Llapis verd

L'oriol adora la olor de llapis nou. Li agraden tots els llapis, els llapis nous i les maquinetes. Cada curs, quan compra tots els llapis de colors per l'estoig nou surt de la botiga amb un somriure d'orella a orella, amb olor de noves promeses i no pensa en com acabarà el curs, en com odiarà acabar els dibuixos lliures i "pintar el fons". Arriba a casa, olora els llapis, els estrena i au, ja pot començar el curs.

Però cada curs, quan arriba l'abril comença la desesperació. Els llapissos de l'Oriol es fan petits, diminuts, ridículs, i la seva desesperació creix quan veu els llapissos reduïr-se fins al límit de l'abisme, a punt de desaparèixer. A més a més, a l'Oriol només se li gasten els millors colors, li desapareix el vermell, el blau cel, el verd d'arbre i el groc de sol. Per què no es fan petits el color carn, el gris o el blanc? Per què només desapareixen els colors que més s'estima? L'Oriol s'ha promès que quan sigui gran, farà un llapis que com més pinti, més gran es faci.
Aquest curs, però, s'ha promès que no li passarà el mateix. No, amb el llapis nou no. I és que l'Oriol ha trbat un llapis fantàstic. És un llapis groc i negre però amb el caputxó verd. No vermell, com tots, ni blau, com l'estoig. És verd, verd com la bicicleta. Verd de bici nova.

El llapis de l'Oriol és un tresor com és un tresor la bici que descansa a casa dels avis perque no hi cap al pis de Barcelona. I l'Oriol s'estima la bici, i també s'estima al llapis, potser perquè tot i que ell encara no ho entén així, el llapis és la bici, i és el record de tots els estius al poble. I al poble se sent lliure, campa al seu aire i hi té una colla d'amics amb qui anar a robar peres al jardí del ferrer o amb qui cuidar els gatons de la gatassa que la mestressa del bar de la plaça ha fet fora perquè li fan nosa i de qui han fet de pares tot l'estiu. Perquè l'Oriol al poble és gran.
Perquè el verd és el seu verd, el seu color, el de les peres, la bici -sense rodetes, la proesa de l'estiu-, el banyador de la piscina on pot anar sense "gorro de plàstic" i de la paret de darrere la porta.
I és que l'Oriol ha fet un pacte amb l'àvia. Si ell es fa el llit i aprèn a lligar-se les sabates tot sol abans de Nadal, l'àvia no dirà als pares que ell ha fet un dibuix darrere la porta. Un dibuix de la bici, del camp de futbol, i de l'estiu a casa dels avis.

Tot aixo, tot i que ell no ho sap, és el caputxó del llapis verd de l'Oriol. I per això ha decidit guardar-lo i fer-lo servir només per a escriure contes i fer dibuixos, i no gastar-lo fent sumes i restes que no li agraden gens. I no el pensa deixar a ningú. Perquè és el seu llapis.

És per això que l'Oriol no entén que la professora el castigui quan l'enganxa a punt de clavar el llapis a l'ull d'un company. No l'enten quan l'Oriol li diu que ell, l'altre, el nen que no li cau bé i que no entén res, li havia pres el seu llapis. De fet, és una qüestió de propietat privada portada a l'extrem.


per un record que se'l mereix, per algú que sempre hi ha estat i en majúscules, perquè segons com, no cal que fem revolucions.

esmorzar al moll

arriben tard, com sempre, i es troben amb els altres no exactament allà on havien quedat. mentre comenten com poden ser de graciosos els guàrdies urbans a cavall, s'asseuen a la terrasa i demanen cafè. el cafè del museu no era obert i per tant hi ha hagut canvis de plans de darrera hora. però ara ja hi són tots i apa, som-hi.
algú sap per què ens reuníem?
ah sí, jo sí.
però ningú no demana més motiu i xerren de tot i de no-res, de com estan les coses, de política, de la crisi i es preparen per assistir a una conferència sobre israel i palestina mentre els altres pensen en la mandra que els fa anar a classe, però vès quin remei.
finalment apareix el tema motiu d'aquesta trobada però el liquiden en pocs minuts. és el millor d'aquestes trobades, que el tema és el de menys i que tota la resta surt sol. no se n'han adonat i ja és l'hora de marxar i au, fins la propera. paguen amb recança, que fa mal pagar un cafè a una terrassa arran de mar però els seus precaris ingressos d'estudiants de lletres els fan fer malabars per aquests petits plaers que es poden permetre de tant en tant, i així, de passada surten dels caus ronyosos on esmorzen cafè aigualit.

és per això, que es troben, és per filosofar, per xerrar de tot i de no res, per veure's les cares i somriure que és molt d'hora, no tenen mai temps per a trobar-se i és en aquestes petites estones que treuen d'enlloc que gaudeixen de ser joves.
i és per això que ho repetiran aviat.

pels esmorzars meravellosos com el d'avui ^^

formigues

les formigues són formigues però s'estressen tot sovint i aleshores necessiten sortir fora del seu cau. així que de tant en tant, alguna formigueta intrèpida decideix escapar-se i es converteix en protagonista d'una película que es tiu ANT-Z i la warner guanya molts diners. però no totes les formigues aprenen a escapar-se. un brindis per les formigues fugitives.

que la sort les acompanyi, i que la warner sigui allà per veure-ho =)

bonanit i tapa't

fa dies que no aconsegueixo anar a dormir d'hora però avui me'n vaig a dormir amb una lleugera sensació d'esperança. potser demà les coses van més bé, potser demà aconsegueixo fer tot el que em proposo i fer somriure algú, potser demà és el dia i algú em fa somriure a mi. perquè em sembla que encara queda gent maca al món, i perquè sí. perquè avui hem rigut prou al jardí i perquè demà serà un altre dia. per les trobades casuals entre muntanyes de llibres i per les campanes preparades de la setmana que ve.

bonanit a tots, i tapeu-vos que fa fred....

(jo vull deixar la bufanda a l'armari però l'hivern no em deixa)

fa una pregunta pensant que realment no entén, que no sap si creu o no creu i que li estan desmontant les concepcions artístiques i estètiques personals i s'emporta una hòstia a la cara.
i ara què? un professor venerat desautoritza un alumne que fins ara només l'havia defensat i ara què?

tens dues opcions, o bé vas a parlar amb el professor a final de la classe i intentes explicar-li que no, que no era això el que volies demanar-li o bé desapareixes de les seves classes, situan-te al final de l'aula d'aquí a finals de juny.


i ara què, bonica?