senyors, sí, es pot estimar el metro.
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
el metro.. gran escenari x ecriure.hi una i mil novel.les (amb o sense músics). Esperava un trosset de tu entre linies, el sarcasme ho maquillava
M'ha fet moltíssima gràcia!! jajaja!! Mort a les versions amb flauta de pan!!
(sóc la patri, del túnel del terror)
(em molen els escrits)
Publica un comentari a l'entrada