només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, seria veritat. li ho havia dit de broma, només era una tonteria, i a ella li havia semblat... no ho sabia. la va descol·locar completament, volia sentir-li dir, però alhora li feia por. però de cop, quan es va trobar sola davant del mirall va decidir que sí. que volia viure la vida al seu costat, que no li feia cap por, i que a partir d'aquell moment faria tot el que fés falta perquè això fos possible. perquè hauria de triar, a partir d'aleshores, i hi hauria moments difícils, deixaria de fer coses, fins i tot es veurien menys per guanyar temps a la llarga. i és que quan es va mirar al mirall, es va veure la cara plena d'arrugues i es va imaginar vella al seu costat.
només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, ho havia vist tot clar. li ho havia dit de broma, només era una tonteria i a ella li havia semblat... bé. la va sorprendre del tot, no ho havia pensat i li feia il·lusió. volia reviure tot el que havien viscut junts, i tornar al loc on havia començat tot, que ara ja estava destruït.. recórrer els carrers d'una ciutat que els semblava estranya, després de tant de temps... però va decidir que sí, que ho havia de fer encara que li fés mal. perquè éren els records de tots dos, i havien passat la vida així. i és que quan es va mirar al mirall, només va saber veure's la cara arrugada i la d'ell al costat.
diumenge, de novembre 26, 2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
mhmhmh, t'estimo...
Suposo que el fet de dir-ho no m'ha costat, diguessim que hi penso sovint...
Publica un comentari a l'entrada