAAAAAAE4/McRDbXohXdI/s320/5765225094_f4f7b8e3df_o.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5611414155820687602" border="0" /></a><br />estic bloquejada. m'hen despertat amb la notícia que desallotjaven la plaça i encara no entenc com han anat les coses. ara mateix, assumeixo, m'esperen dues hores d'agonia mentre els meus companys es manifesten i jo espero pacientment que no els passi res. i esperar que no passi res avui, és molt esperar. potser massa. només volia provar d'escriure a veure si així aconsegueixi treure totes les llàgrimes que fa hores se m'acumulen a la gola i no hi ha manera de fer pujar. són nervis, és impotència. és despreci. és desesperació, és vergonya aliena. amb quina cara han entrat els treballadors de barcelona neta, que dubto que tinguessin cap ganes d'obrir caps? amb quina mena de gent ens movem? quina mena de democràcia permet 97 ferits (i 2 mossos)? quantes costelles, quants caps oberts, quantes cames marcades, quanta premsa hi ha que ara mateix no pot fer la seva feina perquè els han lesionat? quanta gent demà, i demà passat, i l'altre, es remouràn al llit de dolor perquè les porres no són amables?<br />i ells, què en faran, ells?<br />quants d'aquests mossos són realment conscients del que estan fent? quants d'ells realment volen fer aquesta feina? quants d'ells anaven drogats?quants d'ells miren abans de pegar a una persona gran, o amb cadira de rodes?<br /><br />us deixo unes imatges. ho diuen tot.<br /><br />(i en minúscula, avui és dia de revolució)carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-43325701919561432522011-04-27T04:16:00.000-07:002011-04-27T04:22:58.046-07:00LA LLENGUA PERDUDA DE LES GRUES. POSTMODERNITAT, O NO<span style="font-style: italic;">Like a virgin </span>cantava Madonna i ningú no se la va creure mai. Però així és com se senten els protagonistes de La llengua perduda de les grues. Aquest és un llibre de mentides i d'un món que va massa depressa per als seus personatges, que s'han fet grans de cop sense poder experimentar i necessiten tornar a sentir-se verges.<br /> Llegir David Leavitt implica entrar de ple en un món homosexual nord-americà dels anys setanta i vuitanta. Podríem mentir-nos i fer veure que ens es igual que l'autor sigui o no sigui homosexual i que tracti la vida a Nova York o a Kuala Lumpur. Però no només seria una mentida, sinó que seria un error greu. El món homosexual és una idea nova, un concepte innovador en el moment de redacció de l'obra. No només perquè destapa una realitat existent i coneguda, sinó perquè es fa des d'un punt de vista no sensacionalista. Leavitt explica una realitat viscuda des de dins, sense vendre fum ni maltractar el col·lectiu. Només mostra el que viu una generació homosexual americana.<br /> Aquest és el primer motiu pel qual entenem que aquest és un llibre postmodern. Perquè és un llibre que entra de ple en el món i l'estètica queer, el moviment gay que s'inicia als anys vuitanta als Estats Units i que encara es considera vigent actualment. Però aquest és només un dels motius pels quals el llibre és postmodern. Però què és la postmodernitat? La postmodernitat és un moviment, un fet que s'escapa de la literatura i de l'art, és, o vol ser, una concepció de la realitat. La postmodernitat és una manera d'entendre el món que sovint porta lligada la idea de mostrar totes les realitats existents. Això porta a un món fet de retalls, a un mosaic de situacions i realitats. Aquest fet va molt lligat al multiculturalisme, el concepte de convivència de realitat culturals i vitals diferents en un mateix espai o en un mateix moment històric. Aquesta nova concepció permet, alhora, que molts grups fins al moment marginats de la cultura considerada com a tal puguin entrar a formar-ne part. Aquesta idea, per això, portarà a un pastiche sovint massa colorista i poc creïble que acabarà sent adoptat unànimement per ser “políticament correcte”. Però la postmodernitat és altres coses: la postmodernitat és la concepció del món com un aparador, un camp per explorar i explotar. La postmodernitat ens portarà la concepció d'un món d'eslògans, de marques i d'anuncis, d'aparença i de moda. La postmodernitat converteix el món en un emissor d'estímuls complementaris i simultanis cap a l'individu, és a dir, que ens farà mirar la televisió mentre escoltem música i mengem una cosa que no és allò que sembla. La postmodernitat és, en el fons, l'aparença. Per això aquest és un llibre totalment postmodern, perquè l'aparença és tot el que tenen els nostres personatges. Però no accelerem innecessàriament. <br /><br /> Primerament, aquest és un llibre gay, queer, homosexual. Això és imprescindible per tal d'entendre la resta de la novel·la. Perquè aquest no només és un llibre gay, sinó que és un llibre homosexual i americà dels anys vuitanta, i això ens porta a un moment històric concret per al col·lectiu gay. La homosexualitat americana s'ha d'entendre en el seu context, ja no tant per la diferència respecte a la societat heterosexual occidental en general, sinó pel seu component específic, en contrast amb la homosexualitat anglesa, per exemple. El prototip homosexual americà es un prototip cultural concret, i l'analitzarem a dos nivells: per una banda a nivell ideològic i per altra banda a nivell social. A nivell ideològic, el prototip d'homosexual americà és el d'un home dionisíac, d'home fet a sí mateix, dur, dominant, que representa el vigor americà porta una etiqueta de sexe brutal. Aquests, per no són sempre els protagonistes de La llengua perduda de les grues. A nivell social, per altra banda, representa un home blanc, de classe mitjana i amb uns estudis mínims. En el moment de redacció de la novel·la el col·lectiu queer americà comença a reivindicar l'existència d'una altra homosexualitat, negra, de classe baixa, sense estudis, que inclou les dones i que no només no vol passar desapercebuda sinó que es mostra com és sense amagar-se i sense buscar la normalitat que cercava l'altre col·lectiu. I això és el que apareix al llibre, tant un col·lectiu com l'altre, però sense enfrontar-los, Leavitt ens presenta els prototips socials homosexuals americans. Només per això, aquest seria un llibre postmodern. Però seguim endavant.<br /> La postmodernitat implica la visió del món tal com és sense una voluntat social ni ideològica, sinó com una simple fotografia. I això també és present en el llibre de Leavitt. Els personatges canvien, apareixen i desapareixen, i tot i que tots ells tenen un lligam entre ells i que aquests, uns o altres, estan relacionats en algun moment de la seva vida, la veu narrativa ens porta d'un a l'altre sense preocupar-se, però alhora no deixa mai al lector desemparat. D'aquesta manera el lector coneix pares, fills, amants, companys, amics, enemics i la ciutat de Nova York com a personatge en sí. Owen i Philip, pare i fill, viuen la homosexualitat de manera contradictòria, un la gaudeix i l'altre la pateix, i alhora hi ha Rose, una dona que viu la pèrdua del marit i el fill per la seva condició sexual. En un altre pla hi ha Eliot, Jerene i Laura que tenen molt més assumida la seva condició sexual i la mena de relació que els comporta aquest fet amb la seva família. Això ens porta a veure que hi ha realment dues generacions en aquest llibre. Hi ha una generació d'homes i dones que no arriben a la trentena i una altra que s'acosta a la cinquantena. Veuen el món de manera diferent, és evident, però què ha canviat? Els més grans són pares, tenen una vida laboral estable, una vida sentimental aparentment estable i una moral (sigui en el sentit que sigui) de ferro. Els joves són diferents. Són inestables? Defugen el compromís? No volen assemblar-se als seus pares? Menteixen? S'avergonyeixen de qui són? Sí, no, i a la inversa. Els pares són façana i els fills també. La generació més gran simula una organització estructural que no es creu, i la generació més jove busca una inestabilitat que de vegades vol creure's i plora en silenci. I això no només és un reflex de la realitat, sinó un reflex de dues maneres d'entendre la literatura. Un modernisme caduc que només vol semblar allò que ja no pot ser, i un postmodernisme creixent que no es creuen ni els propis protagonistes del moviment. La postmodernitat implica una certa irreverència, un punt canalla sense la voluntat de fer reaccionar el públic, igual que ho fa Leavitt amb les seves novel·les. Explica el que hi ha, potser de manera crua, però sense mala voluntat, només perquè ho viu així. Aquest és un altre motiu, la novel·la escrita en diversos plans d'escriptura per tal de mostrar tot el que hi ha, el que fa que sigui una novel·la postmoderna. Parlem de personatges i ens pensem que els personatges normalment, tenen forma de persona. En aquest cas, però comptem amb un altre personatge, Nova York. La ciutat és una entitat en sí mateixa, és un ésser en moviment que traça els recorreguts vitals dels homes i dones que hi viuen. La ciutat viu un canvi constant a l'obra i a la vida, perquè Nova York és així: <span style="font-style: italic;">Rose sempre havia comprat a la petita botiga italiana de queviures que hi havia a la cantonada. [...] Un dia la dona va canviar de raça; això és el que li va semblar, a Rose. </span>La ciutat, però, que no apareix mai com a personatge explícit en la novel·la ens ajuda a veure aquest mosaic multicultural postmodern que pretenia l'obra.<br /> Un altre element teòricament postmodern són les estructures binàries, i en aquest llibre en trobem dues: per una banda, hi ha el fet que dos dels personatges es dediquin a la literatura i per altra hi ha la relectura de contes infantils per part de Philip i la seva necessitat d'escapar del món. La literatura dins la literatura, la correcció d'originals i de textos, habitualment mediocres, afectarà als personatges d'una manera o d'una altra. Rose viu de les paraules i és capaç de calmar-se buscant i trobant sinònims, i per tant, té la seva vida paral·lela, el seu món de ficció dins un diccionari de sinònims mental. Aquest fet la porta a la seva incapacitat de comunicar-se amb el món, cosa que és ja no només important pel prototipus de personatge que ens presenta sinó també per la repercussió que aquest autocontrol suposarà en la novel·la. Philip és corrector, també, però viu les novel·les sentimentals dolentes que corregeix com una via per viure un amor que no creu real. Aquesta és una manera més passatgera de viure de la literatura, sense implicació personal de cap tipus, són només feina i només afecten al protagonista quan es troba emocionalment inestable. Però de totes maneres, no són una via d'escapament, no són un punt de fuga, sinó només feina, i tampoc no és una preocupació excessiva ni una obsessió com ho serà en el cas de Rose. Philip alhora, va viure la infantesa en un món de fantasia que paradoxalment, el pare adoptiu d'una de les seves parelles va crear per a un fill que no ho va valorar. La infantesa de Philip no deixa de ser rellevant, però és molt més impactant veure com l'afecta el fet que la seva parella, Eliot, no li doni cap importància al fet d'haver pogut viure una vida de conte, de relat mític i d'extraterrestres a la cuina. La vida que tot infant podia desitjar és aquella que el seu company ha tingut i que menysté, i alhora es mofa de Philip quan aquest intenta explicar-li la importància que té per a ell. Aquest trencament, no només amb el record i amb la imatge de l'autor de les seves primeres lectures sinó també amb la seva parella provocarà en el personatge una necessitat de reviure un passat al qual és incapaç de tornar i una consciència de la necessitat que va tenir al llarg de molts anys de fugir del món real. Aquesta mena de meta-literatura i la seva relació amb els personatges és un element postmodern, però no és important pel fet de ser o no postmodern, sinó perquè és un recurs molt utilitzat en la literatura i normalment, molt mal utilitzat. En aquest cas, per això no només pren una complexitat diferent, sinó que ens eleva els personatges a un pla molt més elaborat, amb unes manies amb causa i conseqüència i ens ajuda a comprendre'ls i a familiaritzar-nos-hi. <br /> La postmodernitat ens porta també unes referències reals del llibre a la vida i a la inversa. El treball no comença amb una cançó de Madonna per gust, al contrari, sinó perquè Madonna és al llibre. Hi és igual que The Flinstones, Anaïs Nin, Mannix, Yoko Ono, la vaselina K-Y, Godzilla, Laura Ashley o A clockwork orange. Perquè són part d'un món que també és al llibre. I tot el que hi és, tot això, és tan fàcilment identificable perquè és un reflex de la societat postmoderna, una societat feta de publicitat, de marques recognoscibles i d'icones. El fet d'incloure les marques sense pudor, o encara millor, el fet de presentar uns personatges alienats pel televisor és un clar reflex d'una societat canviant i que se suposa que ha d'estar preparada per estar atenta a diversos focus d'atenció constantment. Però està preparada? Ho estan els nostres personatges? En dues ocasions, si més no, personatges joves intenten mantenir converses serioses amb personatges més grans mentre aquests miren la televisió i no ho aconsegueixen. És un problema generacional? És una demostració voluntària d'un canvi que alguns no han assumit? Pretén David Leavitt mostrar-nos que aquesta dinàmica no és positiva?<br /> Les pantalles juguen un paper important al llibre. Hi ha pantalles de televisors, de cinema, de cinema eròtic, de cabines de sex-shop, vidres de restaurants que ens mostren el carrer... és, per tant, una novel·la visual? Per què no tenim en compte el telèfon, també igualment important en el llibre? És rellevant, la referència culinària? I l'olfactiva? El llibre és postmodern perquè es veu, es llegeix, s'escolta, es menja, s'olora, es toca i se sent. El llibre és un llibre, però també és una pel·lícula, una recepta de cuina, una banda sonora i un foto-reportatge de Nova York l'hivern de 1984. Perquè tot això que fins ara apareixia a la resta de novel·les, ara té nom i cognom, i les pel·lícules són les que hi havia i la música correspon en època i estil, i les sèries de televisió s'emetien quan es va publicar la novel·la. Perquè Leavitt no s'amaga de res i ens ensenya el que hi ha, fent altra vegada d'ulls al lector, sense jutjar, sense opinar. <br /> Leavitt ens presenta també, i aquí sí que opina, fa opinar i implica els personatges en una sola ocasió, perquè és un problema nou, perquè és una preocupació real i perquè no es podia haver tractat abans: la SIDA. La SIDA és un problema del món postmodern, perquè quan comença a afectar realment a la societat és després dels anys setanta, als anys vuitanta i noranta. És un problema greu per al col·lectiu homosexual, i també un problema greu per als personatges del llibre. I surts amb algú ara? No, tinc massa por de la SIDA, suposo. La SIDA és el malson latent dels personatges homosexuals de la novel·la, és a dir, de gairebé tots els homes que hi apareixen. I és en coses com aquestes que és important tenir en compte que l'autor sigui homosexual i visqui a Nova York, pel pànic que suposa i per com es viu aquest pànic, la crisi, com l'anomenen. <span style="font-style: italic;">Busca't deu paios i poseu-vos d'acord per follar només entre vosaltres[...] Més endavant el nombre de deu es va reduir a cinc, i de cinc a dos.</span> <br /> Aquesta crisi és l'element més real i més cruel de la Llengua perduda de les grues. I és alhora l'element més adormit i més viu de la dècada. És una crisi real, i és una reivindicació dels postulats postmoderns que demana la teoria queer. És impossible mantenir una vida sexual plaent a Nova York als anys vuitanta sense viure en parella o contraure la SIDA. I això alhora posarà en contradicció els nostres personatges, que viuran una vida monògama sense desitjar-la -alguns- i no trobaran parella estable pel pànic de la resta a no haver pogut fruir del sexe com volien. El fet d'integrar un problema social al llibre d'una manera fluida demostra la capacitat infinita de Leavitt de localitzar problemàtiques, sintetitzar-les i fer-nos adonar del perill que suposen sense dramatitzar. Però també és un fet important per al moviment homosexual, el fet de parlar de la crisi i fer-la un problema immortal, un punt de consciència per a les generacions posteriors. És una advertència, un petit anunci apocalíptic del col·lectiu homosexual americà dels vuitanta. <br /> La postmodernitat és multiculturalisme. I el multiculturalisme porta a una nova visió de la literatura que comporta la creació d'un corrent d'estudi de la mateixa, els Estudis Culturals. Els Estudis Culturals estudien allò que s'havia estudiat fins al moment o allò que ningú no havia volgut estudiar des d'un punt de vista parcial, petit -probablement necessari- el punt de vista de les minories. Això implica la crítica feminista, la crítica post-colonialista i moltes altres multí-crítiques més o menys encertades. Però el multiculturalisme i els Estudis Culturals són una bona base per l'anàlisi de l'obra, perquè el reflex de la societat des de perspectives socials diverses és essencial i aquests són els personatges amb els que tractem. Els protagonistes formen part de grups socials marginals: homosexuals, dones, negres, dones negres homosexuals, malalts de SIDA o correctors d'editorials mediocres. Aquest fet mateix, el de ser persones potencialment excloses de la societat és el que els acosta al moviment postmodern. Segons la teoria queer americana, el postmodernisme homosexual és la creació d'espais socials que donin suport a la proliferació de plaers, desigs, veus, interessos i formes d'individualització i democratització. I és tot això el que busquen els personatges del llibre conscient o inconscientment, i això converteix el llibre en una obra essencialment postmoderna.<br /><br /><br /> Fins arribar a aquest punt, tot apuntava a la postmodernitat del llibre, i no podem negar-la, però si hem llegit i rellegit el llibre més d'una vegada ens adonarem que hi ha alguna cosa que falla. <span style="font-style: italic;">Like a virgin</span> cantava Madonna i ningú no se la va creure mai, o potser sí. Potser només els protagonistes de l'obra la van creure, o potser només aquells que no van voler acceptar la postmodernitat a les seves vides, com probablement no van fer Philip, o Owen. <br /> Perquè els nostres personatges no han assumit la postmodernitat i un món que els ha absorbit i que va massa depressa per a ells. Per això aquest és un llibre postmodern de personatges amb esperit romàntic. Potser és aquest el tret que tenen en comú tots i cadascun d'ells. Una ciutat enorme com Nova York els absorbeix i els fa sentir poca cosa, anònims i volàtils, a punt de caure en l'oblit d'un moment a l'altre. Però tots ells, com a éssers humans que són, lluiten per una supervivència d'espècie, irracional i animal. Volen viure i no caure en l'oblit, i per això estableixen unes xarxes socials estranyes. <br /> Ens trobem en amb una història d'històries, de móns i vides en paral·lel que es creuen i que no es creuen mai. Tot el que passa és mentida i pot ser veritat. M'explico. Aquest és un llibre de mentides que poden ser veritat i de personatges que reaccionen com ho fa tot un col·lectiu social davant d'una problemàtica existent. És literatura perquè és tècnicament impossible que passi tot exactament com es relata a la novel·la, però és un compendi de realitats probables. Leavitt ens presenta una sèrie de problemàtiques del darrer segle i de tots els temps, secrets, maltractaments, infidelitat, política, racisme, sortides de l'armari, SIDA... El que fa que sigui un llibre postmodern és el tractament que dóna l'autor a la temàtica i com els personatges viuen aquests canvis. Perquè la postmodernitat no s'entén sinó en el moviment.<br /> Els éssers humans, en canvi, necessiten una seguretat que el món en moviment no sempre permet, i per això s'aferren a una sèrie de coses que prenen com a segures, sigui una botiguera o una família que no s'estimen, com passa a Owen. I és per això que els persegueix el sentiment romàntic d'identitat torturada i per això alguns dels personatges semblen fora de lloc, deixats anar en un món que no els agrada i en el que no saben viure. Aquí hi ha el més important del llibre. <br /> Aquesta és una novel·la postmoderna que ens presenta uns personatges que no estan preparats per la postmodernitat. Owen, Philip, Jerene, Rose o Brad no estan preparats per la vida que els toca dur. Perquè encara arrosseguen unes estructures mentals molt rectes, molt assumides a nivell cultural. Però no només per això, sinó perquè són també un reflex d'un món, d'un tipus de persona que no és conscient dels canvis que l'envolten, que no els accepta i que no els vol, i per aquest motiu s'aferra a la realitat imaginària i a uns costums que s'ha anat forjant amb els anys. Owen s'aferra a una relació de parella que no li agrada, Rose a una casa i una feina que potser no són les que volia però que són l'únic segur de la seva vida, Jerene a una tesi doctoral que ha canviat de tema infinitat de vegades, Philip a la relació que creu que vol tenir amb Eliot... però cap d'ells no aconsegueix el que vol i el que necessita. I qui s'adapta, sobreviu, i qui no, entra en crisi. Jerene deixa la tesi, Philip deixa Eliot, Owen no deixa la relació i s'enfonsa i Rose no deixa la casa ni la feina i s'enfonsa.<br /> Adaptar-se o morir, sobreviure als nous temps i deixar pas a les noves estructures socials o mentals o no fer-ho potser no és només una decisió generacional, sinó estrictament personal. Perquè probablement Philip o Jerene no deixaran mai de ser uns romàntics, i Jerene no oblidarà mai la llengua perduda de les grues que no va poder sentir mai, però assumirà que el seu temps ja ha passat i que si no pot viure com li demana el seu món, no sobreviurà.<span style="font-style: italic;"> Like a virgin</span>, cantava Madonna, i així, tornant a ser verges per viure-ho tot des d'una perspectiva postmoderna, els personatges que ho van entendre van tornar a començar.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-57804870551224393692011-04-10T13:16:00.000-07:002011-04-10T13:19:51.702-07:00poesia visualllum, color, mirades. què et permet un viatge d'una hora en autobús un diumenge al matí? entre altres coses, assaborir un llibre decent i mirar per la finestra. de vegades, fins i tot, t'atreveixes a escriure. i llavors, quan escrius, veus que has escrit el que veies i que no has fet res més que deixar una mica de tinta en forma de paraules que algun dia rellegiràs i potser, només potser, et recordaran allò que has vist fa una estona. o potser, com els dibuixos a la sorra, s'hauran diluït i no seran res.<br />és això, el record? és això, la poesia feta de mirades?<br /><br />mira'm.<br />d'això no me n'oblido.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-86413103889058847812011-03-22T16:23:00.000-07:002011-03-22T16:30:06.937-07:00L'Ermessendaa veure.<br />Laia Marull, un aplaus. gran, molt gran<br />la resta del càsting, un refregit de Ventdelplà i el Cor de la Ciutat, i encara sort que no hi han posat a ningú de La Riera, perquè salvant els 4 tevetresins de tota la vida i el Madaula petit, tota la resta són carn de canó de crítica salvatge.<br />segueixo mantenint que no se sentia res, molta musiqueta i molt de diàleg xiuxiuejat i des de casa nanai de la Xina, diguem-ne.<br />molt bé, bons decorats i bones localitzacions. deixarem de banda que el castell de Tona ha fet de 3 castells diferents.<br />la caracterització d'acord, però hi havia unes diferències d'edat complicades, no sé si massa o massa poca, no sé si culpa del director de càsting o dels caracteritzadors.<br />la careta de la sèrie, per favor, no faré comentaris.<br />i el final... a veure. no podem seguir els judicis pam a pam i els polvos pèl a pèl i acabar amb les formigues. és cutre. no arriba a decadent.<br /><br />ei, però bon intent, i com deia algú:<br />"fa mil anys una comtessa va governar Catalunya amb cony de ferro"<br /><br />perdoneu, però algú ho havia de dir.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-70312113278901623162011-02-28T02:14:00.001-08:002011-02-28T02:14:57.650-08:00Spotifysona jazz a les meves orelles. meravella, nina simone, veu dolça i melosa. treball de cinema. som-hi. dissabte al matí i t'has llevat a les 8. t'ho prens amb calma. escoltes, oh, meravelles de la ciència, música a l'Spotify, gratis tota la música del món. estàs inspirada, veus que pot ser un matí productiu. de cop, alguna cosa trenca tot allò que havies aconseguit.<br />TU SUBES COMO LAAAAAAAAAAA MAREAAAAAAA.<br />Melendi.<br />la millor manera d'odiar la música dolenta i comercial, els anuncis de l'Spotify.<br />gràciescarlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-8797271595967353492011-01-12T11:08:00.000-08:002011-01-12T11:16:02.718-08:00Goethe era hippie...Literatura del Món, literatura de tots, literatura universal i compartida, deia Goethe i així, mentre es treia el tabac enganxat als llavis va dir weltliteratur i va deixar anar tot el fum que tenia als pulmons mentre inundava la cambra d' una forta olor de marihuana. Segur? Segur? I reia Eckermann mentre li acostava un cendrer. Go, n'estas segur que funcionarà això? Si home si, que així la gent s'estima, es busca, es troba, obrim les fronteres culturals i les de l'amor lliure i som-hi tots. Ja veuràs que bé que ens ho passarem. Amor lliure, maria, dones i marbre de Carrara i jo feliç nano... Tu deixa'm fer..<br /><br />I així, va néixer la weltliteratur. I qui no s'ho cregui, que intenti estudiar literatura comparada i m'ho expliquicarlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-20246987111727940882011-01-07T10:44:00.000-08:002011-01-07T10:48:28.050-08:00l'hora del te (Treball de tematologia)<p style="margin-bottom: 0cm;">Henry James Narcis Oller i jo ens trobem per fer el te de les cinc. De les cinc i vint, d'acord, senyor James no se m'enfadi però la renfe és el que té, intento explicar-li, i l'Oller, pobre, somriu i s'ho mira. Home tranquil com és, remena la tassa amb la cullereta i no s'hi atreveix. James és un home gegantí, mastodòntic i amb una ploma descomunal. Ah, si, i per escriure també. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Parlin-me de les seves senyoretes, si us plau, els demano. Oh, my godness, respon James. She is... right.... i pren la tassa amb parsimònia i de cop l'Oller es destapa i comença a xerrar.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"> La Pilar, ai la Pilar, doncs bé, de fet, jo l'únic que volia era posar de manifest una injustícia jurídica, vull dir, que l'usdefruit era una mala cosa, que no funcionava, que les senyores es revolucionaven i nena, no saps què són quaranta lloques de casa bona armades fins les dents d'agulles de pit a punt de travessar-te els ulls eh, que fan por, però... no ho sé, que la Pilar és així, dolça, entranyable, bonica...</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Whatthefuck! Per què em talla aquest mamarratxo! El senyor James s'enlaira de la cadira i fa volar la tassa el platet les pastes seques i la tauleta de te. Parlava jo! Diu de cop, amb una veueta fina que sembla impossible que hagi sortit de dins d'aquell cos mida XXXXXL.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">I jo, pobra de mi, me'l miro i segui segui senyor James no ens posem pas nerviosos i respongui'm una pregunta, per què no me li va posar nom a la seva senyoreta? Vostè sap com m'ha complicat la vida a l'hora d'escriure el treball? Que cada vegada que l'he d'anomenar és una agonia i ja no trobo sinònims al diccionari home!</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Mm, well, really? Aquell coi d'escriba no em va fer mai cas. I know, I know, posar-li Yoli era una quite strange, però a mi m'agradava com sona... de debò que no ho va posar?</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Però senyormeu, li diu l'Oller, que no va rellegir-la?</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Rellegir? Això és de loosers, contesta James. I Oller de cop li salta al coll i ja hi som, batalla campal. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Així que jo m'he quedat així, amb cara de tonta, la tassa de te a la mà i sense poder solucionar massa res del treball de les boges.... i au, renfe altra vegada i explica-ho, explica-ho que quedes amb dos escriptors morts a l'inframón i va i es tornen a matar entre ells... quina vergonya. </p>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-29663423861237360352010-12-19T14:33:00.000-08:002010-12-19T14:36:58.536-08:00quan els personatges...es tornen persones.<br /><br />Fa mesos i mesos que escrius sobre aquesta gent. de fet, fa mesos i mesos que passen pel teu costat i els veus, els sents, els mires, els mires molt. fins ara eren personatges dels teus contes, només això, una excusa per posar-te a escriure, una justificació per fixar-te en ells hores i hores. i hi són.<br />i has escrit.<br /><br />i de cop, en quinze dies han deixat de ser personatges i són persones.<br /><br />els homes de pedanteria esperpèntica tenen nom, i tenen veu. i segueixen sent pedants.<br />la senyora que passeja et recomana llibres meravellosos i et pregunta pels estudis<br />i el noi que fuma compulsivament i escriu a ràfegues nervioses fa cafès amb tu.<br /><br />és estrany, penses mentre camines cap a casa.<br />són ells, són els teus personatges i no són tan diferents de com els imaginaves. un dia d'aquests, envairan del tot la teva vida i ja no podran tornar al paper. podràs tornar a escriure mirant-los?carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-81234465993145455652010-12-15T02:04:00.000-08:002010-12-15T02:10:37.674-08:00no funcionano funciona.<br />s'ha espatllat. ja no funciona. li agafa un atac de pànic. no funciona. el mira fixament. no funciona. el gira, li dona voltes. no funciona. no, eh, ara no, que el necessito. no funciona. li dona uns quants copets, el sacseja. no funciona. prova d'encendre'l de totes les maneres que se li acudeixen. però no funciona. ho prova a poc a poc. no funciona. ni depressa. no hi ha manera.<br /><br />de cop, s'adona que té un enorme nus a la gola i que d'un moment a l'altre començarà a deixar anar riuades de llàgrimes galtes avall que podrien omplir l'aquari. se li ha aturat el més important del món.<br />se li ha aturat el cor.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-75191896653199765312010-12-01T11:20:00.001-08:002010-12-01T11:20:55.702-08:00emprenyada monumental<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> <p style="margin-bottom: 0cm;">Sóc a la biblioteca de la UPC. Estic absolutament sorpresa i indignada, i em temo que hem comès un error de concepte. La gent no sap distingir entre una biblioteca i una sala d'estudi. M'explico:</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">la biblioteca Rector Gabriel Ferrater és un molt bon lloc per estudiar. Hi ha espai, llum, unes butaques fantàstiques per llegir... tot bé, fins aquí?</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Magnífic.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">La gent no calla.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Però no és que no calli i xiuxiuegi i el cúmul de petites converses a cau d'orella es faci lleugerament molest. No. La gent xerra amb una impunitat total. Sense vergonyes, sense tallar-se gens ni mica. En veu ben alta. He sentit com el noi del meu davant concertava l'hotel on aniria a esquiar. Com flirtejava amb la noia del costat. Un altre dels nois de la taula ha decidit que la taula d'estudi era prou bona per tocar la bateria. I un altre es dedica a comentar exercicis en veu alta i a mirar-me malament cada vegada que li clavo una mirada.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Estimats senyors estudiants de la upc irrespectuosos, xerraires i amb tots els indicis de ser completament imbècils. Una sala d'estudi serveix per estudiar. S'hi pot estudiar, fer treballs en grup, comentar.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Una biblioteca serveix per estudiar, per llegir, per agafar material de consulta, per dormir, fins i tot. Però no per parlar. És tan complicat d'entendre?</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Això em porta a pensar que és una questió de concepte. La biblioteca de lletres de la facultat de filologia és meravellosa. No se sent a ningú, i el sol fet de suggerir al company del costat de sortir a fer un cigarret pot provocar la indignació i les mirades de desaprovació de la meitat dels usuaris de la biblioteca. Aquí, la gent parla.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Ep, potser sóc una histèrica, però trobo que no costa tant d'entendre. És l'únic requisit que demanen les biblioteques, el silenci.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Doncs a callar.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Si no publico en el proper mes, serà perquè m'han enxampat en ple assassinat de futurs enginyers amb incontinència verbal. He dit. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-24051599767082697612010-11-28T14:38:00.000-08:002010-11-28T14:39:50.023-08:00nit electoral<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> <p style="margin-bottom: 0cm;"><span style="font-weight: bold;">Pànic</span> Mirava fa uns moments amb pànic com Plataforma per Catalunya era a punt d'entrar al parlament de Catalunya i em feia por. Mirava amb pànic com un partit xenòfob i feixista estava a punt de tenir representació parlamentària. En parlàvem amb gent civilitzada i els comentaris eren els mateixos. Com és possible que això passi en un país democràtic? En un país normal aquest senyor seria a la presó, o vetat políticament, si més no, però això és un país de fireta i les coses van com van. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><span style="font-weight: bold;">Vergonya</span> Veia una estona més tard com aquest país que tenim no ha permès que entri un monstre al parlament. Però alhora no ha estat capaç de participar massivament en unes eleccions. És vergonyós que siguin unes eleccions amb una molt major participació que les anteriors i no s'apropi ni al 70%.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><span style="font-weight: bold;">Resignació</span> Sorpresa, realment, que sigui Josep Cuní que retransmeti la nit electoral a la televisió pública.... en fi. Sembla l'únic periodista sobre la capa de la terra, i potser tampoc no seria exactament això. Segueixo defensant que les nits electorals sense Xavi Coral no són el mateix.</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><span style="font-weight: bold;">Llàstima</span> de sentir com parlen la majoria dels polítics que es fan dir catalans. No diré res més, però Alícia Sánchez-Camacho ha comès 15 errors entre lèxics i gramaticals en els 5 minuts que ha parlat per la televisió pública catalana. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><span style="font-weight: bold;">Mandra</span> quatre anys de govern de dretes i molts, molts anys que costarà arrencar-los de la trona....</p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-27159358197494639372010-11-27T06:49:00.000-08:002010-11-27T06:58:19.774-08:00d'hivernuna manta.<br />una bufanda.<br />guants.<br />botes?<br />una gorra de llana.<br />sortir de la dutxa i no passar fred<br />un bol de sopa calenta<br />la mandra que em fa el fred i l'hivern i el nadal i la neu i el vent són terribles.<br />tot això, una abraçada, petons dolços, una bona pel·lícula, un te de canyella.<br />ens espera un hivern dur.<br /><br />preparats?<br /><br />no m'ha agradat mai l'hivern. és quan més ganes tinc de quedar-me a casa i no n'he sabut mai de quedar-me a casa sense fer res. qui fos un gat.<br />miro la meva gata, la Mi, prop del radiador, de coixí en coixí, de manta en manta, tot el dia amb l'abric posat. I aleshores tinc ganes d'abraçar-la i fer-li carantonyes i penso que potser l'hivern i el fred i tota la mandra seran menys durs...<br />potser sí.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-25137258521212054142010-11-10T00:19:00.000-08:002010-11-10T00:26:33.726-08:00la nina 5-11-10<div style="text-align: justify;">Tinc una nina. Una nina que viu de sinestèsies meravelloses i a qui li agrada recitar poesia si li prems el palmell de la mà. Si li faig pessigolles obre molt els ulls i crida "BETATESTER!" però això no ho fa gaire sovint. És una nina suau, és còmoda per dormir, però no es doblega perquè te una estructura interna feta d'acer i mala llet que impedeix ficar-la dins la motxilla d'anar a l'escola. És una nina d'ulls foscos i cabells que canvien de color, de vestits bonics i sabates de noi, d'arracades brillants i somriure lluent. Sovint penso, però, que no és del tot la meva nina.<br /><br />De nit, quan dormo abraçada a ella acabo fora del llit i sembla que sigui ella qui decideix quan vol despertar-se. I al matí, si intento jugar-hi no vol. Quan torno de l'escola de vegades tots els meus contes estan regirats i agafa llibres de nens grans com l'enciclopèdia. Fa dies deia "sinestèsia" tota l'estona i vaig haver de preguntar a la mare què volia dir. ara quan fa cara trista li dic, i deixa de cridar-me "BETATESTER!".<br /><br />La mare diu que quan sigui molt gran i vulgui marxar de casa i vagi a la universitat i no tingui ganes de jugar, potser ja no voldré la nina. Però jo sé que sí, que sempre voldré la meva nina que recita Passolini.<br /></div>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-26396138542980793582010-11-04T11:49:00.000-07:002010-11-04T11:50:55.573-07:00les nits...<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> <p style="margin-bottom: 0cm;">Les nits són... la frase més tòpica per començar a escriure i la incapacitat de trobar res prou adient per al moment. Com es diuen les coses quan en tens tantes ganes si assumeixes que dient-les faràs el ridícul més espantós? Tot allò que ja estat dit, els poemes de Bécquer que llegia als 14 anys, Paolo Coelho, Neruda fins i tot. Tot allò que ja està interpretat, suat, petonejat i malgastat i que ja no et serveix. Com dir-ho? No pots ser original si has llegit poesia però sovint fins que no la llegeixes no descobreixes que hi ha infinites maneres de dir les coses. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Les nits són... dolçes, fredes, crues, humides, terribles, fosques, estrellades... les nits són totes un món, però tots estan explicats. Tot està dit, i ho hem d'assumir un cop ens posem a escriure. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;">Voldria dir massa coses. Voldria maleïr infinitat de nits i guardar-ne unes quantes en una capseta, i amagar-la dins la motxilla i dur-les sempre al damunt. Voldria tantes nits de Sant Joan i tan poques nits de desembre, i voldria tantes nits d'abril o tantes d'octubre... Són les mateixes que voldrien Neruda o Bécquer? És sempre la mateixa lluna, són -probablement- els mateixos estels, però el record no serà el mateix. Potser sí que ho seran les sensacions, tot allò que hem viscut o que se suposa que hem de viure al llarg de la vida (es diu inconscient col·lectiu? Memòria humana o simplement catàleg de sensacions?). El desig d'una altra nit, això és el que sí que és universal, perquè una nit més vol dir 24 hores més d'oportunitats per viure. I d'això se'n diu instint de supervivència. </p> <p style="margin-bottom: 0cm;"><br /></p>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-13081052148890226632010-11-03T16:18:00.000-07:002010-11-03T16:19:49.997-07:00crònica matinal<style type="text/css">p { margin-bottom: 0.21cm; }</style> 8:32 surts de casa, vas tard, on és el jersei negre? Agafes l'ascensor i et creues amb el veí del tercer, que violí i partitures en mà et demana si vas tard. Sí, només te'l trobes quan vas tard, però li dius que començes a tres quarts i que quan surtis, a córrer. Al carrer, passes per davant del quiosc i constates que cada cop s'hi venen més revistes i menys diaris, vès... creues el carrer un, dos, farmàcia tancada, el semàfor està a punt de posar-se verd i veus com la senyora de la polleria es baralla amb la persiana. És una botiga de les d'abans, que et fa infinita gràcia perquè només hi venen ous i algun pollastre i sempre hi ha la mateixa gent. I la senyora, mentre el semàfor fa pampallugues es baralla amb la persiana i no pot. Creues el carrer, no penses, l'ajudo? I la persiana ja és a dalt, gràcies nena, jo si que no... somrius, de res dona, i mitja volta. Al semàfor, aturat, hi ha un taxista que et somriu i aplaudeix dins el silenci del taxi mentre tu marxes cap a classe pensant que avui ja has fet alguna cosa que val la pena.<ol start="8"><ol start="32"><p style="margin-bottom: 0cm;"> </p></ol></ol>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-19666198594295316362010-11-02T15:36:00.000-07:002010-11-02T15:43:02.175-07:00estadística emocionalestadísticament, és impossible tenir un dia completament perfecte. de la mateixa manera, és estadísticament impossible tenir un dia terrible. de totes maneres, és emocionalment possible que un fet, alguna cosa, ens marqui tot el dia.<br />i hi ha dies que, simplement, fan progressió ascendent o descendent segons ve.<br />Ah, no oblidem els dies que semblen el dragon khan.<br /><br />és estadísticament possible tenir un dia normal?<br />què considerem estadísticament normal?<br />les normes ténen a veure amb l'estadística?<br />els dies dragon khan són més, o menys cansats que la resta?<br /><br />per cert, a tall de nota informativa, una pujada d'adrenalina triga 6 hores a desaparèixer del nostre cos, per una simple discussió. com ens afecta això?<br /><br />com a mesura preventiva, panellet de xocolata i moscatell abans d'anar a dormircarlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-58509229714394100062010-10-25T15:10:00.000-07:002010-10-25T15:13:41.819-07:00dualitatirracional, petita, mocosa malcriada. munta numerets al carrer i trepitja fort, pega cops de peu i xiscla. escup, mossega, insulta.<br /><br />racional, adulta, persona responsable. somriu, empassa i desapareix sense fer soroll, mai no alça la veu i tot li està bé.<br /><br />viure amb l'esquizofrènia de voler i saber que no toca. allò que s'ha de fer s'ha de fer.<br /><br />i aquesta nit dormirà amb el gat. sense pataletes. perquè se les empassa amb xocolata.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-46535278266734062342010-10-20T01:49:00.000-07:002010-10-20T01:53:54.257-07:00telèfon-feina-pànicsona el telèfon i tremoles. pànic. saber que la feina penja d'un fil i que sona el mòbil mentre ets a classe el dia que començes a treballar fa por. serà per recordar-te l'adreça? serà per dir-te que no cal que hi vagis? un cop has perdut dues feines en menys de tres mesos, una trucada et fa tremolar... queden 40 minuts de classe i saps perfectament que ja l'has perduda. no la feina, la classe. i ara què? és paranoia? t'has de convèncer que tot això només és una tonteria i que serà, com a molt, per advertir-te que millor que hi vagis demà, que no passa res, o serà realment per dir-te que no cal ni que comencis? fa por, fa molta por...carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-81141436089163920952010-09-21T14:27:00.000-07:002010-09-21T14:32:07.228-07:00he de trobar...una llibreta per a les coses pràctiques<div>carretades de paciència</div><div>ganes d'anar a l'autoescola</div><div>quelcom que faci somriure una barcelona grisa</div><div>una llibreta de pensar nova</div><div>motivació</div><div>temps per fer allò que m'agrada</div><div>somriures assajats</div><div>riure fals per un professor que no aguanto</div><div>alumnes per a les meves classes</div><div>companys per a unes classes que no surten</div><div>manera de quadrar els meus horaris</div><div>un cap de setmana per no fer res</div><div>raons per convèncer</div><div>ganes de justificar-me per coses que veig clares com l'aigua</div><div>cafè a la universitat</div><div>estones de pau -el metro no val-</div><div>els teus ulls.</div><div><br /></div><div>no és estrés. que consti. </div>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-80889621277645255082010-09-10T04:22:00.000-07:002010-09-10T04:29:15.257-07:00webs universitàries...d'acord, últimament només escric per queixar-me d'una cosa o de l'altra, però aquesta vegada estic absolutament segura que estic penjant un post que molts universitaris com jo han pensat d'escriure.<br />VISCA LES WEBS UNIVERSITÀRIES<br /><br />posem-nos en situació<br />dimarts matí les inscripcions s'obren via internet però de manera presencial a l'aula d'informàtica de la UB central a les 9.30 del matí. prudentment, servidora arriba abans. a les 9.15 del matí l'aula ja està plena. a les 9.20 del matí la web ja s'ha penjat tres vegades i quan intentes matricular-te entra en un loop i et redirigeix una i altra vegada a la mateixa pàgina.<br />(aplaudiments, siusplau)<br /><br />dimecres matí, sorprenentment la web funciona. a la tarda no.<br /><br />dijous matí rebo un mail d'un professor que, assumint que la web no funcionarà, ens envia la bibliografia per correu electrònic i ens informa a quina aula es faran les classes. (aplaudiments i ovació, com m'agrada tenir professors que coneixen el funcionament de la facultat)<br /><br />divendres matí, tercer intent de saber on tinc classe dilluns a dos quarts de nou. la web de la UB no funciona.<br />vès, quina sorpresa.<br /><br />dilluns, a primera hora, quan els professors es queixin perquè arribem tard, o la gent entri i surti de les aules perquè s'ha equivocat de classe, no sé si algú es recordarà d'això. jo segur que sí.<br /><br />ei, però visca la tecnologia i la gens que la sap fer servir.carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-88563770580309840872010-08-01T08:23:00.000-07:002010-08-01T08:31:02.564-07:00mentidessenyores i senyors, no m'agrada que m'enganyin. no és res personal, no estic profundament indignada, però és un fet, i avui m'he sentit estafada i enganyada.<br />situació: Metro, línia blava i la sinyora cantant i demanant. La <span style="font-style: italic;">sinyora</span> no és UNA <span style="font-style: italic;">sinyora</span>, són més d'una, són unes quantes dones que demanen al metro. D'acord, demanen cantant i això pot fer-te sentir més o menys incòmode, la <span style="font-style: italic;">sinyora</span> original -diguem-ne- té tendència a trepitjar-te si no li dones diners i tal, però això no és el que em fa més ràbia (eh, però el que fa més mal potser sí). Les <span style="font-style: italic;">sinyores</span> són, suposadament, cegues. per aquest precís motiu caminen sempre darrere d'algú que les guia.<br />però les sinyores baixen del metro a la mateixa parada que jo i obren els ulls i compten els diners. i em toca la pera veure com deixen la ceguesa a banda de cop.<br /><br />i em sap molt de greu, i no voldria veure'm en la seva situació, però collons, <span style="font-style: italic;">sinyores</span>, ni em trepitgin, ni m'enganyin.<br /><br />Gràciescarlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-35306348479573356852010-07-05T12:09:00.000-07:002010-07-05T12:11:00.128-07:00ai senyord'acord, d'acord, fa temps que no escric res i no dono senyals de vida. estic escrivint quelcom prou freak per ser digne de penjar, però està en fase mooooooooolt inicial. en... una setmaneta penjo la primera part. de debò. =)carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-66874880462220695462010-05-11T01:53:00.000-07:002010-05-11T02:00:05.321-07:00creatius publicitaris i moderns diversosdesprés de treballar amb creatius publicitaris i gent moderna puc determinar que:<br /><br />1. ser creatiu publicitari implica ser modern<br />2. ser modern i creatiu publicitari vol dir sempre tenir un nom rematadament guai<br />3. implica també tenir un cognom compost, i si no es té cognom compost, s'ajunten els dos cognoms.<br />4. ser modern implica anar sempre diví.<br />5. ser creatiu vol dir anar SEMPRE tard i fer esperar.<br />6. quan un modern et diu "esperame un segundito" vol dir mitja hora<br />7. Ser modern vol dir poder portar mitjons de quadres<br />8. Els moderns no tenen edat: poden tenir-ne 40 i vestir com si en tinguessin 15.<br />9. Ser publicista et dóna dret a passar-te pel forro el protocol, però pobre del mindundi que se'l salti al teu davant.<br />10. Ser modern i ser publicista és sempre garantia de tenir molts calers, sovint poca sensibilitat i un grau altíssim d'hipocresia, alcohol i sovint cocaïna a les venes.<br /><br /><em>com es nota que ells no són els que s'han de ficar dins el collons de pelutxes.</em>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-16831083.post-14572542573934710702010-04-28T03:21:00.000-07:002010-04-28T03:31:33.803-07:00de drets, deures, secrets i obligacions<div align="justify">Tenim dret, tots, sense excepció, a un somriure, a un petó, a que ens tractin com ens mereixem, a un bonanit a l'orella, a una carícia, a dir que no, a ser escoltats, a sentir, a viure. A dir les coses com vulguem i a que ens les diguin de la millor manera possible.</div><div align="justify"> </div><div align="justify">Tenim deures. Sentir, ser, dir les coses bé. Protegir els que ens estimem com el tresor més enorme. Viure sense desaprofitar cap moment. </div><div align="justify"> </div><div align="justify">Tots tenim secrets. Petits o grans, hi són, passen més o menys desaparcebuts, però hi són. Hi ha secrets petits que es poden fer grans, grans secrets només aptes per als més petits i secrets amagats en una caixa tancada dins un armari en unes golfes molt fosques on ningú els pugui trobar.</div><div align="justify"> </div><div align="justify">Les obligacions són les que ens imposem. No són com els deures, que es venen donats i els sentim a la pell a mesura que anem creixent, que hi són. Les obligacions són nostres i tenim el dret a posar-nos les, el deure de fer-les sols i l'opció de mantenir-les en secret. </div><div align="justify"> </div><div align="justify">Pots obligar-te a qualsevol cosa,posem per cas, a espantar tots els teus monstres dentats de sota el llit, a fer riure a algú, a aprendre una cosa nova cada dia o a tenir un objectiu per llevar-te cada matí.</div><div align="justify"> </div><div align="justify">Perquè és un dret saber que hi haurà algú que sent que el seu deure és guardar-te un secret perquè s'obliga a no deixar-te vessar una llàgrima per res que no valgui la pena.</div><br /><em>Perquè la caputxeta vermella sabia de l'existència de la kalashnikov, i és per això que portava el berenar a l'àvia.</em>carlotahttp://www.blogger.com/profile/13744048564671365875noreply@blogger.com3