Llapis verd

L'oriol adora la olor de llapis nou. Li agraden tots els llapis, els llapis nous i les maquinetes. Cada curs, quan compra tots els llapis de colors per l'estoig nou surt de la botiga amb un somriure d'orella a orella, amb olor de noves promeses i no pensa en com acabarà el curs, en com odiarà acabar els dibuixos lliures i "pintar el fons". Arriba a casa, olora els llapis, els estrena i au, ja pot començar el curs.

Però cada curs, quan arriba l'abril comença la desesperació. Els llapissos de l'Oriol es fan petits, diminuts, ridículs, i la seva desesperació creix quan veu els llapissos reduïr-se fins al límit de l'abisme, a punt de desaparèixer. A més a més, a l'Oriol només se li gasten els millors colors, li desapareix el vermell, el blau cel, el verd d'arbre i el groc de sol. Per què no es fan petits el color carn, el gris o el blanc? Per què només desapareixen els colors que més s'estima? L'Oriol s'ha promès que quan sigui gran, farà un llapis que com més pinti, més gran es faci.
Aquest curs, però, s'ha promès que no li passarà el mateix. No, amb el llapis nou no. I és que l'Oriol ha trbat un llapis fantàstic. És un llapis groc i negre però amb el caputxó verd. No vermell, com tots, ni blau, com l'estoig. És verd, verd com la bicicleta. Verd de bici nova.

El llapis de l'Oriol és un tresor com és un tresor la bici que descansa a casa dels avis perque no hi cap al pis de Barcelona. I l'Oriol s'estima la bici, i també s'estima al llapis, potser perquè tot i que ell encara no ho entén així, el llapis és la bici, i és el record de tots els estius al poble. I al poble se sent lliure, campa al seu aire i hi té una colla d'amics amb qui anar a robar peres al jardí del ferrer o amb qui cuidar els gatons de la gatassa que la mestressa del bar de la plaça ha fet fora perquè li fan nosa i de qui han fet de pares tot l'estiu. Perquè l'Oriol al poble és gran.
Perquè el verd és el seu verd, el seu color, el de les peres, la bici -sense rodetes, la proesa de l'estiu-, el banyador de la piscina on pot anar sense "gorro de plàstic" i de la paret de darrere la porta.
I és que l'Oriol ha fet un pacte amb l'àvia. Si ell es fa el llit i aprèn a lligar-se les sabates tot sol abans de Nadal, l'àvia no dirà als pares que ell ha fet un dibuix darrere la porta. Un dibuix de la bici, del camp de futbol, i de l'estiu a casa dels avis.

Tot aixo, tot i que ell no ho sap, és el caputxó del llapis verd de l'Oriol. I per això ha decidit guardar-lo i fer-lo servir només per a escriure contes i fer dibuixos, i no gastar-lo fent sumes i restes que no li agraden gens. I no el pensa deixar a ningú. Perquè és el seu llapis.

És per això que l'Oriol no entén que la professora el castigui quan l'enganxa a punt de clavar el llapis a l'ull d'un company. No l'enten quan l'Oriol li diu que ell, l'altre, el nen que no li cau bé i que no entén res, li havia pres el seu llapis. De fet, és una qüestió de propietat privada portada a l'extrem.


per un record que se'l mereix, per algú que sempre hi ha estat i en majúscules, perquè segons com, no cal que fem revolucions.