per la Laura

Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.