plenitud és..

Intentáré descriure la sensació de plenitud. No aquella plenitud absoluta i vital entesa a nivell filosòfic i suposadament buscada pels humans: no. Senzillament la plenitud vital, aquell moment de tancar els ulls i dir, eh, podria morir-me ara mateix i ho faria amb un somriure enorme als llavis. Doncs és senzillament això, la certesa que aquest moment, passi el que passi, no se'l pot carregar ningú, així que senyors, no ho intentin perquè avui no hi haurà manera d'amargar-me el dia.
El millor de tot, però, és el per què d'aquests moments de plenitud vital. Per exemple, a tots ens ve al cap la idea meravellosa de llevar-nos sentint olor de cafè, de la primera mossegada a les torrades o d'un tros de xocolata fonent-se a la llengua. O el gust d'un petó robat -o bé aconseguit amb penes i treballs, que aquests sempre tenen un gust millor- o la consecució d'una llarga sèrie de petons que acabin millor que millor. Aquestes sensacions són les que, realment, fan sentir que la vida té un sol sentit. I si la vida és dura menjant verdura, jo els juro, senyors, que per un grapadet de lacasitos resistiré les bledes i tot.





Dixit (ale, i que consti que no he begut ni fumat res - i això no sé si és millor o és pitjor-.)