l'inici del no-res

2011-05-27T08:05:00.000-07:00

estic bloquejada. m'hen despertat amb la notícia que desallotjaven la plaça i encara no entenc com han anat les coses. ara mateix, assumeixo, m'esperen dues hores d'agonia mentre els meus companys es manifesten i jo espero pacientment que no els passi res. i esperar que no passi res avui, és molt esperar. potser massa. només volia provar d'escriure a veure si així aconsegueixi treure totes les llàgrimes que fa hores se m'acumulen a la gola i no hi ha manera de fer pujar. són nervis, és impotència. és despreci. és desesperació, és vergonya aliena. amb quina cara han entrat els treballadors de barcelona neta, que dubto que tinguessin cap ganes d'obrir caps? amb quina mena de gent ens movem? quina mena de democràcia permet 97 ferits (i 2 mossos)? quantes costelles, quants caps oberts, quantes cames marcades, quanta premsa hi ha que ara mateix no pot fer la seva feina perquè els han lesionat? quanta gent demà, i demà passat, i l'altre, es remouràn al llit de dolor perquè les porres no són amables?
i ells, què en faran, ells?
quants d'aquests mossos són realment conscients del que estan fent? quants d'ells realment volen fer aquesta feina? quants d'ells anaven drogats?quants d'ells miren abans de pegar a una persona gran, o amb cadira de rodes?

us deixo unes imatges. ho diuen tot.

(i en minúscula, avui és dia de revolució)

LA LLENGUA PERDUDA DE LES GRUES. POSTMODERNITAT, O NO

2011-04-27T04:16:00.000-07:00

Like a virgin cantava Madonna i ningú no se la va creure mai. Però així és com se senten els protagonistes de La llengua perduda de les grues. Aquest és un llibre de mentides i d'un món que va massa depressa per als seus personatges, que s'han fet grans de cop sense poder experimentar i necessiten tornar a sentir-se verges.
Llegir David Leavitt implica entrar de ple en un món homosexual nord-americà dels anys setanta i vuitanta. Podríem mentir-nos i fer veure que ens es igual que l'autor sigui o no sigui homosexual i que tracti la vida a Nova York o a Kuala Lumpur. Però no només seria una mentida, sinó que seria un error greu. El món homosexual és una idea nova, un concepte innovador en el moment de redacció de l'obra. No només perquè destapa una realitat existent i coneguda, sinó perquè es fa des d'un punt de vista no sensacionalista. Leavitt explica una realitat viscuda des de dins, sense vendre fum ni maltractar el col·lectiu. Només mostra el que viu una generació homosexual americana.
Aquest és el primer motiu pel qual entenem que aquest és un llibre postmodern. Perquè és un llibre que entra de ple en el món i l'estètica queer, el moviment gay que s'inicia als anys vuitanta als Estats Units i que encara es considera vigent actualment. Però aquest és només un dels motius pels quals el llibre és postmodern. Però què és la postmodernitat? La postmodernitat és un moviment, un fet que s'escapa de la literatura i de l'art, és, o vol ser, una concepció de la realitat. La postmodernitat és una manera d'entendre el món que sovint porta lligada la idea de mostrar totes les realitats existents. Això porta a un món fet de retalls, a un mosaic de situacions i realitats. Aquest fet va molt lligat al multiculturalisme, el concepte de convivència de realitat culturals i vitals diferents en un mateix espai o en un mateix moment històric. Aquesta nova concepció permet, alhora, que molts grups fins al moment marginats de la cultura considerada com a tal puguin entrar a formar-ne part. Aquesta idea, per això, portarà a un pastiche sovint massa colorista i poc creïble que acabarà sent adoptat unànimement per ser “políticament correcte”. Però la postmodernitat és altres coses: la postmodernitat és la concepció del món com un aparador, un camp per explorar i explotar. La postmodernitat ens portarà la concepció d'un món d'eslògans, de marques i d'anuncis, d'aparença i de moda. La postmodernitat converteix el món en un emissor d'estímuls complementaris i simultanis cap a l'individu, és a dir, que ens farà mirar la televisió mentre escoltem música i mengem una cosa que no és allò que sembla. La postmodernitat és, en el fons, l'aparença. Per això aquest és un llibre totalment postmodern, perquè l'aparença és tot el que tenen els nostres personatges. Però no accelerem innecessàriament.

Primerament, aquest és un llibre gay, queer, homosexual. Això és imprescindible per tal d'entendre la resta de la novel·la. Perquè aquest no només és un llibre gay, sinó que és un llibre homosexual i americà dels anys vuitanta, i això ens porta a un moment històric concret per al col·lectiu gay. La homosexualitat americana s'ha d'entendre en el seu context, ja no tant per la diferència respecte a la societat heterosexual occidental en general, sinó pel seu component específic, en contrast amb la homosexualitat anglesa, per exemple. El prototip homosexual americà es un prototip cultural concret, i l'analitzarem a dos nivells: per una banda a nivell ideològic i per altra banda a nivell social. A nivell ideològic, el prototip d'homosexual americà és el d'un home dionisíac, d'home fet a sí mateix, dur, dominant, que representa el vigor americà porta una etiqueta de sexe brutal. Aquests, per no són sempre els protagonistes de La llengua perduda de les grues. A nivell social, per altra banda, representa un home blanc, de classe mitjana i amb uns estudis mínims. En el moment de redacció de la novel·la el col·lectiu queer americà comença a reivindicar l'existència d'una altra homosexualitat, negra, de classe baixa, sense estudis, que inclou les dones i que no només no vol passar desapercebuda sinó que es mostra com és sense amagar-se i sense buscar la normalitat que cercava l'altre col·lectiu. I això és el que apareix al llibre, tant un col·lectiu com l'altre, però sense enfrontar-los, Leavitt ens presenta els prototips socials homosexuals americans. Només per això, aquest seria un llibre postmodern. Però seguim endavant.
La postmodernitat implica la visió del món tal com és sense una voluntat social ni ideològica, sinó com una simple fotografia. I això també és present en el llibre de Leavitt. Els personatges canvien, apareixen i desapareixen, i tot i que tots ells tenen un lligam entre ells i que aquests, uns o altres, estan relacionats en algun moment de la seva vida, la veu narrativa ens porta d'un a l'altre sense preocupar-se, però alhora no deixa mai al lector desemparat. D'aquesta manera el lector coneix pares, fills, amants, companys, amics, enemics i la ciutat de Nova York com a personatge en sí. Owen i Philip, pare i fill, viuen la homosexualitat de manera contradictòria, un la gaudeix i l'altre la pateix, i alhora hi ha Rose, una dona que viu la pèrdua del marit i el fill per la seva condició sexual. En un altre pla hi ha Eliot, Jerene i Laura que tenen molt més assumida la seva condició sexual i la mena de relació que els comporta aquest fet amb la seva família. Això ens porta a veure que hi ha realment dues generacions en aquest llibre. Hi ha una generació d'homes i dones que no arriben a la trentena i una altra que s'acosta a la cinquantena. Veuen el món de manera diferent, és evident, però què ha canviat? Els més grans són pares, tenen una vida laboral estable, una vida sentimental aparentment estable i una moral (sigui en el sentit que sigui) de ferro. Els joves són diferents. Són inestables? Defugen el compromís? No volen assemblar-se als seus pares? Menteixen? S'avergonyeixen de qui són? Sí, no, i a la inversa. Els pares són façana i els fills també. La generació més gran simula una organització estructural que no es creu, i la generació més jove busca una inestabilitat que de vegades vol creure's i plora en silenci. I això no només és un reflex de la realitat, sinó un reflex de dues maneres d'entendre la literatura. Un modernisme caduc que només vol semblar allò que ja no pot ser, i un postmodernisme creixent que no es creuen ni els propis protagonistes del moviment. La postmodernitat implica una certa irreverència, un punt canalla sense la voluntat de fer reaccionar el públic, igual que ho fa Leavitt amb les seves novel·les. Explica el que hi ha, potser de manera crua, però sense mala voluntat, només perquè ho viu així. Aquest és un altre motiu, la novel·la escrita en diversos plans d'escriptura per tal de mostrar tot el que hi ha, el que fa que sigui una novel·la postmoderna. Parlem de personatges i ens pensem que els personatges normalment, tenen forma de persona. En aquest cas, però comptem amb un altre personatge, Nova York. La ciutat és una entitat en sí mateixa, és un ésser en moviment que traça els recorreguts vitals dels homes i dones que hi viuen. La ciutat viu un canvi constant a l'obra i a la vida, perquè Nova York és així: Rose sempre havia comprat a la petita botiga italiana de queviures que hi havia a la cantonada. [...] Un dia la dona va canviar de raça; això és el que li va semblar, a Rose. La ciutat, però, que no apareix mai com a personatge explícit en la novel·la ens ajuda a veure aquest mosaic multicultural postmodern que pretenia l'obra.
Un altre element teòricament postmodern són les estructures binàries, i en aquest llibre en trobem dues: per una banda, hi ha el fet que dos dels personatges es dediquin a la literatura i per altra hi ha la relectura de contes infantils per part de Philip i la seva necessitat d'escapar del món. La literatura dins la literatura, la correcció d'originals i de textos, habitualment mediocres, afectarà als personatges d'una manera o d'una altra. Rose viu de les paraules i és capaç de calmar-se buscant i trobant sinònims, i per tant, té la seva vida paral·lela, el seu món de ficció dins un diccionari de sinònims mental. Aquest fet la porta a la seva incapacitat de comunicar-se amb el món, cosa que és ja no només important pel prototipus de personatge que ens presenta sinó també per la repercussió que aquest autocontrol suposarà en la novel·la. Philip és corrector, també, però viu les novel·les sentimentals dolentes que corregeix com una via per viure un amor que no creu real. Aquesta és una manera més passatgera de viure de la literatura, sense implicació personal de cap tipus, són només feina i només afecten al protagonista quan es troba emocionalment inestable. Però de totes maneres, no són una via d'escapament, no són un punt de fuga, sinó només feina, i tampoc no és una preocupació excessiva ni una obsessió com ho serà en el cas de Rose. Philip alhora, va viure la infantesa en un món de fantasia que paradoxalment, el pare adoptiu d'una de les seves parelles va crear per a un fill que no ho va valorar. La infantesa de Philip no deixa de ser rellevant, però és molt més impactant veure com l'afecta el fet que la seva parella, Eliot, no li doni cap importància al fet d'haver pogut viure una vida de conte, de relat mític i d'extraterrestres a la cuina. La vida que tot infant podia desitjar és aquella que el seu company ha tingut i que menysté, i alhora es mofa de Philip quan aquest intenta explicar-li la importància que té per a ell. Aquest trencament, no només amb el record i amb la imatge de l'autor de les seves primeres lectures sinó també amb la seva parella provocarà en el personatge una necessitat de reviure un passat al qual és incapaç de tornar i una consciència de la necessitat que va tenir al llarg de molts anys de fugir del món real. Aquesta mena de meta-literatura i la seva relació amb els personatges és un element postmodern, però no és important pel fet de ser o no postmodern, sinó perquè és un recurs molt utilitzat en la literatura i normalment, molt mal utilitzat. En aquest cas, per això no només pren una complexitat diferent, sinó que ens eleva els personatges a un pla molt més elaborat, amb unes manies amb causa i conseqüència i ens ajuda a comprendre'ls i a familiaritzar-nos-hi.
La postmodernitat ens porta també unes referències reals del llibre a la vida i a la inversa. El treball no comença amb una cançó de Madonna per gust, al contrari, sinó perquè Madonna és al llibre. Hi és igual que The Flinstones, Anaïs Nin, Mannix, Yoko Ono, la vaselina K-Y, Godzilla, Laura Ashley o A clockwork orange. Perquè són part d'un món que també és al llibre. I tot el que hi és, tot això, és tan fàcilment identificable perquè és un reflex de la societat postmoderna, una societat feta de publicitat, de marques recognoscibles i d'icones. El fet d'incloure les marques sense pudor, o encara millor, el fet de presentar uns personatges alienats pel televisor és un clar reflex d'una societat canviant i que se suposa que ha d'estar preparada per estar atenta a diversos focus d'atenció constantment. Però està preparada? Ho estan els nostres personatges? En dues ocasions, si més no, personatges joves intenten mantenir converses serioses amb personatges més grans mentre aquests miren la televisió i no ho aconsegueixen. És un problema generacional? És una demostració voluntària d'un canvi que alguns no han assumit? Pretén David Leavitt mostrar-nos que aquesta dinàmica no és positiva?
Les pantalles juguen un paper important al llibre. Hi ha pantalles de televisors, de cinema, de cinema eròtic, de cabines de sex-shop, vidres de restaurants que ens mostren el carrer... és, per tant, una novel·la visual? Per què no tenim en compte el telèfon, també igualment important en el llibre? És rellevant, la referència culinària? I l'olfactiva? El llibre és postmodern perquè es veu, es llegeix, s'escolta, es menja, s'olora, es toca i se sent. El llibre és un llibre, però també és una pel·lícula, una recepta de cuina, una banda sonora i un foto-reportatge de Nova York l'hivern de 1984. Perquè tot això que fins ara apareixia a la resta de novel·les, ara té nom i cognom, i les pel·lícules són les que hi havia i la música correspon en època i estil, i les sèries de televisió s'emetien quan es va publicar la novel·la. Perquè Leavitt no s'amaga de res i ens ensenya el que hi ha, fent altra vegada d'ulls al lector, sense jutjar, sense opinar.
Leavitt ens presenta també, i aquí sí que opina, fa opinar i implica els personatges en una sola ocasió, perquè és un problema nou, perquè és una preocupació real i perquè no es podia haver tractat abans: la SIDA. La SIDA és un problema del món postmodern, perquè quan comença a afectar realment a la societat és després dels anys setanta, als anys vuitanta i noranta. És un problema greu per al col·lectiu homosexual, i també un problema greu per als personatges del llibre. I surts amb algú ara? No, tinc massa por de la SIDA, suposo. La SIDA és el malson latent dels personatges homosexuals de la novel·la, és a dir, de gairebé tots els homes que hi apareixen. I és en coses com aquestes que és important tenir en compte que l'autor sigui homosexual i visqui a Nova York, pel pànic que suposa i per com es viu aquest pànic, la crisi, com l'anomenen. Busca't deu paios i poseu-vos d'acord per follar només entre vosaltres[...] Més endavant el nombre de deu es va reduir a cinc, i de cinc a dos.
Aquesta crisi és l'element més real i més cruel de la Llengua perduda de les grues. I és alhora l'element més adormit i més viu de la dècada. És una crisi real, i és una reivindicació dels postulats postmoderns que demana la teoria queer. És impossible mantenir una vida sexual plaent a Nova York als anys vuitanta sense viure en parella o contraure la SIDA. I això alhora posarà en contradicció els nostres personatges, que viuran una vida monògama sense desitjar-la -alguns- i no trobaran parella estable pel pànic de la resta a no haver pogut fruir del sexe com volien. El fet d'integrar un problema social al llibre d'una manera fluida demostra la capacitat infinita de Leavitt de localitzar problemàtiques, sintetitzar-les i fer-nos adonar del perill que suposen sense dramatitzar. Però també és un fet important per al moviment homosexual, el fet de parlar de la crisi i fer-la un problema immortal, un punt de consciència per a les generacions posteriors. És una advertència, un petit anunci apocalíptic del col·lectiu homosexual americà dels vuitanta.
La postmodernitat és multiculturalisme. I el multiculturalisme porta a una nova visió de la literatura que comporta la creació d'un corrent d'estudi de la mateixa, els Estudis Culturals. Els Estudis Culturals estudien allò que s'havia estudiat fins al moment o allò que ningú no havia volgut estudiar des d'un punt de vista parcial, petit -probablement necessari- el punt de vista de les minories. Això implica la crítica feminista, la crítica post-colonialista i moltes altres multí-crítiques més o menys encertades. Però el multiculturalisme i els Estudis Culturals són una bona base per l'anàlisi de l'obra, perquè el reflex de la societat des de perspectives socials diverses és essencial i aquests són els personatges amb els que tractem. Els protagonistes formen part de grups socials marginals: homosexuals, dones, negres, dones negres homosexuals, malalts de SIDA o correctors d'editorials mediocres. Aquest fet mateix, el de ser persones potencialment excloses de la societat és el que els acosta al moviment postmodern. Segons la teoria queer americana, el postmodernisme homosexual és la creació d'espais socials que donin suport a la proliferació de plaers, desigs, veus, interessos i formes d'individualització i democratització. I és tot això el que busquen els personatges del llibre conscient o inconscientment, i això converteix el llibre en una obra essencialment postmoderna.

Fins arribar a aquest punt, tot apuntava a la postmodernitat del llibre, i no podem negar-la, però si hem llegit i rellegit el llibre més d'una vegada ens adonarem que hi ha alguna cosa que falla. Like a virgin cantava Madonna i ningú no se la va creure mai, o potser sí. Potser només els protagonistes de l'obra la van creure, o potser només aquells que no van voler acceptar la postmodernitat a les seves vides, com probablement no van fer Philip, o Owen.
Perquè els nostres personatges no han assumit la postmodernitat i un món que els ha absorbit i que va massa depressa per a ells. Per això aquest és un llibre postmodern de personatges amb esperit romàntic. Potser és aquest el tret que tenen en comú tots i cadascun d'ells. Una ciutat enorme com Nova York els absorbeix i els fa sentir poca cosa, anònims i volàtils, a punt de caure en l'oblit d'un moment a l'altre. Però tots ells, com a éssers humans que són, lluiten per una supervivència d'espècie, irracional i animal. Volen viure i no caure en l'oblit, i per això estableixen unes xarxes socials estranyes.
Ens trobem en amb una història d'històries, de móns i vides en paral·lel que es creuen i que no es creuen mai. Tot el que passa és mentida i pot ser veritat. M'explico. Aquest és un llibre de mentides que poden ser veritat i de personatges que reaccionen com ho fa tot un col·lectiu social davant d'una problemàtica existent. És literatura perquè és tècnicament impossible que passi tot exactament com es relata a la novel·la, però és un compendi de realitats probables. Leavitt ens presenta una sèrie de problemàtiques del darrer segle i de tots els temps, secrets, maltractaments, infidelitat, política, racisme, sortides de l'armari, SIDA... El que fa que sigui un llibre postmodern és el tractament que dóna l'autor a la temàtica i com els personatges viuen aquests canvis. Perquè la postmodernitat no s'entén sinó en el moviment.
Els éssers humans, en canvi, necessiten una seguretat que el món en moviment no sempre permet, i per això s'aferren a una sèrie de coses que prenen com a segures, sigui una botiguera o una família que no s'estimen, com passa a Owen. I és per això que els persegueix el sentiment romàntic d'identitat torturada i per això alguns dels personatges semblen fora de lloc, deixats anar en un món que no els agrada i en el que no saben viure. Aquí hi ha el més important del llibre.
Aquesta és una novel·la postmoderna que ens presenta uns personatges que no estan preparats per la postmodernitat. Owen, Philip, Jerene, Rose o Brad no estan preparats per la vida que els toca dur. Perquè encara arrosseguen unes estructures mentals molt rectes, molt assumides a nivell cultural. Però no només per això, sinó perquè són també un reflex d'un món, d'un tipus de persona que no és conscient dels canvis que l'envolten, que no els accepta i que no els vol, i per aquest motiu s'aferra a la realitat imaginària i a uns costums que s'ha anat forjant amb els anys. Owen s'aferra a una relació de parella que no li agrada, Rose a una casa i una feina que potser no són les que volia però que són l'únic segur de la seva vida, Jerene a una tesi doctoral que ha canviat de tema infinitat de vegades, Philip a la relació que creu que vol tenir amb Eliot... però cap d'ells no aconsegueix el que vol i el que necessita. I qui s'adapta, sobreviu, i qui no, entra en crisi. Jerene deixa la tesi, Philip deixa Eliot, Owen no deixa la relació i s'enfonsa i Rose no deixa la casa ni la feina i s'enfonsa.
Adaptar-se o morir, sobreviure als nous temps i deixar pas a les noves estructures socials o mentals o no fer-ho potser no és només una decisió generacional, sinó estrictament personal. Perquè probablement Philip o Jerene no deixaran mai de ser uns romàntics, i Jerene no oblidarà mai la llengua perduda de les grues que no va poder sentir mai, però assumirà que el seu temps ja ha passat i que si no pot viure com li demana el seu món, no sobreviurà. Like a virgin, cantava Madonna, i així, tornant a ser verges per viure-ho tot des d'una perspectiva postmoderna, els personatges que ho van entendre van tornar a començar.

poesia visual

2011-04-10T13:16:00.000-07:00

llum, color, mirades. què et permet un viatge d'una hora en autobús un diumenge al matí? entre altres coses, assaborir un llibre decent i mirar per la finestra. de vegades, fins i tot, t'atreveixes a escriure. i llavors, quan escrius, veus que has escrit el que veies i que no has fet res més que deixar una mica de tinta en forma de paraules que algun dia rellegiràs i potser, només potser, et recordaran allò que has vist fa una estona. o potser, com els dibuixos a la sorra, s'hauran diluït i no seran res.
és això, el record? és això, la poesia feta de mirades?

mira'm.
d'això no me n'oblido.

L'Ermessenda

2011-03-22T16:23:00.000-07:00

a veure.
Laia Marull, un aplaus. gran, molt gran
la resta del càsting, un refregit de Ventdelplà i el Cor de la Ciutat, i encara sort que no hi han posat a ningú de La Riera, perquè salvant els 4 tevetresins de tota la vida i el Madaula petit, tota la resta són carn de canó de crítica salvatge.
segueixo mantenint que no se sentia res, molta musiqueta i molt de diàleg xiuxiuejat i des de casa nanai de la Xina, diguem-ne.
molt bé, bons decorats i bones localitzacions. deixarem de banda que el castell de Tona ha fet de 3 castells diferents.
la caracterització d'acord, però hi havia unes diferències d'edat complicades, no sé si massa o massa poca, no sé si culpa del director de càsting o dels caracteritzadors.
la careta de la sèrie, per favor, no faré comentaris.
i el final... a veure. no podem seguir els judicis pam a pam i els polvos pèl a pèl i acabar amb les formigues. és cutre. no arriba a decadent.

ei, però bon intent, i com deia algú:
"fa mil anys una comtessa va governar Catalunya amb cony de ferro"

perdoneu, però algú ho havia de dir.

Spotify

2011-02-28T02:14:00.001-08:00

sona jazz a les meves orelles. meravella, nina simone, veu dolça i melosa. treball de cinema. som-hi. dissabte al matí i t'has llevat a les 8. t'ho prens amb calma. escoltes, oh, meravelles de la ciència, música a l'Spotify, gratis tota la música del món. estàs inspirada, veus que pot ser un matí productiu. de cop, alguna cosa trenca tot allò que havies aconseguit.
TU SUBES COMO LAAAAAAAAAAA MAREAAAAAAA.
Melendi.
la millor manera d'odiar la música dolenta i comercial, els anuncis de l'Spotify.
gràcies

Goethe era hippie...

2011-01-12T11:08:00.000-08:00

Literatura del Món, literatura de tots, literatura universal i compartida, deia Goethe i així, mentre es treia el tabac enganxat als llavis va dir weltliteratur i va deixar anar tot el fum que tenia als pulmons mentre inundava la cambra d' una forta olor de marihuana. Segur? Segur? I reia Eckermann mentre li acostava un cendrer. Go, n'estas segur que funcionarà això? Si home si, que així la gent s'estima, es busca, es troba, obrim les fronteres culturals i les de l'amor lliure i som-hi tots. Ja veuràs que bé que ens ho passarem. Amor lliure, maria, dones i marbre de Carrara i jo feliç nano... Tu deixa'm fer..

I així, va néixer la weltliteratur. I qui no s'ho cregui, que intenti estudiar literatura comparada i m'ho expliqui

l'hora del te (Treball de tematologia)

2011-01-07T10:44:00.000-08:00

Henry James Narcis Oller i jo ens trobem per fer el te de les cinc. De les cinc i vint, d'acord, senyor James no se m'enfadi però la renfe és el que té, intento explicar-li, i l'Oller, pobre, somriu i s'ho mira. Home tranquil com és, remena la tassa amb la cullereta i no s'hi atreveix. James és un home gegantí, mastodòntic i amb una ploma descomunal. Ah, si, i per escriure també.

Parlin-me de les seves senyoretes, si us plau, els demano. Oh, my godness, respon James. She is... right.... i pren la tassa amb parsimònia i de cop l'Oller es destapa i comença a xerrar.

La Pilar, ai la Pilar, doncs bé, de fet, jo l'únic que volia era posar de manifest una injustícia jurídica, vull dir, que l'usdefruit era una mala cosa, que no funcionava, que les senyores es revolucionaven i nena, no saps què són quaranta lloques de casa bona armades fins les dents d'agulles de pit a punt de travessar-te els ulls eh, que fan por, però... no ho sé, que la Pilar és així, dolça, entranyable, bonica...

Whatthefuck! Per què em talla aquest mamarratxo! El senyor James s'enlaira de la cadira i fa volar la tassa el platet les pastes seques i la tauleta de te. Parlava jo! Diu de cop, amb una veueta fina que sembla impossible que hagi sortit de dins d'aquell cos mida XXXXXL.

I jo, pobra de mi, me'l miro i segui segui senyor James no ens posem pas nerviosos i respongui'm una pregunta, per què no me li va posar nom a la seva senyoreta? Vostè sap com m'ha complicat la vida a l'hora d'escriure el treball? Que cada vegada que l'he d'anomenar és una agonia i ja no trobo sinònims al diccionari home!

Mm, well, really? Aquell coi d'escriba no em va fer mai cas. I know, I know, posar-li Yoli era una quite strange, però a mi m'agradava com sona... de debò que no ho va posar?

Però senyormeu, li diu l'Oller, que no va rellegir-la?

Rellegir? Això és de loosers, contesta James. I Oller de cop li salta al coll i ja hi som, batalla campal.

Així que jo m'he quedat així, amb cara de tonta, la tassa de te a la mà i sense poder solucionar massa res del treball de les boges.... i au, renfe altra vegada i explica-ho, explica-ho que quedes amb dos escriptors morts a l'inframón i va i es tornen a matar entre ells... quina vergonya.

quan els personatges...

2010-12-19T14:33:00.000-08:00

es tornen persones.

Fa mesos i mesos que escrius sobre aquesta gent. de fet, fa mesos i mesos que passen pel teu costat i els veus, els sents, els mires, els mires molt. fins ara eren personatges dels teus contes, només això, una excusa per posar-te a escriure, una justificació per fixar-te en ells hores i hores. i hi són.
i has escrit.

i de cop, en quinze dies han deixat de ser personatges i són persones.

els homes de pedanteria esperpèntica tenen nom, i tenen veu. i segueixen sent pedants.
la senyora que passeja et recomana llibres meravellosos i et pregunta pels estudis
i el noi que fuma compulsivament i escriu a ràfegues nervioses fa cafès amb tu.

és estrany, penses mentre camines cap a casa.
són ells, són els teus personatges i no són tan diferents de com els imaginaves. un dia d'aquests, envairan del tot la teva vida i ja no podran tornar al paper. podràs tornar a escriure mirant-los?

no funciona

2010-12-15T02:04:00.000-08:00

no funciona.
s'ha espatllat. ja no funciona. li agafa un atac de pànic. no funciona. el mira fixament. no funciona. el gira, li dona voltes. no funciona. no, eh, ara no, que el necessito. no funciona. li dona uns quants copets, el sacseja. no funciona. prova d'encendre'l de totes les maneres que se li acudeixen. però no funciona. ho prova a poc a poc. no funciona. ni depressa. no hi ha manera.

de cop, s'adona que té un enorme nus a la gola i que d'un moment a l'altre començarà a deixar anar riuades de llàgrimes galtes avall que podrien omplir l'aquari. se li ha aturat el més important del món.
se li ha aturat el cor.

emprenyada monumental

2010-12-01T11:20:00.001-08:00

Sóc a la biblioteca de la UPC. Estic absolutament sorpresa i indignada, i em temo que hem comès un error de concepte. La gent no sap distingir entre una biblioteca i una sala d'estudi. M'explico:

la biblioteca Rector Gabriel Ferrater és un molt bon lloc per estudiar. Hi ha espai, llum, unes butaques fantàstiques per llegir... tot bé, fins aquí?

Magnífic.

La gent no calla.

Però no és que no calli i xiuxiuegi i el cúmul de petites converses a cau d'orella es faci lleugerament molest. No. La gent xerra amb una impunitat total. Sense vergonyes, sense tallar-se gens ni mica. En veu ben alta. He sentit com el noi del meu davant concertava l'hotel on aniria a esquiar. Com flirtejava amb la noia del costat. Un altre dels nois de la taula ha decidit que la taula d'estudi era prou bona per tocar la bateria. I un altre es dedica a comentar exercicis en veu alta i a mirar-me malament cada vegada que li clavo una mirada.

Estimats senyors estudiants de la upc irrespectuosos, xerraires i amb tots els indicis de ser completament imbècils. Una sala d'estudi serveix per estudiar. S'hi pot estudiar, fer treballs en grup, comentar.

Una biblioteca serveix per estudiar, per llegir, per agafar material de consulta, per dormir, fins i tot. Però no per parlar. És tan complicat d'entendre?

Això em porta a pensar que és una questió de concepte. La biblioteca de lletres de la facultat de filologia és meravellosa. No se sent a ningú, i el sol fet de suggerir al company del costat de sortir a fer un cigarret pot provocar la indignació i les mirades de desaprovació de la meitat dels usuaris de la biblioteca. Aquí, la gent parla.

Ep, potser sóc una histèrica, però trobo que no costa tant d'entendre. És l'únic requisit que demanen les biblioteques, el silenci.

Doncs a callar.

Si no publico en el proper mes, serà perquè m'han enxampat en ple assassinat de futurs enginyers amb incontinència verbal. He dit.

nit electoral

2010-11-28T14:38:00.000-08:00

Pànic Mirava fa uns moments amb pànic com Plataforma per Catalunya era a punt d'entrar al parlament de Catalunya i em feia por. Mirava amb pànic com un partit xenòfob i feixista estava a punt de tenir representació parlamentària. En parlàvem amb gent civilitzada i els comentaris eren els mateixos. Com és possible que això passi en un país democràtic? En un país normal aquest senyor seria a la presó, o vetat políticament, si més no, però això és un país de fireta i les coses van com van.

Vergonya Veia una estona més tard com aquest país que tenim no ha permès que entri un monstre al parlament. Però alhora no ha estat capaç de participar massivament en unes eleccions. És vergonyós que siguin unes eleccions amb una molt major participació que les anteriors i no s'apropi ni al 70%.

Resignació Sorpresa, realment, que sigui Josep Cuní que retransmeti la nit electoral a la televisió pública.... en fi. Sembla l'únic periodista sobre la capa de la terra, i potser tampoc no seria exactament això. Segueixo defensant que les nits electorals sense Xavi Coral no són el mateix.

Llàstima de sentir com parlen la majoria dels polítics que es fan dir catalans. No diré res més, però Alícia Sánchez-Camacho ha comès 15 errors entre lèxics i gramaticals en els 5 minuts que ha parlat per la televisió pública catalana.

Mandra quatre anys de govern de dretes i molts, molts anys que costarà arrencar-los de la trona....

d'hivern

2010-11-27T06:49:00.000-08:00

una manta.
una bufanda.
guants.
botes?
una gorra de llana.
sortir de la dutxa i no passar fred
un bol de sopa calenta
la mandra que em fa el fred i l'hivern i el nadal i la neu i el vent són terribles.
tot això, una abraçada, petons dolços, una bona pel·lícula, un te de canyella.
ens espera un hivern dur.

preparats?

no m'ha agradat mai l'hivern. és quan més ganes tinc de quedar-me a casa i no n'he sabut mai de quedar-me a casa sense fer res. qui fos un gat.
miro la meva gata, la Mi, prop del radiador, de coixí en coixí, de manta en manta, tot el dia amb l'abric posat. I aleshores tinc ganes d'abraçar-la i fer-li carantonyes i penso que potser l'hivern i el fred i tota la mandra seran menys durs...
potser sí.

la nina 5-11-10

2010-11-10T00:19:00.000-08:00

Tinc una nina. Una nina que viu de sinestèsies meravelloses i a qui li agrada recitar poesia si li prems el palmell de la mà. Si li faig pessigolles obre molt els ulls i crida "BETATESTER!" però això no ho fa gaire sovint. És una nina suau, és còmoda per dormir, però no es doblega perquè te una estructura interna feta d'acer i mala llet que impedeix ficar-la dins la motxilla d'anar a l'escola. És una nina d'ulls foscos i cabells que canvien de color, de vestits bonics i sabates de noi, d'arracades brillants i somriure lluent. Sovint penso, però, que no és del tot la meva nina.

De nit, quan dormo abraçada a ella acabo fora del llit i sembla que sigui ella qui decideix quan vol despertar-se. I al matí, si intento jugar-hi no vol. Quan torno de l'escola de vegades tots els meus contes estan regirats i agafa llibres de nens grans com l'enciclopèdia. Fa dies deia "sinestèsia" tota l'estona i vaig haver de preguntar a la mare què volia dir. ara quan fa cara trista li dic, i deixa de cridar-me "BETATESTER!".

La mare diu que quan sigui molt gran i vulgui marxar de casa i vagi a la universitat i no tingui ganes de jugar, potser ja no voldré la nina. Però jo sé que sí, que sempre voldré la meva nina que recita Passolini.

les nits...

2010-11-04T11:49:00.000-07:00

Les nits són... la frase més tòpica per començar a escriure i la incapacitat de trobar res prou adient per al moment. Com es diuen les coses quan en tens tantes ganes si assumeixes que dient-les faràs el ridícul més espantós? Tot allò que ja estat dit, els poemes de Bécquer que llegia als 14 anys, Paolo Coelho, Neruda fins i tot. Tot allò que ja està interpretat, suat, petonejat i malgastat i que ja no et serveix. Com dir-ho? No pots ser original si has llegit poesia però sovint fins que no la llegeixes no descobreixes que hi ha infinites maneres de dir les coses.

Les nits són... dolçes, fredes, crues, humides, terribles, fosques, estrellades... les nits són totes un món, però tots estan explicats. Tot està dit, i ho hem d'assumir un cop ens posem a escriure.

Voldria dir massa coses. Voldria maleïr infinitat de nits i guardar-ne unes quantes en una capseta, i amagar-la dins la motxilla i dur-les sempre al damunt. Voldria tantes nits de Sant Joan i tan poques nits de desembre, i voldria tantes nits d'abril o tantes d'octubre... Són les mateixes que voldrien Neruda o Bécquer? És sempre la mateixa lluna, són -probablement- els mateixos estels, però el record no serà el mateix. Potser sí que ho seran les sensacions, tot allò que hem viscut o que se suposa que hem de viure al llarg de la vida (es diu inconscient col·lectiu? Memòria humana o simplement catàleg de sensacions?). El desig d'una altra nit, això és el que sí que és universal, perquè una nit més vol dir 24 hores més d'oportunitats per viure. I d'això se'n diu instint de supervivència.

crònica matinal

2010-11-03T16:18:00.000-07:00

8:32 surts de casa, vas tard, on és el jersei negre? Agafes l'ascensor i et creues amb el veí del tercer, que violí i partitures en mà et demana si vas tard. Sí, només te'l trobes quan vas tard, però li dius que començes a tres quarts i que quan surtis, a córrer. Al carrer, passes per davant del quiosc i constates que cada cop s'hi venen més revistes i menys diaris, vès... creues el carrer un, dos, farmàcia tancada, el semàfor està a punt de posar-se verd i veus com la senyora de la polleria es baralla amb la persiana. És una botiga de les d'abans, que et fa infinita gràcia perquè només hi venen ous i algun pollastre i sempre hi ha la mateixa gent. I la senyora, mentre el semàfor fa pampallugues es baralla amb la persiana i no pot. Creues el carrer, no penses, l'ajudo? I la persiana ja és a dalt, gràcies nena, jo si que no... somrius, de res dona, i mitja volta. Al semàfor, aturat, hi ha un taxista que et somriu i aplaudeix dins el silenci del taxi mentre tu marxes cap a classe pensant que avui ja has fet alguna cosa que val la pena.

estadística emocional

2010-11-02T15:36:00.000-07:00

estadísticament, és impossible tenir un dia completament perfecte. de la mateixa manera, és estadísticament impossible tenir un dia terrible. de totes maneres, és emocionalment possible que un fet, alguna cosa, ens marqui tot el dia.
i hi ha dies que, simplement, fan progressió ascendent o descendent segons ve.
Ah, no oblidem els dies que semblen el dragon khan.

és estadísticament possible tenir un dia normal?
què considerem estadísticament normal?
les normes ténen a veure amb l'estadística?
els dies dragon khan són més, o menys cansats que la resta?

per cert, a tall de nota informativa, una pujada d'adrenalina triga 6 hores a desaparèixer del nostre cos, per una simple discussió. com ens afecta això?

com a mesura preventiva, panellet de xocolata i moscatell abans d'anar a dormir

dualitat

2010-10-25T15:10:00.000-07:00

irracional, petita, mocosa malcriada. munta numerets al carrer i trepitja fort, pega cops de peu i xiscla. escup, mossega, insulta.

racional, adulta, persona responsable. somriu, empassa i desapareix sense fer soroll, mai no alça la veu i tot li està bé.

viure amb l'esquizofrènia de voler i saber que no toca. allò que s'ha de fer s'ha de fer.

i aquesta nit dormirà amb el gat. sense pataletes. perquè se les empassa amb xocolata.

telèfon-feina-pànic

2010-10-20T01:49:00.000-07:00

sona el telèfon i tremoles. pànic. saber que la feina penja d'un fil i que sona el mòbil mentre ets a classe el dia que començes a treballar fa por. serà per recordar-te l'adreça? serà per dir-te que no cal que hi vagis? un cop has perdut dues feines en menys de tres mesos, una trucada et fa tremolar... queden 40 minuts de classe i saps perfectament que ja l'has perduda. no la feina, la classe. i ara què? és paranoia? t'has de convèncer que tot això només és una tonteria i que serà, com a molt, per advertir-te que millor que hi vagis demà, que no passa res, o serà realment per dir-te que no cal ni que comencis? fa por, fa molta por...

he de trobar...

2010-09-21T14:27:00.000-07:00

una llibreta per a les coses pràctiques

carretades de paciència

ganes d'anar a l'autoescola

quelcom que faci somriure una barcelona grisa

una llibreta de pensar nova

motivació

temps per fer allò que m'agrada

somriures assajats

riure fals per un professor que no aguanto

alumnes per a les meves classes

companys per a unes classes que no surten

manera de quadrar els meus horaris

un cap de setmana per no fer res

raons per convèncer

ganes de justificar-me per coses que veig clares com l'aigua

cafè a la universitat

estones de pau -el metro no val-

els teus ulls.

no és estrés. que consti.

webs universitàries...

2010-09-10T04:22:00.000-07:00

d'acord, últimament només escric per queixar-me d'una cosa o de l'altra, però aquesta vegada estic absolutament segura que estic penjant un post que molts universitaris com jo han pensat d'escriure.
VISCA LES WEBS UNIVERSITÀRIES

posem-nos en situació
dimarts matí les inscripcions s'obren via internet però de manera presencial a l'aula d'informàtica de la UB central a les 9.30 del matí. prudentment, servidora arriba abans. a les 9.15 del matí l'aula ja està plena. a les 9.20 del matí la web ja s'ha penjat tres vegades i quan intentes matricular-te entra en un loop i et redirigeix una i altra vegada a la mateixa pàgina.
(aplaudiments, siusplau)

dimecres matí, sorprenentment la web funciona. a la tarda no.

dijous matí rebo un mail d'un professor que, assumint que la web no funcionarà, ens envia la bibliografia per correu electrònic i ens informa a quina aula es faran les classes. (aplaudiments i ovació, com m'agrada tenir professors que coneixen el funcionament de la facultat)

divendres matí, tercer intent de saber on tinc classe dilluns a dos quarts de nou. la web de la UB no funciona.
vès, quina sorpresa.

dilluns, a primera hora, quan els professors es queixin perquè arribem tard, o la gent entri i surti de les aules perquè s'ha equivocat de classe, no sé si algú es recordarà d'això. jo segur que sí.

ei, però visca la tecnologia i la gens que la sap fer servir.

mentides

2010-08-01T08:23:00.000-07:00

senyores i senyors, no m'agrada que m'enganyin. no és res personal, no estic profundament indignada, però és un fet, i avui m'he sentit estafada i enganyada.
situació: Metro, línia blava i la sinyora cantant i demanant. La sinyora no és UNA sinyora, són més d'una, són unes quantes dones que demanen al metro. D'acord, demanen cantant i això pot fer-te sentir més o menys incòmode, la sinyora original -diguem-ne- té tendència a trepitjar-te si no li dones diners i tal, però això no és el que em fa més ràbia (eh, però el que fa més mal potser sí). Les sinyores són, suposadament, cegues. per aquest precís motiu caminen sempre darrere d'algú que les guia.
però les sinyores baixen del metro a la mateixa parada que jo i obren els ulls i compten els diners. i em toca la pera veure com deixen la ceguesa a banda de cop.

i em sap molt de greu, i no voldria veure'm en la seva situació, però collons, sinyores, ni em trepitgin, ni m'enganyin.

Gràcies

ai senyor

2010-07-05T12:09:00.000-07:00

d'acord, d'acord, fa temps que no escric res i no dono senyals de vida. estic escrivint quelcom prou freak per ser digne de penjar, però està en fase mooooooooolt inicial. en... una setmaneta penjo la primera part. de debò. =)

creatius publicitaris i moderns diversos

2010-05-11T01:53:00.000-07:00

després de treballar amb creatius publicitaris i gent moderna puc determinar que:

1. ser creatiu publicitari implica ser modern
2. ser modern i creatiu publicitari vol dir sempre tenir un nom rematadament guai
3. implica també tenir un cognom compost, i si no es té cognom compost, s'ajunten els dos cognoms.
4. ser modern implica anar sempre diví.
5. ser creatiu vol dir anar SEMPRE tard i fer esperar.
6. quan un modern et diu "esperame un segundito" vol dir mitja hora
7. Ser modern vol dir poder portar mitjons de quadres
8. Els moderns no tenen edat: poden tenir-ne 40 i vestir com si en tinguessin 15.
9. Ser publicista et dóna dret a passar-te pel forro el protocol, però pobre del mindundi que se'l salti al teu davant.
10. Ser modern i ser publicista és sempre garantia de tenir molts calers, sovint poca sensibilitat i un grau altíssim d'hipocresia, alcohol i sovint cocaïna a les venes.

com es nota que ells no són els que s'han de ficar dins el collons de pelutxes.

de drets, deures, secrets i obligacions

2010-04-28T03:21:00.000-07:00

Tenim dret, tots, sense excepció, a un somriure, a un petó, a que ens tractin com ens mereixem, a un bonanit a l'orella, a una carícia, a dir que no, a ser escoltats, a sentir, a viure. A dir les coses com vulguem i a que ens les diguin de la millor manera possible.

Tenim deures. Sentir, ser, dir les coses bé. Protegir els que ens estimem com el tresor més enorme. Viure sense desaprofitar cap moment.

Tots tenim secrets. Petits o grans, hi són, passen més o menys desaparcebuts, però hi són. Hi ha secrets petits que es poden fer grans, grans secrets només aptes per als més petits i secrets amagats en una caixa tancada dins un armari en unes golfes molt fosques on ningú els pugui trobar.

Les obligacions són les que ens imposem. No són com els deures, que es venen donats i els sentim a la pell a mesura que anem creixent, que hi són. Les obligacions són nostres i tenim el dret a posar-nos les, el deure de fer-les sols i l'opció de mantenir-les en secret.

Pots obligar-te a qualsevol cosa,posem per cas, a espantar tots els teus monstres dentats de sota el llit, a fer riure a algú, a aprendre una cosa nova cada dia o a tenir un objectiu per llevar-te cada matí.

Perquè és un dret saber que hi haurà algú que sent que el seu deure és guardar-te un secret perquè s'obliga a no deixar-te vessar una llàgrima per res que no valgui la pena.

Perquè la caputxeta vermella sabia de l'existència de la kalashnikov, i és per això que portava el berenar a l'àvia.

gana(es)

2010-04-22T02:22:00.000-07:00

Fam, gana, i el senyor catedràtic no fa més que explicar-nos que si el pastís es bo tindrà un gust unitari. I sí, és gana. és gana? és gana? segur? és gana o són ganes? no ho tinc clar.
fem tots cara de gana, deu ser l'hora d'esmorzar, però una vigília de Sant Jordi a la facultat té molts números per ser una olla de grills a punt d'explotar permanentment, de gana, de ganes, d'estudiants de lletres amb ganes (i gana) de fer coses, de rebre roses i llibres i de donar, de mirar, de remirar.

Potser és això, el que busquem, i és per això que és tan important per a nosaltres un dia com demà. Perquè salivem rambles avall plenes de llibres i podem fer el badoc i tothom ens demana i ai, què compro, i ai, què llegeixo, i això agradarà? és el dia que comprem compulsivament, sense remordiments perquè avui toca i prou i no penso sentir-me culpable si torno a casa amb 6 o 8 llibres i visca, i sé que ja tindré temps per a llegir-los....
Que bé.
Quina gana
Quines ganes

és un regal...

2010-04-15T14:51:00.000-07:00

Shtt! Tanca els ulls i prepara't per escoltar amb atenció un secret que m'agradaria explicar-te a cau d'orella. Em regales 5 minuts del teu temps?

Recordes quan va ser el darrer cop que et vas parar a no fer res? Ara és el moment.
Pensa en tot allò que fa temps que tens oblidat, petites coses, records, un instant, una abraçada, un petó, mossegar una cirera o escapar més aviat de les obligacions.... Quant de temps fa que no ho fas?

Es per això que he decidit que s'ha acabat. Que no, que si tu no ho fas ho faré jo i si no ho faig fes-ho tu o que ens salvi un altre. S'ha acabat la rutina i no tenir hores. Perquè hi ha moments en que ho veus clar, que les coses no poden seguir així. I és per això que establirem el decret llei del núvol kington.

Perquè la vida que portem no és la que ens mereixem, que sovint ens veiem vells només per les hores de son que ens falten, que hi ha moments en que tot sembla impossible de fer, que et lleves amb ganes de tornar-te a ficar al llit i et fiques al llit i penses que demà has de fer tantes coses que et tornes a llevar. Però això no és viure.

I és aleshores, quan tot és fosc, quan sembla impossible que les coses funcionin, quan no tens ganes ni forçes i el teu cos funciona per inèrcia, perquè el teu cap li diu que més i ja has passat el límit de la son i les cames et tremolen....

Aleshores de cop, apareix el color, la llum, una cançó, una abraçada, un somriure o una mirada fugaç i veus com la vida torna a tenir els mateixos sons, els mateixos tons i la mateixa intensitat i tu, que semblaves a punt de defallir tornes a ser vida en majúscules.

És per això, per aquests moments que tirem endavant, perquè els necessitem, perquè després d'això et mires al mirall i et promets que aquest matí mossegaràs el dia amb força i que res no t'aturarà, perquè hi haurà un moment, un instant, un petó, que valen prou la pena per tirar endavant.

Per això m'he promès arrencar com a mínim un somriure cada dia. I tu? T'hi apuntes?

　
perquè hi ha moltes coses per dir que sovint no es diuen...　i perquè no sé fer les coses d'una altra manera.

conseqüència del canvi de pla...

2010-04-13T02:06:00.000-07:00

senyor catedràtic faci el favor de fer-los callar siusplau. faci el favor d'engegar aquesta colla de criatures que el tracten de tu i li diuen pel nom, faci el favor de fer-los fora a la tercera vegada d'avisar-los.
siusplau, reis, feu el favor de callar, d'aprendre que l'institut i la universitat no són ben bé la mateixa cosa i que potser estaria bé que aprenguessiu a comportar-vos com adults.

enorme, meravellós pla de bolonya que ens fa compartir classes amb els nens i nenes de primer, fantàstic, criatures que no saben res i vacilen i que ni fan ni deixen fer classes...
és una vergonya.
sort que el senyor catedràtic els posa en ridícul sovint.

em ca**

2010-04-05T14:50:00.000-07:00

em cago en tot. em cago en mi, en tu, en tot, en la mala llet que tinc i en la que porto. em cago en la gent que camina pel carrer a pas de tortuga, en les àvies que t'atropellen, en el metro que triga hores en arribar i en els dies que intento fer coses i no surten ni a la de tres.
em cago en haver de posar majúscules, en la meva carrera i en la teva, en no tenir temps per veure la gent que m'estimo i en haver-me de menjar gent que no suporto cada matí o cada nit.
em cago en no tenir diners, en la crisi, en no saber si acabaré la carrera vivint a casa o en si podré marxar, en el govern i en la bateria del teu mobil.
em cago en tot, en els nens que patinen i es pensen que el carrer és seu i en les nenes que no saben caminar amb talons, amb el facebook que ens pren hores d'estudi i en les biblioteques amb més seguretat que un banc.
em cago en els barracons de la facultat, en la fam, en la gent que es creu les merdes que els expliquen a l'església i en la gent que no creu en res i tot i així es pensa que té consciència.
em cago en els "microcortes" que telefònica regala als usuaris que ens hem fugat i en la TDT i en mi per no haver canviat de sistema operatiu.
em cago en mi, en tu, en girar els meus plans, en els amics que sembla que t'escoltin però passen de tu, en el reggeton i els que es pensen que a tots ens agrada la seva música.
em cago en tot. em cago en no tenir un minut per gaudir de tota la resta de coses en que no em cago.

i en minúscules, avui és un bon dia per fer revolucions.

Llapis verd

2010-03-30T15:08:00.000-07:00

L'oriol adora la olor de llapis nou. Li agraden tots els llapis, els llapis nous i les maquinetes. Cada curs, quan compra tots els llapis de colors per l'estoig nou surt de la botiga amb un somriure d'orella a orella, amb olor de noves promeses i no pensa en com acabarà el curs, en com odiarà acabar els dibuixos lliures i "pintar el fons". Arriba a casa, olora els llapis, els estrena i au, ja pot començar el curs.

Però cada curs, quan arriba l'abril comença la desesperació. Els llapissos de l'Oriol es fan petits, diminuts, ridículs, i la seva desesperació creix quan veu els llapissos reduïr-se fins al límit de l'abisme, a punt de desaparèixer. A més a més, a l'Oriol només se li gasten els millors colors, li desapareix el vermell, el blau cel, el verd d'arbre i el groc de sol. Per què no es fan petits el color carn, el gris o el blanc? Per què només desapareixen els colors que més s'estima? L'Oriol s'ha promès que quan sigui gran, farà un llapis que com més pinti, més gran es faci.
Aquest curs, però, s'ha promès que no li passarà el mateix. No, amb el llapis nou no. I és que l'Oriol ha trbat un llapis fantàstic. És un llapis groc i negre però amb el caputxó verd. No vermell, com tots, ni blau, com l'estoig. És verd, verd com la bicicleta. Verd de bici nova.

El llapis de l'Oriol és un tresor com és un tresor la bici que descansa a casa dels avis perque no hi cap al pis de Barcelona. I l'Oriol s'estima la bici, i també s'estima al llapis, potser perquè tot i que ell encara no ho entén així, el llapis és la bici, i és el record de tots els estius al poble. I al poble se sent lliure, campa al seu aire i hi té una colla d'amics amb qui anar a robar peres al jardí del ferrer o amb qui cuidar els gatons de la gatassa que la mestressa del bar de la plaça ha fet fora perquè li fan nosa i de qui han fet de pares tot l'estiu. Perquè l'Oriol al poble és gran.
Perquè el verd és el seu verd, el seu color, el de les peres, la bici -sense rodetes, la proesa de l'estiu-, el banyador de la piscina on pot anar sense "gorro de plàstic" i de la paret de darrere la porta.
I és que l'Oriol ha fet un pacte amb l'àvia. Si ell es fa el llit i aprèn a lligar-se les sabates tot sol abans de Nadal, l'àvia no dirà als pares que ell ha fet un dibuix darrere la porta. Un dibuix de la bici, del camp de futbol, i de l'estiu a casa dels avis.

Tot aixo, tot i que ell no ho sap, és el caputxó del llapis verd de l'Oriol. I per això ha decidit guardar-lo i fer-lo servir només per a escriure contes i fer dibuixos, i no gastar-lo fent sumes i restes que no li agraden gens. I no el pensa deixar a ningú. Perquè és el seu llapis.

És per això que l'Oriol no entén que la professora el castigui quan l'enganxa a punt de clavar el llapis a l'ull d'un company. No l'enten quan l'Oriol li diu que ell, l'altre, el nen que no li cau bé i que no entén res, li havia pres el seu llapis. De fet, és una qüestió de propietat privada portada a l'extrem.

per un record que se'l mereix, per algú que sempre hi ha estat i en majúscules, perquè segons com, no cal que fem revolucions.

esmorzar al moll

2010-03-17T03:58:00.000-07:00

arriben tard, com sempre, i es troben amb els altres no exactament allà on havien quedat. mentre comenten com poden ser de graciosos els guàrdies urbans a cavall, s'asseuen a la terrasa i demanen cafè. el cafè del museu no era obert i per tant hi ha hagut canvis de plans de darrera hora. però ara ja hi són tots i apa, som-hi.
algú sap per què ens reuníem?
ah sí, jo sí.
però ningú no demana més motiu i xerren de tot i de no-res, de com estan les coses, de política, de la crisi i es preparen per assistir a una conferència sobre israel i palestina mentre els altres pensen en la mandra que els fa anar a classe, però vès quin remei.
finalment apareix el tema motiu d'aquesta trobada però el liquiden en pocs minuts. és el millor d'aquestes trobades, que el tema és el de menys i que tota la resta surt sol. no se n'han adonat i ja és l'hora de marxar i au, fins la propera. paguen amb recança, que fa mal pagar un cafè a una terrassa arran de mar però els seus precaris ingressos d'estudiants de lletres els fan fer malabars per aquests petits plaers que es poden permetre de tant en tant, i així, de passada surten dels caus ronyosos on esmorzen cafè aigualit.

és per això, que es troben, és per filosofar, per xerrar de tot i de no res, per veure's les cares i somriure que és molt d'hora, no tenen mai temps per a trobar-se i és en aquestes petites estones que treuen d'enlloc que gaudeixen de ser joves.
i és per això que ho repetiran aviat.

pels esmorzars meravellosos com el d'avui ^^

formigues

2010-03-12T15:34:00.000-08:00

les formigues són formigues però s'estressen tot sovint i aleshores necessiten sortir fora del seu cau. així que de tant en tant, alguna formigueta intrèpida decideix escapar-se i es converteix en protagonista d'una película que es tiu ANT-Z i la warner guanya molts diners. però no totes les formigues aprenen a escapar-se. un brindis per les formigues fugitives.

que la sort les acompanyi, i que la warner sigui allà per veure-ho =)

bonanit i tapa't

2010-03-10T15:40:00.000-08:00

fa dies que no aconsegueixo anar a dormir d'hora però avui me'n vaig a dormir amb una lleugera sensació d'esperança. potser demà les coses van més bé, potser demà aconsegueixo fer tot el que em proposo i fer somriure algú, potser demà és el dia i algú em fa somriure a mi. perquè em sembla que encara queda gent maca al món, i perquè sí. perquè avui hem rigut prou al jardí i perquè demà serà un altre dia. per les trobades casuals entre muntanyes de llibres i per les campanes preparades de la setmana que ve.

bonanit a tots, i tapeu-vos que fa fred....

(jo vull deixar la bufanda a l'armari però l'hivern no em deixa)

2010-03-04T01:40:00.001-08:00

fa una pregunta pensant que realment no entén, que no sap si creu o no creu i que li estan desmontant les concepcions artístiques i estètiques personals i s'emporta una hòstia a la cara.
i ara què? un professor venerat desautoritza un alumne que fins ara només l'havia defensat i ara què?

tens dues opcions, o bé vas a parlar amb el professor a final de la classe i intentes explicar-li que no, que no era això el que volies demanar-li o bé desapareixes de les seves classes, situan-te al final de l'aula d'aquí a finals de juny.

i ara què, bonica?

desaparèixer

2010-02-25T02:13:00.000-08:00

A classe penso que hauria d'estar prenent apunts i la motivació s'esvaeix brutalment, així, plas, i no penso què hauria d'estar fent sinó que faig el que sento i au, avall..
fa dies que recupero converses amb gent amb qui ja havia desistit de parlar i això m'inquieta i em reconforta alhora. què passa? per què desapareix, la gent del meu voltant? com podem ser amics amb algú i sense que passi res desapareguin? què és el que ens fa allunyar-nos d'algú de manera sobtada?

em pregunto milers de vegades per què desapareixem i si realment jo ho faig de la mateixa manera i sovint arribo a la conclusió que no hi sóc, que no hi dec ser, que deu ser que la invisibiliat es fa palesa de manera manifesta en la meva persona. deu ser això, no?

i llavors, quan tornes a aparèixer ja no ets allò que es pensaven i encara et jutgen de la mateixa manera.... uhm.. que no, que no era això, que he fet un munt de coses igual que les has fet tu, que tu i jo hem canviat i que ens podem entendre, però que ens caldrà un temps de tornar-nos a adaptar, de posar-nos al dia i de veure què t'ha fet així i què m'ha fet aixà.

en fi, reestructuració mental i filosòfica.

créixer

2010-02-15T14:56:00.000-08:00

és dilluns i el darrer exàmen el recordes vague, humit i fred. però la resta de la nit valia la pena. i ep, aquest cap de setmana no has sortit però has après a fer sushi, te'n pots sentir orgullosa.
l'altre dia em deien quan tu i jo.... a tu no t'agradava el sushi
no, ni el sushi, ni els iogurts, ni la cervesa negra ni el gintònic.
què ha passat, em deia?
deu ser que m'he fet gran.

i te n'adones que deu ser això. això, i veure gent amb qui has compartit èpoques de la teva vida que creies importantíssimes i pensar... però tu i jo de què parlàvem?

els anys ens posen a tots a lloc (a puesto, que diu l'àvia)

prou.

2010-01-28T15:26:00.000-08:00

t'han dit un munt de vegades que no pots ser tan tova, que no esperis que els altres reaccionin com tu perquè la gent no sent les coses així, tan endins. però cada vegada hi caus.
et fa mal, et fa mal al cor i sents un fred que et recorre l'espinada i que no entens ni vols entendre. quants dies fa que esperes una paraula amable o una abraçada perquè sí, sense haver-la de demanar? quants dies fa que enyores un dilluns que tems i que no arriba, que és aprop quan no el vols i en canvi tens per davant un abisme de cap de setmana que et porta un sentiment de culpa enorme i monstruós. no són els exàmens, no és tot això que et passa, és només que collons, sembla que ningú s'adoni que portes una vida de bojos, que fas tres-centes coses i intentes fer-les bé i sembla que t'hagis de justificar si alguna no surt bé perquè se suposa que ho hauries de fer, tot i bé.

només és per això, només és això el que et fa sentir estranya quan veus parelles que s'abraçen i es besen, perquè és tot tan aliè, tan llunyà i tan refotudament difícil que ni et planteges sentir-te així. perquè ja no en saps, ja no ho recordes i tota aquesta merda t'està fent més dura del que ja eres abans, més insensible i més fràgil.

és que no hi ha ningú que hi vegi més enllà del nas?

aneu tots a parir panteres.

sol d'hivern

2010-01-03T08:22:00.000-08:00

Sol d’hivern i t’adones de tot el que ens queda encara.. que som a dos dies de reis, i que encara no tens un sol regal comprat, que ens queden pocs dies per tornar a la rutina i que no saps si l’enyores o l’odies profundament. I penses que, caram, que dur, pensar-ho però potser l’enyores. Quants dies de rutina en què desitjaves tenir una estona per tu, seure i llegir, pensar, tenir temps per fer les teves coses i ara… ara t’adones que com més temps tens menys t’agrada tot això que fas. Que penses i penses i no hi veus sortida, no et sents tu mateixa i au, ja hi tornem a ser. I repasses cada moment, tot el què faré, tota la gent a qui tinc ganes de veure, quan tingui un moment, quan tingui una estona, quan de debò pugui ser jo, ho faré. I ara ho tens i et veus atrapada en un cos que no saps si és el teu o és el que t’han donat, que fa les coses per inèrcia i que enyora una rutina que li impedeix pensar en què li agrada i què no de la seva vida. Tots els matins que et lleves per anar a classe, les parets que et poden fer sentir sàvia i que et retornen al fons del pou en un moment, ara ets déu, ara no, ara ja no saps res i no en sortiràs viva, d’aquí. Tantes esperances, tantes hores d’estudi, de no plantejar-se res i fer, fer, fer, i aquells comentaris a mitja veu pels passadissos, oh, necessito respirar, vacances, aquest Nadal… i no, és Nadal i res, estudies igual, o menys, perquè no en tens ganes però és el que has de fer…. El que Has De Fer, amb majúscules. Com odies aquestes paraules i quantes vegades al dia les repeteixes, ho he de fer, ara he d’anar, hauria de… i no penses més enllà i ho fas.
Quant de temps feia que no seies i perdies dues hores de rellotge llegint amb un cafè a la mà? Quantes novel·les esperaven a les lleixes que les acaronessis i hi deixessis una mica de vida? Que injusta eres, ara ho veus, quan relegaves Sylvia Plath als viatges en metro i torturaves les pàgines de Canigó entre classe i classe, a l’autobús, i l’odiaves perquè no s’acabava mai.. per què, per què Josep Pla segueix on era i no t’has atrevit a tocar-lo? Encara no t’has donat temps a plorar els teus morts, no t’has enfilat a un escenari des que va morir l’avi que t’hi va enfilar i no has llegit Baudelaire des que ella ja no hi és.. i com recordes les tardes que anaves a berenar amb ella, una besàvia de 90 anys que es desvivia per explicar-te unes històries que potser no eren reals, però eren les seves i tenia un passat, un amor i una vida que potser tu no tindràs mai.
T’encoratjaven a tirar endavant i què poc et van veure ballar… és per ells, que t’enfiles a les puntes i caus, altra vegada? No, és per tu, per orgull, per no ser sempre l’eterna promesa, però tot i així plores quan la quinzena volta no et surt i hi ha dies que cedeixes i deixes que els peus piquen sols, no tires endavant i penses que demà passat segur, que m’hi posaré divendres una estona que segur que tindré temps. I llavors no ho fas.

Potser és per això que desitges ferventment els moments de pensar, de reflexionar de la mateixa manera que ara et fan fàstic. Temps, temps… temps per adonar-te que la vida segueix al teu voltant i que tu no fas res, que si segueixes així seguiràs sent l’eterna promesa, que no saps què faràs, ni què diràs, ni si servirà de res tot això, però enyores la rutina que com a mínim et deixa escapar de tot allò que voldries ser i no seràs.

Quantes vegades al dia penses que trobaràs algú que t’entendrà, que algun dia sí, que existeix algú que pensa com tu i que mira la lluna, que total, de kualalumpur a Barcelona hi ha un pas i que serà al teu costat… i al cap d’una estona t’angoixa veure que és dissabte al vespre i la sola idea de quedar-te a casa et fa pànic, que necessites sortir i respirar i oblidar tota aquesta merda.

Sol d’hivern i corres rabent cap a casa a buidar el cap contra les tecles, i potser, veient l’angoixa del pensament reflectida a la pantalla et sentiràs millor, després d’haver plorat accents, comes i un munt de punts suspensius… deu ser això, viure, oi?

penjat després d'haver passat el filtre, com el cafè

és nadal a rac1

2009-12-24T05:11:00.000-08:00

m'he llevatal matí i plovia. coi, quin bon rotllo. i de cop, he recordat que no, que no era un dia normal, que era 24 de desembre, amb tot el que això comporta. primerament, passar el matí per casa preparant històries de nadal, dinar, rescatar la vaixella bona pel dinar de demà, anar amunt i avall, posar l'arbre de nadal -que durarà 48 hores posat i després se'n tornarà a la caixa- i en fi... just quan estava a punt d'agafar-me l'atac de mala llet pre-hipocresia nadalenca i pre-empatx de turrons, he recordat que avui tenia tot el dia per escoltar la ràdio.

sí, potser sí, podeu pensar que estic penjada, com una regadora, bla,bla. però m'agrada escoltar la ràdio, i vaig descobrir RAC1 i m'he enganxat... em llevo escoltant el senyor baster, m'agraden les tertúlies, els col·laboradors, enyoro el minoria però adoro els òscars i la competència i després arriba la segona hora... i m'asseguro riure. i em sento acompanyada, sento veus aprop i penso que això, això sí que és nadal, sentir la gent aprop, la que triïs, la que hi és, i que potser a través de la ràdio sentiré molt més aprop la gent...

per tots els qui l'escolteu =)

per nadal.. dues tasses de merda

2009-12-23T09:00:00.000-08:00

la setmana passada vaig veure com li fotien la cartera a un avi al metro. pujada tranquilament de la linia lila a la pau, i de cop, veig un noi corrent rere un senyor. el primer que vaig pensar és que era qui es cuidava del senyor (perquè l'home era blanc tipus glop de llet i el noi... no) i que se li escapava l'home en qüestió.
el noi em va mirar amb cara de mala llet tipus diguesresitarrencoelcapreina, però jo ni mu. quan vaig arribar a les escales mecàniques vaig pensar calla, no sigui que li està fotent els calers... i si, perquè just en el moment el nano tornava a pujar escales amunt guardant-se la cartera. aleshores vaig descobrir el company que l'esperava al replà de les escales mecàniques.

quan vaig sortir del metro vaig passar pel punt d'informació i vaig advertir als treballadors de TMB que estaven robant carteres.
oh sí, carlotasuperwoman tal i qual.

no, merda, vaig sortir del metro molt MOLT indignada, home! ja no és només perquè és completament amoral, perquè robar no es fa i tota aquesta cançoneta moralitzant que no deixaré anar... és que vaig ser plenament conscient que com més grans ens fem, més vulnerables som.

i jo no vull acabar així, senyors... perquè és lleig, és injust, és degradant i em sulfura pensar que va ser el iaio com podia ser qualsevol que anés despistat, i que tot i que crec que vaig fer tot el que podia fer, quina merda no poder-los parar.

perquè és nadal, senyors, època de pau i amor, però la merda se'ns menja

[la merda se'ns menja, els amics de les arts]

el procés

2009-11-17T15:05:00.000-08:00

arriba amb un cafè a la mà. busca una taula. no hi ha taula, però troba una cadira. mira, remira. troba una cadira sola al costat de la paret baixa. mira d'asseure's a la cadira. no, així no. deixa el cafè al mur. deixa la motxilla a terra. obre el sobret de sucre i el posa dins el cafè. remena el cafè. obre la motxilla i en treu el paquet de tabac. treu el tabac, treu un paper, se'l posa a la mà. merda, la boquilla. amb el tabac i el paper en una mà intenta obrir el paquet de filtres. no se'n surt. mira el cafè, es deu estar refredant. al final l'obre amb les dents i en treu un filtre. el posa i el cigarret ja està fet. agafa el cafè amb una mà, en fa un glop. ara s'encendrà el cigarret. i de cop, amb cara de desesperació s'adona que no té foc. i s'aixeca gairebé avergonyit. s'acosta a la nostra taula, noies, perdoneu, teniu..? i abans d'acabar ja li hem ofert un encenedor.
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?

^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...

dimecres 9.52

2009-11-11T00:49:00.000-08:00

la noia del davant meu dibuixa en una llibreta. el noi del seu costat badalla sense amagar-se'n. a la mateixa fila, dues que xerren i una altra que sembla que s'adormi damunt els apunts. un parell que planifiquen el cap de setmana, una altra que pensa, algú que fa cara de baixar de l'hort. al meu costat, juguen a fer un solitari. i mentre jo escric al blog, al meu darrere ho llegeixen.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.

de converses pendents, cafès i trucades

2009-11-08T13:53:00.000-08:00

de converses pendents que tenim, de cafès que hem de fer i de trucades que no hem fet ni farem. que no, que no és tan greu, que les males companyies i els herois romàntics no ho són tot a la vida i que no, que no era això. no és tot tan tràgic, ni estàs sol al món ni tot s'acaba ni comença sota els teus peus. deixa-ho estar, oblida tot el que has vist fins ara i comença a fer, a deixar fer, a sentir i a oblidar-te de les collonades que t'havien explicat. que no, que no tot és tan simple ni tan complicat, que la vida no és una pel·lícula ni una odissea.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.

bloqueig de bloqueig

2009-10-26T15:16:00.000-07:00

la meravella del bloqueig és que té tendència a desaparèixer, és el que hi ha. no m'agrada pensar que la solució a tots és la frase lapidària que et canviarà el món i et farà veure clara la vida. però això no treu que hi hagi moments que et fan reflexionar, pensar, canviar... alguna cosa fa click i te n'adones que allò que hi havia potser ja no hi és o potser el que hi és ja no ho veiem igual. de vegades, quan em passa, em plantejo quines són les coses són les que em fan tirar endavant i quines són les que no m'agraden.

no m'agrada la gent que s'espanta, no m'agraden les picades de mosquit, no m'agrada la meva escandalosa al·lèrgia, no m'agrada passar fred, ni arribar tard ni que em facin esperar, ni la gent estranya que em fa perdre el temps, ni dir mentides ni estudiar pels exàmens.

m'agrada trencar fulles seques quan camino, m'agrada riure perquè sí, m'agrada escriure quan tinc un bon motiu, m'agrada tornar a sentir les cançons desenes de vegades si em fan sentir, m'agrada enfilar-me a l'escenari i sentir-me viva del tot i m'agrada que em mirin als ulls.

potser no serveix per a res, analitzar-ho tot altra vegada, però potser pensar què és el que ens fa llevar cada matí és prou motiu per fer-nos llevar al matí quan sona el despertador

bon dia ^^

el saxofonista

2009-10-13T15:03:00.000-07:00

hi ha un saxofonista prop de casa. els dimarts, quan torno i espero una estona fins sopar sento un saxofonista que toca sol, amb la llum apagada. el sentia aquest vespre, amb un got a una mà i un cigarret a l'altra i he sentit la música dins, a la sang. de cop, m'ha transportat a l'estiu de fa tres anys, quan el saxofonista de berlín em va fer tornar a sentir viva... aquell estiu on tot semblava que s'havia acabat i que mai més ens en sortiriem.. l'estiu de llegir i llegir de nits i passejar per berlín de dia, d'escriure i de viure tantes i tantes hores sota la porta de brandemburg escoltant la seva música, quan semblava que només hi havia el seu saxo al món i s'anul·laven la resta de sorolls de la ciutat...
on és, ell? potser tenir-ne un aquí aprop em farà viure altre cop...

ulls de...

2009-10-08T15:55:00.001-07:00

no l'havia vist mai fins que s'hi va fixar en notar la mirada clavada en la seva. fixa, pesant, profunda. va arribar-li al fons de l'ànima i es va sentir despullada, com una nina, a mercè dels seus ulls pregons. però el pitjor de tot és que no podia apartar la mirada, i hi va quedar fixada, addicta al no-se-què que la mantenia mirant-lo mentre es posava més i més vermella.
i després d'aquell moment, no va deixar de patir. plaer i dolor s'alternaven sota les ulleres, no em mira, sí que em mira, no, no està mirant. on és, no ha vingut, aquest matí fa tard, demà potser hi serà.
no en sabia ni el nom, ni buscava saber-lo, només se sentia inquieta quan l'observava així, però tot i sentir-se incòmoda ho desitjava cada vegada més. no volia saber-ne res, no li interessava gens, ni ell, ni la seva vida ni res més que els seus ulls. però de cop, un dia es va adonar que rere els ulls hi havia algú, i que aquest algú tenia veu, i ànima, una ànima que regalimava pels ulls quan la mirava sense dir res, esperant sense esperar, analitzant fredament i acaronant les seves pors. i va ser llavors quan va començar a necessitar saber més i més qui era ell, el dels ulls de mercuri.

I love metro

2009-10-08T14:57:00.000-07:00

senyors, sí, es pot estimar el metro.
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe

a la taula del costat

2009-09-14T15:12:00.000-07:00

a la taula del costat hi havia un noi. era un noi normal, feia estona que era al bar, feia una voll-dam tranquil·lament i portàtil amunt i avall, anava fent, a la seva. quan s'han assegut, les ha mirat, però elles plim, tenien coses per explicar. i au, vinga a xerrar, però és clar, no podia ser d'altra manera, mai no s'expliquen coses normals, vès, quina vida, que ténen matèria per hores i hores i au, que si aquest, que si l'altre, que tu quina putada, que hòstia tot em passa a mi, no reina que jo deu n'hi do i apa, som-hi. I ell no pot reprimir el somriure perquè coi, són un espectacle. no criden, seuen molt juntes però no callen, es trepitgen xerranr i apa, a veure qui la diu més grossa. al cap d'una estona, se n'adona que el miren, que saben que les escolta i que tant els fa, que ho prenen com un joc. una d'elles, finalment, anuncia amb tot el morro del món que li pensa fotre un cigarret, "així per la cara i tal". i tal dit tal fet, aixeca els ulls, i se la troba mirant-se'l i li demana ei, perdona, et puc demanar un cigarret? i ell somriu i n'hi allarga un, apa, som-hi.
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.

virreina 20.15-21-23

música per a tu

2009-09-06T12:39:00.000-07:00

Sentir-ho és simplement tenir la sensació que apareixerà d'un moment a l'altre el llindar de la porta, sense dir res, somrient, cafè en mà. És ballar, alhora, és crear, és tantes i tantes coses que no és capaç ni de dir-ho. Escoltar, viure i veure a cada nota el fons d'una ànima aliena que se li cola pels porus sense voler-ho evitar, que hi és i se li escapa. És per això que l'escolta, per viure'l encara que no hi sigui, perquè és la seva manera de veure'l i de viure'l. Balla mentalment i no enyora res, se sap ànima sola i cos adormit, hi és, simplement i es deixa portar, perquè sap que aquesta és la lletra, la que mai hi ha posat però ha llegit en uns ulls que no miren quan espera i que cerquen quan descansa, que no moren mai. Pensa que no és conscient del poder que té, de la màgia i de la força que comporta. Fa un moment podia elevar-li la moral als estels i ara bressa els seu cos i li acarona els cabells...
Eerò no hi ha cafè a la cafetera i els seus passos no ressonen al passadís i el nus a la gola puja inesperadament, erra pels camins dels records i plorarà, ho sap, ho sent i es fa mal sense caure, sense ni tan sols haver mogut un dit. No sent, ara només hi veu fum, i ombres soles perdre's en la nit i no es reconeix ni reconeix res del que creia haver vist fins al moment. Potser la foscor de cada nota l'ajudarà a comprendre cada gest, cada silenci.
El silenci es trenca i altra vegada desapareix. Aquesta vegada, però, li ha deixatun somrís als llavis, perquè ha entès, de cop, que hi ha coses que no fa falta entendre.
I sense ni tan sols tocar-se, s'ha sentit en companyia, besada i estimada per una música que no pensa compartir.

a la farmàcia

2009-08-31T10:01:00.000-07:00

Fa cinc minuts que he baixat a la farmàcia, perquè clar, una té mal de coll, és el que té ser fumador, blablabla... entro a la farmàcia i hi ha una senyora gran pegant-li la vara a la farmacèutica i una dona amb un gos i un nen. un nen d'uns sis anys i un gos tipus "labrador", dels de l'scottex -tant li fa la raça del gos, però mira-.
Total, que ella demana un sabó que no ténen i surten fora, i mentrestant l'altra farmacèutica m'atén, em dóna directament el que necessito sense demanar (que ja em coneixen..) i pago i surto al carrer.

Només sortir em trobo el nen davant la màquina expenedora de preservatius dient va mama, compra-me'n. la cara de la mare era un quadro, total i màxim. Que no, que no te'n puc comprar que no.... Em giro i me la miro sense poder reprimir un somriure i cara de noia, et toca tenir una conversa seriosa... i la dona se'l mira i li diu va, si vens amb mi et compro un gelat i t'explico per a què serveix.

Conclusió: d'aquí a una estona el nano sabrà alguna cosa més. bé, només espero que cada vegada que hagi de comprar preservatius no compri prèviament un gelat, perquè o bé el senyor frigo es farà d'or o bé s'arruinarà el nano.

sex bomb- tom jones

??????????

2009-07-28T01:36:00.000-07:00

què coi són aquests comentaris amb caracters xinesos?
és que el blog me'ls tradueix i no em deixa llegir els comentaris expressament?o és que hi ha una colla de xinesos sabotejadors que pretenen omplir-me el blog de comentaris incomprensibles?

per favor, una súplica des d'aqui... si m'heu de deixar comentaris, no ho feu en xinès, en japonès o en rus cap problema... però tu, que no els dominem tots els idiomes....

Ctrl+Alt+Supr

2009-06-23T00:07:00.000-07:00

el cap li va fer bluff i de cop es va quedar en blanc. era incapaç de pensar, de reaccionar, de veure i reconèixer els qui tenia al davant. es veia les mans plenes de coses per a fer i sense la mínima idea de què fer-ne, veia les cares de circumstàncies de tots els qui l'envoltaven i no hi trobava solució.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.

i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?

doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.

EL conte per l'Alura

2009-05-10T14:07:00.000-07:00

Aquest és un conte sense dibuixos, perquè és un conte seriós. Un conte tan i tan seriós que fins i tot quan és acabat d’escriure no dóna satisfacció. És un conte seriós de debò, d’aquells que fan pensar i que queda bé de dir que has llegit, rollo Don Quijote, però què es ven més que els llibre de Jorge Bucay. Aquest és un conte dels de debò, ben fet, amb gran estructura i argument. És un gran, grandíssim i enorme conte. És un conte fruit de la inspiració més pura, a l’estil simbolista, drogat fins a les celles i amb visions místiques incloses. Perquè aquest és el pare dels contes seriosos. És EL conte. Però tot i ser El conte, la seva utilitat és dubtosa i això fa trontollar la seva necessitat d’existir. I si realment no fes falta? I si no fos imprescindible per a fer evolucionar la societat? Aleshores la seva missió al planeta no podria arribar a ser realitzada. No seria llegit, s’oblidaria per sempre. Després de tants temors, el conte ha decidit esborrar-se. I au, bon vent.

vomitarem carner

2009-04-24T01:50:00.000-07:00

Estic odiant un poeta que m'agrada.

i no és culpa del poeta. És que l'estic avorrint infinitament. esmorzo dino i sopo Carner, fins la fi dels dies. I per molt meravellosos que siguin els versos no puc si me'ls explica aquest. Tot l'entusiasme que té per Carner me'l fa avorrir. Sí, és boníssim però no, NO és evident que sigui extraordinari el canvi d'un vers per l'altre, i no si ho dius cada trenta segons...

no m'havien advertit que podia tenir professors dolents.

mentrestant, l'home recita versos sense gràcia i declama l'originalitat i els matisos que provoca la suspensió d'una coma al final d'un vers.

fase REM amb els ulls oberts

2009-03-30T14:32:00.000-07:00

no surt el sol i s'apalanca damunt de Barcelona una boirina espessa que tenyeix la ciutat de mandra i de gris. el dia es lleva, però no es desperta, i això acompanyarà la població en el seu viatge diari de la feina a casa, a classe o on sigui. i tot, tot serà en aquest estat, en aquesta mena d'adormiment rotund. no és son, no és que les parpelles es tanquin soles i els ulls es posin guenyos d'esgotament. és simplement una mena de lentitud i una pesantor al cos... com si somniéssin amb els ulls oberts, amb aquella son que no descansa ni cansa però que no deixa fer res ben fet. els habitants de Barcelona ho comenten entre ells i ho troben estrany, però ho atribueixen al temps, a l'abril aquest que és ben boig...

el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...

i per això des de divendres fa son.

divendres, dia de blog

2009-03-27T03:35:00.000-07:00

és el que té tenir festa a la facultat, que una el divendres es lleva al matí i diu va, fem feina, iaixò que engegues el portàtil i mira el correu i ja hi som fes feina una estona i posa't musiqueta i vinga daniela mercury en sus mejores tiempos i au ja hi som: he mirat el blog. això implica no només que em miraré el meu i somriure als comentaris trobats (ep, que s'agraeixen infinitament) sinó que és clar, ens mirarem els blogs dels amics que escriuen i deixarem comentaris perquè coi, la noia dels cabells vermells cada dia escriu millor i quina enveja (saaaaaana) i vès ja hi som, de blog en blog i de cop..

t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.

i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.

eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum

High tide or low tide...

2009-03-09T15:35:00.000-07:00

Hi ha cançons i cançons, de la mateixa manera que hi ha dies i dies. I hi ha dies que les cançons sembla que no t'acompanyin i d'altres que, deu ser per l'egocentrisme que ens caracteritza, ens recorden la nostra vida a cada compàs. potser sí.
Avui m'he assabentat que era el dia mundial de la lentitud. Vès, quina ironia que ho expliqui jo que sóc la cosa menys lenta de la capa de la terra, modèsties a banda però calmadeta no sóc. I avui, potser per l'alegria de saber que tenia un motiu per permetre'm el luxe d'arribar tard a tot arreu, m'he escoltat amb atenció una cançó que no coneixia. El tema és, com ha arribat aquesta cançó al meu mp3? el sistema és el següent:
Aquí un colega em recomana el Sr Ben Harper que tia és una canya i t'encantarà i jo me'l baixo de l'Ares i, quan carrego l'Ipod l'hi poso sense haver-la escoltat prèviament. Normalment la cago, la gent em recomana coses molt rares i descobreixes que els gustot musicals dels teus amics fan cert iuiu, però de vegades surt bé.

I aquesta vegada ha caigut una perla absoluta, una cançó de Ben Harper preciosa d'aquelles que fan saltar la llagrimeta inevitablement, però no per sensiblera trista o res que s'hi assembli: és preciosa i prou.

decidiu vosaltres mateixos..

Yes, in high seas or in low seas
I'm gonna be your friend
You know that I'm gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I'll be by your side
You know that I'll be by your side
I heard her praying, praying, praying - mmh
I said I heard my mother
Her praying, praying, praying - mmh
She was praying in the night
And the words that she said, the words that she said
They still linger in my head, linger in my head
She said : "A child is born into this world
He needs protection" - yeah

l'Escriptor

2009-01-21T14:54:00.001-08:00

Senyors, els presento l'Escriptor
Sí, saben aquell tipus que em fa tanta ràbia? doncs l'Escriptor és així.
És atractivet, intelectu-modernillo, porta ulleres de pasta i té uns llavis com els del clooney (tot i que ell prefereix les pelicules de Lars von Trier).

l'Escriptor és periodista (oh gran carrera) tot i que ara fa de professor en una universitat semi-pública (gairebé privada) i col·labora en un magazine de tarda. Llegeix totes les novel·les sueques que li cauen a les mans, potser perquè espera escriure algun dia un best-seller. l'Escriptor escriu poemes d'amagat però amb certes reserves els deixa llegir només als amics "més íntims" -gairebé una seixantena- fins que li demanen que els publiqui. l'Escriptor és un home de món, molt viatjat, dels que posa creuetes un cop ha vist el lloc i visita els museus més alternatius i els clubs més cool de la ciutat.

l'Escriptor, senyors, és aquell home que espera que el coneguin pel carrer, però si els fa tanta ràbia com a mi, siusplau, no el mirin.

l'Escriptor és el capullo integral més gran que existeix.

santa impotència

2009-01-21T14:27:00.000-08:00

La sensació d'estar-nos equivocant ens frustra. I la sensació de saber que ens estem equivocant, i que algú a qui estimem s'està equivocant és encara més frustrant. I saber que no el podem ajudar encara ens frustra més, sobretot si sabem positivament que no es deixarà ajudar i que d'aquesta manera no ens ajudarem a estar millor.

Complicat, oi?

Després de llegir i rellegir una i altra vegada el mateix paràgraf, l'Escriptor va decidir que aquell potser no era el millor principi per al seu nou llibre d'autoajuda.

o si?

ningú ha escombrat les fulles/ no hi ha manera d'acabar aquest treball.

2009-01-02T03:59:00.000-08:00

toca't la pera.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:

Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.

Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.

coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.

aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.

doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.

fred

2008-11-24T14:40:00.000-08:00

I de cop, se’n va adonar.
Cada vegada es feia més i més petita en aquell seient d’autobús. El món era massa gran o ella massa fràgil? Potser és que no estava preparada per la vida adulta, potser és que senzillament no era el seu dia. Per què la gent en qui ella confiava no confiava en ella? Per què no era capaç de demostrar com estimava a la gent del seu voltant?
Devia ser això, que el fred l’estava matant, que se li havia ficat al moll dels ossos i no la deixava ser ella mateixa. I veia com els dies se li escapaven de les mans i no podia fer res, però que cada vegada feia més fred i cada vegada se sentia més sola….

pluja.

2008-11-02T14:04:00.000-08:00

la pluja em deprimeix. és a dir, no em deprimeix però em fa estar molt estranya. si plou i estic contenta i puc estrenar les meves botes d'aigua vermelles tot funciona i el dia l'acabem amb un somriure als llavis. però si plou i no estic d'humor, si em llevo i plou no anem bé, si plou i fa fred em sento com un os a ple hivern a qui no han deixat hivernar. i és que la pluja em cansa, suposo que em fa sentir més vulnerable del que sóc, tot pot ser.
aquest matí quan m'he llevat i he vist que plovia, estranyament me n'he alegrat. em venia de gust passar el dia sense fer res. i després de sortir a plegar els tendals, el que més em venia de gust era un got de llet amb cola-cao. i sí, després d'anys i panys de no prendre'n, aquest matí he esmorzat llet amb cola-cao i cereals.
eh, i té un gust que no recordava, més dolç i tot. de fet, la pluja no és tan horrible si et fa recordar que la llet amb colacao i cereals encara existeixen, i que mai no som prou grans per deixar de prendre'n.

hem començat la facultat

2008-09-23T08:47:00.000-07:00

i sí, dic hem perquè som molts els nous i "pardillus" que ens passegem per la facultat amb ulls de pànic i somriure nerviós. primeres classes, primers nervis, primeres dates d'exàmen que són més properes del que semblen, llibres que has de llegir i que no són a la llibreria, classes que no es fan on dèien que les feien i grups que no es corresponen a les classes que havien de fer. però bé, hem començat i això, per què ens hem d'enganyar, és maco. és maco i és entranyable perquè s'estableixen aquella mena de xarxes d'amics i d'amics d'amics. posarem un cas, per exemple. aquesta tarda parlava amb una noia que feia classe de lingüística a la mateixa hora que jo però en una altra aula. coincidia a classe amb una altra noia a qui no coneixia però jo sí. tot tan estúpid com presentar-les i han marxat juntes i contentes. paradoxa, jo he anat a classe sola.

s'ha acabat la història

2008-08-28T12:04:00.000-07:00

prometo una explicació amb més detall, però després d'un estiu complicat, l'avi Freixenet va morir el dia 26 de matinada. i ara ja s'ha acabat.

no l'oblidaré.

mala llet

2008-08-19T17:39:00.000-07:00

Benvolguts blocaires lectors d’aquest blog infame, us voldria fer una confessió:
Em sento idiota. Sí, és així. Recordo que fa un parell d’anys un grup hortera va fer una cançó que repetia “esa cara de idiota” amb una veu popera insofriblement aguda i que em feia molta gràcia i que sorprenentment porta ressonant dins el meu cap des de fa una bona estona. És que m’hi sento, em sap greu. M’explicaré: fa un parell d’hores em discutia amb els meus pares perquè em retreien que no comunico, que no parlo, que no sóc capaç d’expressar el que sento, i els explicava el meu sentiment d’inferioritat, potenciat a més a més perquè a cada cosa que els explico es dediquen a treure-li ferro i a intentar convèncer-me de que no és un problema i que són només tonteries seves, que és clar, els seus problemes són els importants i no els meus. Evidentment, tenen raó, els seus problemes segurament són molt més importants que els meus, però coi, els meus són tan importants per a mi com els seus ho són per a ells, que cadascú es fa els problemes a la seva mida, oi? Doncs bé, a tot això, la meva parella a qui m’estimo molt em retreia l’altre dia que semblava que no confiés en ell i que no li explicava res del que em passava. Vaig intentar posar-hi remei i semblava que teníem la cosa encarrilada. A tot això, hi hem d’afegir el meravellós comentari de ma mare dient que, és clar, el meu problema venia donat perquè en algun moment algú m’havia fet sentir inferior com si els meus problemes no haguessin d’importar a ningú (ep, gran deducció, hem descobert la sopa d’all avui també…). Un cop tenim aquesta mena de còctel molotov preparadet i a punt de fer un desgavell enorme, se’m presenta el meu millor amic a casa i passem una estona fent una cervesa i explicant-nos milers de coses. A tot això, la meva parella aprofita per trucar-me gairebé plorant i després de calmar-lo i prometre-li una trucada una estona més tard, me n’adono que l’he consolat però que no té ni la més remota idea de com estic jo en aquests moments. Després d’una altra estona de conversa meravellosa amb el meu millor amic se’n va a dormir i faig la trucada promesa.
Ah, quina és la meva sorpresa quan l’amor en qüestió em diu que està cansat i que no pot dormir però que ho vol intentar i que només necessitava sentir la meva veu per dormir amb serenitat. Sí, molt bucòlic, toca’t els pebrots, però penja sense saber que estic amb els nervis de punta per com estan les coses a casa. Ahà, se m’encén una bombeta, el meu germà està llevat i acaba de tornar de fer una volta amb els amics. Me’n vaig a la seva habitació i li explico com estic. Aquesta és la millor de les reaccions. Directament no s’immuta, no separa la vista de la pantalla de l’ordinador i l’únic que em diu és que tanqui la porta quan surti de l’habitació.

Senyors, diguin-me si m’equivoco, però jo tinc la sensació que el meu problema de comunicació no sóc jo, recoi, sinó que són més aviat els altres. No és que no intenti explicar-me, és que no em deixen. I sí, tinc la sensació que a ningú li interessa el que em passi, però no és que tingui la sensació, és que és el que realment m’estan demostrant. I em toca molt els collons.

I ara, per seguir amb la tònica establerta, siusplau, no comentin, no fos cas que per un moment em donés la sensació que a algú li preocupa el que em passa.
A prendre pel cul.

romanticisme? no, gràcies

2008-07-19T14:49:00.000-07:00

Ara mateix no estic segura d'estar preparada per llegir poemes romàntics. Hòstia, avui és un d'aquells dies en que qualsevol cosa semblant als núvols de sucre em fa vomitar. Senyors, avui estem destructius, oi tant, i vès quina novetat, torna a ser dissabte. Què els passa als dissabtes a la nit? Doncs que el meravellós món de Hollywood ens ha ensenyat que és una bona nit per passar en parella en plan romàntic. I què passa quan no hi ha plan? Doncs que la població es frustra, i o bé plora en secret i acaba miran el gran prix del verano o la seva versió moderna que ja no sé com va el tema, o bé es posa en plan destructiu i escriu al blog estupideses diverses.

I per què tot aquest atac i aquesta mania als poemes romàntics? Doncs perquè és l'estiu i la gent està estúpida. I com ho he descobert? Doncs en el meravellós món del fotolog. M'explicaré:

Fa una estona, avorrida de la programació televisiva que no conec -perquè no hi estic avesada a tenir tele jo, vès i perquè, posats a ser sincers, quan feien el gran prix em divertia més-, m'he posat a vaguejar d'un fotolog a l'altre. I heus aquí les perles que m'he trobat:

-[Porque la manera en la que nos besamos es mejor que cualquier droga.]

Anem a analitzar la frase siusplau.
No és el més nyonyo que he sentit a la vida, tot s'ha de dir. Podem prendre'n a més, el missatge positiu que la noia en qüestió no pensa drogar-se i podria remetre'ns al tòpic hippie de "fes l'amor i no la guerra". Per altra banda però, podria significar també que la noia ja ha consumit drogues prèviament i que per tant, té prou coneixement per comparar. Però vist des d'un altre punt de vista, la frase té un últim sentit positiu, que és la igualtat; no parla en cap moment que la seva parella la besi a ella ni ella a la seva parella, sinó que tots dos ho fan tot. Que maco. Seria preciós si avui no em fes venir basques qualsevol cosa de color de rosa.

En fi. Després de l'anàlisi d'una meravellosa perla cibernètica com aquesta, he pres la ferma decisió de sortir de festa i emborratxar-me, que fa masa temps que no ho faig, què coi.

I m'acomiado sense petons ni abraçades que no tinc ganes d'embafar a ningú.

escriure.... o no

2008-07-10T03:42:00.000-07:00

no tinc temps per escriure. no en tinc. i com que no tinc temps, no hauria d'escriure, però no tenir temps per escriure em fa tenir més ganes d'escriure. de fet, no hauria d'estar escrivint, però si no estigués escrivint em moriria de les ganes que tinc d'escriure, i per això escric.

i ara què?

confiar

2008-07-09T03:12:00.000-07:00

Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.

I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.

Alumna frustrada busca professor que no es jubili

2008-07-08T03:05:00.000-07:00

Heus aquí que una vegada una futura estudiant de fililogia es va deprimir. La futura estudiant de filologia odiava la llengua i la lingüística -i us preguntareu, i per què volia fer filologia doncs? ah, és clar, per la literatura- doncs això, odiava la llengua amb una excepció: la semàntica. Ella volia fer classe amb el Sr Tuson. I doncs, quina va ser la seva decepció quan va descobrir, quinze dies abans de fer la matrícula a la facultat i només amb un professor clar amb qui volia anar a classe quan es va trobar que el Sr Tuson es jubilava el 30 de setembre, pocs dies després de començar el curs. Amb la desil·lusió que això suposa, però, la seva alumna frustrada va seguir llegint els seus llibres, devorant els que trobava per casa i esperant per comprar l'últim que havia escrit el venerable mestre que mai tindria. L'únic consol de la pobra alumna va ser pensar que, tot i jubilar-se com a professor, el Sr Tuson segur que no deixaria d'escriure.

COM ES LLEGEIX UN LLIBRE

2008-07-06T07:11:00.000-07:00

Primerament és necessari un ambient agradable, la llum correcta i un lloc còmode per seure.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.

Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.

Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc

Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.

el nostre barri...

2008-05-12T15:13:00.000-07:00

perquè de vegades, passejo per aquest barri i em plantejo com seria si el pla cerdà hagués tirat endavant.

és en moments com aquests quan m'alegro que em passin coses com la que em va passar ahir.

ahir a la tarda caminava per caminar pel barri, sense pressa. i de cop, vaig descobir un passatge molt petit, dels pocs que es van respectar quan es van carregar el pla cerdà. i hi vaig entrar i allò era un món diferent.
al carrer, un grup de nois jugaven a cartes asseguts a terra, i penjada en una paret hi havia la programació de la seva pròpia festa major. amb tanta sorpresa i tant bon ambient no em va estranyar gens que un home gran em convidés a entrar al local de l'associació de veins i em donés una bona colla de programes per repartir.

em sembla que aniré a aquesta festa major tot i que tenim concert de the rumbaos. perquè és una de les poques coses de barri que queden al barri i les hem de cuidar.

del desconcert...

2008-04-27T03:49:00.000-07:00

Hi ha coses que et desconcerten, i punt. I que alguna cosa em desconcerti no m’agrada. És que em sembla que hi ha dies que no dec entendre les coses. A veure, si em diuen que no, que ja em trucaràn, jo esperaré la trucada. No serà lògic que se m’enfadin perquè no he trucat, oi?
Si et dic que no passa res, que tenia ganes de veure’t, tu t’ho creuràs, oi? Per què m’hauries d’enganyar?
Però què passa quan no… no ho veus clar?
Quan en aquell ulls no hi ha el que hi havia?
Quan de cop, ja no són ni tan clars, ni tan blaus…
De cop, te n’adones que no és desconcert.
És desengany
I fa mal, senyors, però és el que hi ha.

rutina musical

2008-03-24T15:36:00.000-07:00

Avui és un dilluns d'aquells que tenen gust de diumenge. I això, a mi, em suposa un problema. m'explicaré. eEs diumenges, són per a una servidora, el dia musical per excelència. Em llevo sense res a fer, i només amb una cita a l'agenda: l'assaig del grup al vespre. Per tant, dedico la resta del dia a la música, a buscar lletres noves per al grup, a repassar noves melodies, a repassar les antigues, a parlar amb els companys del grup a estones i a escoltar música en general.
Però ahir era diumenge i no va ser un dia normal. Per tant, quan me n'anava a dormir i pensava que encara tenia un altre dia de festa i que a més, no tindria assaig, em vaig adonar de que no sabria acabar bé la setmana.
Per sort, no sóc l'única que necessita els diumenges musicals per acabar bé la setmana. I avui, m'he passat el matí escoltant música, i la tarda assajant. A casa i amb una sola guitarra, però assajant.

i m'he adonat de com n'és d'important la rutina musical dels diumenges.

plenitud és..

2008-02-29T15:45:00.000-08:00

Intentáré descriure la sensació de plenitud. No aquella plenitud absoluta i vital entesa a nivell filosòfic i suposadament buscada pels humans: no. Senzillament la plenitud vital, aquell moment de tancar els ulls i dir, eh, podria morir-me ara mateix i ho faria amb un somriure enorme als llavis. Doncs és senzillament això, la certesa que aquest moment, passi el que passi, no se'l pot carregar ningú, així que senyors, no ho intentin perquè avui no hi haurà manera d'amargar-me el dia.
El millor de tot, però, és el per què d'aquests moments de plenitud vital. Per exemple, a tots ens ve al cap la idea meravellosa de llevar-nos sentint olor de cafè, de la primera mossegada a les torrades o d'un tros de xocolata fonent-se a la llengua. O el gust d'un petó robat -o bé aconseguit amb penes i treballs, que aquests sempre tenen un gust millor- o la consecució d'una llarga sèrie de petons que acabin millor que millor. Aquestes sensacions són les que, realment, fan sentir que la vida té un sol sentit. I si la vida és dura menjant verdura, jo els juro, senyors, que per un grapadet de lacasitos resistiré les bledes i tot.

Dixit (ale, i que consti que no he begut ni fumat res - i això no sé si és millor o és pitjor-.)

focalitzar erròniament.

2008-02-18T14:12:00.000-08:00

sóc plenament conscient del meu error
però això no vol dir que tingui la intenció de corregir-lo mentre pugui controlar-lo.

2008-01-30T14:46:00.000-08:00

Començo un post d'aquells per no dir res: no tinc res important a dir, és dimecres i són tres quarts de dotze de la nit. De fet, hauria de ser dins el llit, que demà no m'aguantaré, però tenia ganes d'escriure. No sé què, però en tenia ganes, i amb això de vegades n'hi ha prou.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.

En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.

bona nit.

no entenc..

2008-01-13T14:33:00.000-08:00

és un excés de confiança, la meva, o és que tu realment no m'has vist mai com jo a tu? és que a tu compartir les hores no t'afecta o és que realment, ets com sembles a primera vista? només m'has enganyat a mi, o és la resta que viu enganyada? vas a la teva, o és que amb tant de temps que teniem em va semblar que podríem compartir? què fas?

em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...

ara no em cremo. he dit

2008-01-03T10:25:00.000-08:00

potser és veritat que realment m'he tornat immune al foc.
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.

va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.

en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....

(verge santa, això durarà deu minuts)

conspiració

2007-12-29T14:02:00.000-08:00

avui és un d'aquells dies en que fotria l'ordinador escales avall i a mi al darrera per inútil total. He entrat a casa amb el ferm propòsit d'acabar les dues fitxes d'història de l'art que em tocava fer avui i d'escriure alguna cosa amb una mica de contingut per a la cançó que he de tenir acabada per demà. mentre feia les fitxes d'història de l'art, tot eren idees i era incapaç de concentrar-me, fins que m'he plantat, m'he posat el xip analític i he analitzat les dues fitxes que em tocaven.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.

ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.

i no vull acabar d'aquesta manera.

així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.

maniàtics

2007-12-23T06:03:00.000-08:00

no és que sigui una manàtica o una histèrica. només és que té un ordre per a les coses i no suporta que les coses no surtin com a ella li agrada. a qui li importa que no el deixin seure al lloc que li agrada al metro? a ella sí. a qui li importa no poder dir una paraula darrere l'altra sense encadenar-ne l'última i la primera lletra? a ella li agrada. i si no ho pot fer, es posa molt nerviosa.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.

llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.

per la Laura

2007-12-23T05:59:00.000-08:00

Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.

la dona que no sabia què era una dona objecte

2007-12-03T08:31:00.000-08:00

Ahir a la nit es ficava al llit amb una tristesa al cor que li costaria molt treure's del pit. Se sentia bruta, lletja i poca cosa. Feia un parell d'hores havia rebutjat una sortida amb un amic perquè havia quedat per sopar amb un grup de nois que feia poc que coneixia. I tornava a casa gelada, confusa, i amb la sensació d'haver-se equivocat sense saber què havia fet malament. No s'havia mostrat desagradable en cap moment, havia fet el que feia sempre, i en canvi, quan estaven tots junts havien fet broma d'allò prohibit per a ella. Només hi havia una cosa sagrada en la seva vida, i l'havien corromput. l'havien tractat d'una manera que l'havia deixat destrossada i amb una sensació de fred al cor que l'obligava a tapar-se fins les orelles.

Aquest matí s'ha llevat amb mala llet. Fins que no n'ha parlat obertament, no s'ha adonat de la magnitud del problema, i aleshores s'ha enrabiat del tot. L'han tractat com un objecte i no, ella no és d'aquestes. Al llarg del matí hi ha estat pensant i cada vegada ho ha vist més clar. No pensa perdonar a aquesta colla d'idiotes que la tractin d'aquesta manera. Ella és una dona de principis i això passa de taca d'oli.

Però quan ja s'ha decidit a engegar-ho tot i té el feminisme a flor de pell, li demanen disculpes i li prometen que la respectaràn i deixa el feminisme aparcat i se sent dir que total, no és tan important...

feminisme o feminitat?

Per què fins al moment de sentir-los dir aquelles barbaritats no s'havia ni plantejat que algú pugués tractar-la d'aquella manera? És que fins ara havia viscut envoltada d'homes excepcionalment respectuosos o bé és que aquests són una colla de brètols? És que els nois són com la resta d'homes i ella no havia obert mai els ulls?

Quins són, els de debò? Per què quan ella parla amb tots ells per separat no se'ls acudeix fer-li un comentari d'aquesta mena i ara en grup, tots semblen diferents? Per què per primera vegada s'ha sentit intimidada davant dels seus suposats amics?

Com són, els homes?

Ara recorda les frases de l'àvia quan li diu que, fet i fet no s'apropi mai prou als homes per deixar-se fer mal, ni se n'allunyi prou per sentir-ne les bestieses.

podries ser tu, aquesta podries ser tu..

gràcies

2007-03-30T02:13:00.000-07:00

us trobo al meu costat després de tant de temps i em feu somriure de manera exagerada. em feia pànic perdre-us, però ara que sé que hi sou sóc tan feliç... de debò, no creia que us necessitaria tant i que ho sabrieu veure d'aquesta manera, però pas a pas, dia a dia me n'adono que sou al meu costat sempre que no ho demano... sempre que em veieu amb cara de no, no em passa res però em barallo amb qualsevol per una estupidesa.... gràcies per ser-hi i aguantar-me les rabietes....

i gràcies per la nit que us espera d'aguantar-me tonteries..... us estimo molt

i jo?

2007-03-30T02:11:00.000-07:00

les teves pors
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor

alhora em fan riure

no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.

però, on sóc jo?

peter pan

2007-03-30T02:06:00.000-07:00

suposo que amb el temps, tot torna, tot es posa al seu lloc.

fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....

tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?

potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....

maryarena

2007-02-11T15:15:00.000-08:00

sorra mullada
aigua glaçada
i tu

de vegades la llibertat
tan sols és això
matins de sorra mullada
aigua glaçada
i tu.

són matins de platja i eugenis el que fa que la vida sigui millor

notes mentals [el que no dic]

2007-02-04T14:47:00.000-08:00

hola!
[...]

saps, avui fa un any, més o menys a aquesta hora em deixaves davant de casa i em feies un petó que em va deixar sense paraules durant més o menys mig any. però ara, tot m'és igual, només penso parlar amb tu de feina.

no, si no és mala tia
[...]
però és massa pava, i realment, penso que de vegades la utilitzes i se n'adonarà, perquè en el fons no és tonta, i tot i que s'ho mereix, no està bé, no està bé...

no, no m'espantes
[...]
però quan deixo de parlar amb tu tinc ganes d'estrangular a algú, i el pobre os de peluix pateix la meva ira.... és massa feina, n'estic fins al capdamunt

descanseu, petites llagostes
[...]
que mentrestant, faré la feina de sempre i tú, sempre tú, me la reclamaràs amb un nivell d'exigència al qual no acostumes a arribar ni tú. i no penso prendre res que no vulgui, no em pressionis. esà clar?

prou, de debò
[...]

però si no fos ara i aquí, saps que la història no acabaria igual.

i tinc massa son per seguir...

zzZzzZzzzZzzZzz

pren-la quan vulguis

2007-01-27T17:41:00.000-08:00

si la vida tingués, per a mi
un altre sentit, potser
te la regalaria sencera
però no puc
regalar-te la vida
perquè vull gaudir-la amb tu

i no seria just, oi?
no negaré el futur
a aquells qui
d'aquí a un temps
ompliràn el teu regal

365/1

2007-01-27T17:35:00.000-08:00

fa 365 dies plorava igual que ho faig ara però mer motius oposats. em vaig adonar que no volia estimar-te més. ara ploro perquè vull estimar-te més del que t'estimo i el meu cor s'ha fet tan gran estiman-te que si creix més m'ofegarà, i quina mort tan dolça entre els teus braços... desvariejo igual, però fa un any era alcohol per agafar valor i decidir que s'acabava, que ja n'hi havia prou, que no era prou valenta per donar-me sencera a tu... ara no és alcohol -o potser només una mica- sinó que ets tu que m'embriagues, que només de recordar la teva olor caic en un son suau i plàcid....

fa 365 dies, vaig comentre un dels errors més greus de la meva vida?
fa un any, vaig fer un pas enorme per poder estar junts ara?

només sé que aquest cop, no penso deixar-te escapar...

t'estimo
t'adoro
t'enyoro...

goodmorning

2007-01-27T17:30:00.000-08:00

el sol
vent
el carrer
silenci
ascensor
un petó
despertar al teu costat
lullaby
amor
t'estimo

s.est.L3

2007-01-14T13:48:00.000-08:00

On començen i acaben els somnis, no és tan lluny, ni és tan diferent. Un cuc d'històries em duu d'una punta del món a l'altra. Misèria i riquesa, tot seguit. I al mig? Només parades verdes i el so del sol que ens reclama. Mentrestant, la lluna espera pacient el seu torn, per donar la mà als amants tan bon punt surtin.

bicleta

2007-01-14T13:38:00.000-08:00

se'm trenca el cor, i no l'entenc
serà perquè
haver superat una por
me'n fa recordar d'antigues?

plaça de patins

2007-01-14T13:36:00.000-08:00

avui t'espero
on les cançons em recorden
secrets de petons enterrats

love time references

2007-01-14T05:57:00.000-08:00

de vegades
em poso vermella només de mirar-te
perquè saps el que estic pensant

sovint
m'agrada somriure i que em preguntis
què és que em passa pel cap

sempre
em fonen els teus petons
i arreglen qualsevol mal

mai
deixis de mirar-me com em mires
deixis de descobrir el que penso
deixis de regalar-me els teus petons

t'estimo

2007-01-14T05:33:00.000-08:00

tu i el mar
i prou
res més
i jo?
copilot suicida

caminant pel record

2007-01-14T05:25:00.000-08:00

em fan mal, els records. o més ben dit, em fan por. no m'agrada recordar, sempre surt una part de mi que ho analitza i intenta canviar les coses. suposo que el que no m'agrada és veure tot el que he perdut. i recordar m'aixafa. em cansa, caminar pels meus records em cansa més que qualsevol altra cosa. perquè em faig mal. és una sensació semblant a la de ballar i caure, i tornar-hi i tornar a caure. repetir el que fas malament una i una altra vegada. la diferència és que amb els records mai et sortirà bé. ja és massa tard. sempre és massa tard, i el cel gris m'ha fet pensar en tot el que he perdut i per un moment he pensat que podria perdre tot el que tinc ara i... per sort, els petons ho arreglen tot.

miralls bruts

2007-01-06T15:06:00.000-08:00

de petits, el meu germà i jo teniem un estrany costum: emburtar els miralls de casa dels avis. hi posavem dibuixets, les mans, els peus.... feiem ratlles, partides del tres en ratlla, del penjat, de tot. i és que a casa dels avis no hi havia cal·lefacció, i al bany hi havia una estufeta elèctrica que, amb l'aigua de la dutxa entelava el mirall.

fa uns dies, em vaig trobar plorant al labavo de lasa dels avis, al dels dibuixos. feia un minut havia entrat la meva àvia, m'havia abraçat i havia deixat damunt la pica una nou. sap que m'encanten. i vaig decidir deixar un dibuix al mirall, com quan era una nena.

l'endemà al vespre, vaig passar per casa seva a recollir una bossa que m'havia deixat. l'àvia m'havia deixat un paperet escrit damunt la bossa. de res reina, només faltaria. jo també t'estimo.

dormir junts és...

2007-01-06T13:47:00.000-08:00

dormir junts
abraçat-te fort
o que m'agafis la mà
dolç.

dormir junts
i ajuntar
el petó de bona nit
i el de bon dia.

dormir junts
sense pensar
si ens hem de llevar
i descansar.

dormir junts
moure'm i trobar-te
saber que hi tinc el món
sota els llençols.

on dormiràs, aquesta nit?

la màgia dels auriculars

2007-01-06T12:56:00.000-08:00

sentir la música dins el cap, que m'envolta i m'envaeix i pensar que els del meu voltant no ténen ni la més remota idea del que em passa per dins. morir-me de ganes de ballar pel carrer i haver de reprimir-me. estar a l'autobús i moure els dits igual que voldria moure la resta del cos. i la dona del costat em pregunta si estic nerviosa. no, senyora, tinc unes ganes de ballar que em moro. el millor és que no vull ballar el que ballo sempre, tinc ganes de ballar.... no ho sé, qualsevol tonteria, vull una discoteca per mi sola, una sala enorme, sencera i que no em miri ningú i poder desfogar-me i sentir que torno a ser jo. i ser feliç.

però mentrestant, faig cua al forn per comprar el tortell de reis.

em mires,

2007-01-02T12:30:00.000-08:00

i em preguntes
si algú pot buscar un déu
tenint el cel tan aprop...
i és normal
si no et coneixen.

2006-12-15T14:59:00.000-08:00

ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.

relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.