orenetes

els ocells, per norma general, no m'agraden. però les orenetes són una altra cosa.
les orenetes em fan feliç, em recorden quan era molt i molt petita. el meu germà començava a caminar i a moure's, i venien les orenetes. sí. amb l'àvia anavem a berenar en algun lloc, un lloc amb arbres i gespa. un parc, suposo, però no ho recordo.
era just després de setmana santa, i berenàvem magdalenes i xocolata.
fa una estona m'he quedat sola a casa, i m'ha vingut un atac de gana. buscava alguna cosa dolça per menjar i no he trobat res. he sortit, però com que és festiu, fins que no he arribat al "badulake" més proper, res de res. i he comprat magdalenes. quan tornava cap a casa, he vist les orenetes volant damunt meu. he pujat dalt a casa, he passat per la nevera a buscar un ou de xocolata. i he sortit al terrat.
i he tornat a sentir el gust de la xocolata, les molles de les magdalenes fent-me pessigolles i les orenetes damunt meu....però aquesta vegada era millor, tenia el plaer afegit del record, de saber-me sola i forta, i una mica més crescudeta...




però tot això no és prou perquè t'entengui....


jtm