Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.
I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
No ho he pillat. La protagonista confia en una altra persona o decideix que només pot confiar en ella mateixa? O que ha de confiar en ella amteixa, almenys... Perquè clar, quan s'aixeca i veu NOMES les fonts de monjuic, vol dir k sta sola, n? xD Soc lerdo... xo si es aquesta interpretacio, té gràcia la frase final, es com la cançó aquella del Serrano del tio que està enamorat d'ell mateix jajaja
alaa cuidis voste!
Publica un comentari a l'entrada