a la taula del costat

a la taula del costat hi havia un noi. era un noi normal, feia estona que era al bar, feia una voll-dam tranquil·lament i portàtil amunt i avall, anava fent, a la seva. quan s'han assegut, les ha mirat, però elles plim, tenien coses per explicar. i au, vinga a xerrar, però és clar, no podia ser d'altra manera, mai no s'expliquen coses normals, vès, quina vida, que ténen matèria per hores i hores i au, que si aquest, que si l'altre, que tu quina putada, que hòstia tot em passa a mi, no reina que jo deu n'hi do i apa, som-hi. I ell no pot reprimir el somriure perquè coi, són un espectacle. no criden, seuen molt juntes però no callen, es trepitgen xerranr i apa, a veure qui la diu més grossa. al cap d'una estona, se n'adona que el miren, que saben que les escolta i que tant els fa, que ho prenen com un joc. una d'elles, finalment, anuncia amb tot el morro del món que li pensa fotre un cigarret, "així per la cara i tal". i tal dit tal fet, aixeca els ulls, i se la troba mirant-se'l i li demana ei, perdona, et puc demanar un cigarret? i ell somriu i n'hi allarga un, apa, som-hi.
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.

virreina 20.15-21-23

música per a tu

Sentir-ho és simplement tenir la sensació que apareixerà d'un moment a l'altre el llindar de la porta, sense dir res, somrient, cafè en mà. És ballar, alhora, és crear, és tantes i tantes coses que no és capaç ni de dir-ho. Escoltar, viure i veure a cada nota el fons d'una ànima aliena que se li cola pels porus sense voler-ho evitar, que hi és i se li escapa. És per això que l'escolta, per viure'l encara que no hi sigui, perquè és la seva manera de veure'l i de viure'l. Balla mentalment i no enyora res, se sap ànima sola i cos adormit, hi és, simplement i es deixa portar, perquè sap que aquesta és la lletra, la que mai hi ha posat però ha llegit en uns ulls que no miren quan espera i que cerquen quan descansa, que no moren mai. Pensa que no és conscient del poder que té, de la màgia i de la força que comporta. Fa un moment podia elevar-li la moral als estels i ara bressa els seu cos i li acarona els cabells...
Eerò no hi ha cafè a la cafetera i els seus passos no ressonen al passadís i el nus a la gola puja inesperadament, erra pels camins dels records i plorarà, ho sap, ho sent i es fa mal sense caure, sense ni tan sols haver mogut un dit. No sent, ara només hi veu fum, i ombres soles perdre's en la nit i no es reconeix ni reconeix res del que creia haver vist fins al moment. Potser la foscor de cada nota l'ajudarà a comprendre cada gest, cada silenci.
El silenci es trenca i altra vegada desapareix. Aquesta vegada, però, li ha deixatun somrís als llavis, perquè ha entès, de cop, que hi ha coses que no fa falta entendre.
I sense ni tan sols tocar-se, s'ha sentit en companyia, besada i estimada per una música que no pensa compartir.