M'ha passat el mateix que fa anys. El dia que actues, et poses malalt. Febre, mal de coll, afonia.... però, aquest cop, he pogut ser forta i me n'he sortit. Les tres hores d'assaig mortals, que no s'acabaven, els nervis, la mala llet d'aquells que et posen encara més nerviós, les taques de pintallavis a la cigarreta, el pentinat retocat setanta vegades i de cop, fosc.
Clac, clac clac. surts a escena, primera frase. I després, tot ve rodat. Les frases, les rèpliques, els moviments tantes vegades assajats. Però de cop, un canvi de llum, una mirada de complicitat i sentir-me sola dalt de l'escenari. I despullar l'ànima així, dient per boca d'altre el que he sentit, he sentit les llàgrimes pujar des de l'estómac, he notat que venien, que no podria evitar-ho i no ho he fet. He mirat als focus, he mirat amunt, al primer pis del teatre i he deixat relliscar una llàgrima galta avall. I ja està. He acabat el monòleg, i en menys de vint segons l'escena. Quan han tancat llums no contolava la respiració, he tingut el temps just de recollir i de creuar l'escenari per darrere a buscar la meva companya. I ens hem fos en una abraçada, plorant totes dues d'emoció per la bona feina, i de pena també perquè ja s'havia acabat.
Però ha valgut la pena.només això ja val la pena, ja val tots els assajos a les deu del matí dissabte, tornant amb resaca o la ràbia de no poder sortir divendres perquè l'endemà tens classe. Tant és, tant és ara, ara ja està, i ho tornaria a fer. Tant és també els plors perquè no sortia, perquè semblava que no havia de sortir mai i finalment ha sortit, i molt millor del que ens pensavem.
I jo actuant sóc feliç, i avui, malalta i tot, ho sóc molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada