fàstic/obsessió.

és impossible deixar de mirar-les. són la meva obsessió, em llevo cada dia que sé que les he de veure només per a elles. els seus cossets joves, tendres esperant. em sento poderós. i m'encanta saber que no se n'adonen. m'encanten. són precioses i tenen una gràcia, un un estil.... sembla mentida que tinguin l'edat que tenen. i sembla mentida que siguin tan llestes. em sembla que s'han adonat que les miro massa. em sembla que fins i tot els he fet una mica de por, o una mica de gràcia. però avui tota l'estona estaven més dolçes entre elles, molt més manyagues. i si.. i si fossin parella? ostres.
quina angúnia. no podria. o potser encara tindria més gràcia. però no, no hi pensaré, no fos cas... en fi. avui m'ha mirat, una d'elles m'ha mirat amb recel mentre jo em mirava a l'altra. és que no puc evitar imaginar-les despullades quan les miro. i això em posa a cent.i pensar que són tan joves... encara m'excita més. sóc un pervertit? m'és igual. m'encanten.

















això és per a tots els pervertits fastigosos i per a totes les pervertides fastigoses que algunavegada s'han dedicat a despullar a la gent amb la mirada. que consti, la resta de la societat no som culpables de la seva manca d'activitat sexual.


nen... fes-te una palla, a veure si et relaxes.

redéu, que borde sóc.

elles

L’ Hellen es preguntava què havia fet malament. Què hi feia que estiguessin d’aquella manera? Realment no servia per a això? I si no servia, per què no se n’havia adonat fins ara? La Marie no era una mala noia. Tan sols que no s’entenien. I el més dur és que eren mare i filla. La Marie feia sempre el que volia, no sabia quins eren els seus límits. O potser sí. L’ Hellen i ella sempre havien tingut bona relació. Potser també l’havien tingut una mica forçadament, perquè el pare de la Marie no havia fet mai de pare. O com a mínim això deia l’Hellen.
Ara, després d’aquella última discussió pensava si potser no havia estat culpa del seu pare. No. Es va convèncer de que la culpa era seva, segurament per haver-li inculcat tota aquesta mena de mentides o de falses veritats sobre el seu pare, que era per això que ara la Marie es portava malament amb ella. Ella no li ho explicava per a mentir-li. Es mentia a ella mateixa, i així creia que cap de les dues passava pena. Però tot el contrari. Això encara les feia amargar-se més, tant a l’ una com a l’altra.
La Marie tan sols volia créixer i el seu pare li ho permetia. Potser li ho permetia massa i tot. Això es deia l’ Hellen per a convèncer-se que no era tan mala mare.

De cop, va decidir deixar de pensar en què havia fet malament i va decidir agafar-li la mà al seu xicot. Si la seva mare era una inútil ells no en tenien cap culpa. Però per què ell n’havia de pagar les conseqüències? Estava decidida a parlar amb sa mare. Perquè els deixés en pau. Finalment, ella ja era major d’edat, i ell també, i podien arreglar-se-les per a marxar a viure fora. Lluny. De cop, quan va haver acompanyat al seu xicot fins on tenia aparcada la moto, va començar a pensar. Realment volia escapar? No, no ho volia. No volia escapar de la seva mare.

Va sentir que l’havia perdut i que només volia recuperar-la. No volia tornar-la a trucar, no volia mantenir una conversa com aquella per telèfon i volia estar amb ella. Que entengués que la necessitava per a viure, que la necessitava com l’aire que respirava o potser més i tot. Ela era el més important de la seva vida i no pretenia que ho compartís. Tan sols que ho entengués.

La Marie es va sentir perduda. Es va posar a plorar al mig del carrer, just a la cantonada de casa, i el plor li sortia de tan endins, la pena i la ràbia que sentia eren tan fortes, que es va recolzar a la paret i es va deixar caure a terra. Allà, va pensar en la mare, en com l’estimava, en com l’havia abandonat últimament i en l’error que havia estat a punt de cometre. I va decidir que no el cometria, que n’havia de parlar. Va agafar el telèfon i va decidir que no, que no la trucaria. No volia mantenir una conversa com aquella per telèfon.

L’Hellen estava preocupada. Feia massa estona que havia sortit i la nena no tornava. La baixava a buscar? Les llàgrimes d’angoixa van començar a lliscar-li galtes avall. On era la seva filla? Va decidir anar a trobar-la, encara que li costés la vida.

Es va aixecar lentament i es va eixugar les llàgrimes dels ulls. Encara n’hi quedaven moltes per a vessar aquella nit, però no encara. Va arribar a la porteria de casa quan començava a ploure.

Va sortir de la porteria de casa quan començava a ploure. I la Marie era allà. Es van abraçar sense dir-se res. I van plorar abraçades molta estona. Quan van calmar-se, van pujar cap a casa. I com dues desconegudes, es van asseure al sofà i van començar de nou. Sense pactes, sense rencors, sense res. Res de res. Des de zero. Es van disculpar mútuament, i es van estimar com si fossin persones noves. Perquè eren persones noves. Perquè feia tant de temps que no estaven juntes, que ja no es coneixien.

I des de llavors, van aprendre a estimar-se de nou.

és real, sou reals.

només escric per a certificar que això que visc és real. m'he pessigat. sí. encara estic viva.
noies, aquesta tarda ha sigut genial.
boots, tirarem endavant.



un mes ja. sembla mentida. que ràpid passa el temps.
i em sento feliç. gràcies per ser-hi, per tots els moments que hem passat junts, per tot el que ens queda per viure, per aguantar-me quan estic inaguantable, per calmar-me quan ho necessito, per confiar en mi, per deixar-me abraçar-te quan necessito sentir-me segura, per entendre que sóc com sóc, per ser un amic més, per ser amic dels mateixos amics i per comprendre que som amics tots. gràcies per ser tu i deixar-me ser jo. gràcies per tot i per no res. gràcies.


ho sento, m'he passat, aquest cap de setmana he estat molt estúpida i no us mereixeu totes aquestes discussions, ja ho sé. i evidentment que us estimo però de vegades m'oblido que també us ho he de dir de tant en tant.


us estimo massa a tots, i aquí, ara, hi sou tots. cadascú sabrà quin és el seu paràgraf.


vosaltres sou la meva vida.

fidel, jo?(*)

una infidelitat? no es perdona mai.
recordo quan deia això i la gràcia que em fa ara repetir-m'ho. una infidelitat... si no hagués estat infeliç en aquell moment, ara no seria fidel. què és la fidelitat? has de ser fidel a una persona, o fidel als teus sentiments?
jo vaig ser fidel als meus impulsos i ara soc fidel als meus sentiments i sóc feliç. ara ja no he de ser fidel a res que no em propisi. em soc fidel a mi mateixa i sóc fidel a ell. a tots dos. a nosaltres.

i si una vegada no vaig ser fidel, va ser per mi. i perquè no havia de funcionar.

la fidelitat no és per a una parella. és per a un mateix.

siguem fidels a les nostres idees i així no haurem de renunciar ni de penedir-nos de res.



T'Ztm mil

la petita ventafocs se'n va a dormir...tot just un mes.

res

res de res
no he sentit res
suposo que ara entenc com se senten els psicòpates quan maten a algú.
no he sentit res
ho he destruït
sí
l'últim que em quedava
i què?
i res.
m'encanta
sóc freda?
no
tan sols he tancat una etapa de la meva vida
no va ser un error
no va ser el passat
va ser un moment de transició.
i ara què?
ara res.
ara sóc feliç
i no li importa
i què?
i res
m'és igual.
jo ja estic bé.




t'estimo i la resta ja no importa. res no m'importa si ets amb mi. t'Ztm mil

omnipresència fluorescent

no és tan fàcil renunciar
no és gens fàcil quan no vols
però es torna imprescindible quan t'hi jugues la salut
fa temps que no dormo, i fins ara no m'importava
però ha començat a afectar a la meva vida
no tinc força
no tinc ganes de res
i no tinc temps
de fet, respiro perquè no em treu temps de res
sinó, no ho faria
però he decidit dormir
i no és tasca fàcil
de vegades penso que sóc massa imprescindible
però potser podràn sense mi
és que fa massa temps que estic així
els deixaré així una bona temporada
o potser no
han de trobar una manera d'arreglar-se solets
sense mi.



potser no entenen que el dia que marxo, se'ls para la vida. i pensar que es van passar tan de temps sole, em fa gràcia. ja no saben viure sense electricitat. podríen començar a considerar-me Déu. en fi. badallo. tinc son. que s'arreglin amb el sol, que els watts em fan figa.

una en extranger

sea dia o no
hoy no tengo fuerzas
para escribir poemas de amor
porque le quiero demasiado
y hoy quiero quererle mas
y si te quiero
no pienso
y pienso hoy
pienso en nosotros
y pienso en todos ellos
me sabe mal
no estar cuando me necesitan
pero no estoy para ti tampoco
no estoy para nadie
solo para mi
y soy muy egoísta a veces
pero tambien me necesito
no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
escribo para hablar de penas
y escribo en lengua estrangera
para poder hablar de melancolia
sin que suene a fantasia
fuera de la realidad
porque si las verdades se cuentan
solo en la lengua materna
que suene a mentira esta
pero no me quedare sin ella.
porque no escribo poemas hoy
no escribo poemas de amor
porque te quiero demasiado
y si te quiero no pienso
y hoy sí.
hoy pienso.
y tambien pienso que te quiero.




se'm fa extrany escriure en castellà.. però de vegades em convé.



la petita ventafocs una mica més calmada.

amor de mar

t'estimo i ho sap el mar
i li ho explica a les ones
t'estimo, i elles t'ho diuen
l'estima, li diuen a la sorra
l'estima, t'explica la sorra
m'estima? li demanes
i em mires
i m'ho demanes
però jo ja no hi sóc
t'espero allà on es fonen
el mar, la lluna
la sorra i les ones.
busca'm, besa'm.
t'estimo
t'estimo mil







i es mil que es mil vegades més, que és molt més que mil.

diumenge disculpat

l'esgotament em farà tancar els ulls ben aviat, però no volia adormir-me avui sense haver-me disculpat abans. Em sap greu, em sap milers de vegades més greu del que us penseu. ja ho sé, que ens ho hem passat bé igual però sí, sí i teníeu raó. tenia el cap en un altre lloc. i ja ho sé que avui era el NOSTRE´día mític, i que portàvem molt de temps esperant i desitjant-lo i que finalment ha sigut avui i ha sigut genial, però ni tan sols l'excusa de la por al Dragó ha servit per a fer-vos canviar d'idea. què penses, Carlota. i la carlota no cal que contesti. ja sabeu que tenia el cap a barcelona, el cap ple de remordiments per no haver estudiat suficient per estar tan ben acompanyada. remordiments de no haver passat ni una hora del cap de setmana a casa. remordiments de no estar bé amb vosaltres en aquell moment. remodriments per ser 3 i no 5. remordiments per tot de tot i de no res i de ser amb vosaltres i desitjar no ser-hi si no estava de l'humor que havia d'estar.
ja ho sabeu. quan em llevo de bon humor, no acabo bé el dia.

petonets de núvol de sucre



sí, me n'he quedat amb les ganes. sóc així de gula

Una petita pèrdua (*)

La perdo? I què hi perdo, quan la perdi? Potser hi guanyo més que no pas perdre-hi. però tinc por, i ahir quan entre besada i besada ella em va dir que no en tenia, de por, encara en vaig tenir més. és normal que ella en tingui menys que jo?, pensava. suposo que en aquell moment no hi vaig pensar, no m'ho vaig ni plantejar, però potser sí que en té, de por. l'he de creure? diu que m'estima i sé que no em menteix però potser és perquè en té tantes games com jo i vol treure's la por del damunt.
-si jo no en tinc, de por, i a mi sí que em fas perdre una cosa real, per què n'hauries de tenir, tu?

de vegades quan és tan valenta m'aclapara. i té raó, i és sincera, però ja li ho vaig dir llavors, que potser tenia por de fer el ridícul o de que no s'ho passés tan bé com fins ara. però tinc por de que no s'ho passi bé ella, o jo mateix? (realment sóc tan egoísta?)

tinc clar que si la perdo, serà amb ella. l'Ona és ella. és tan fràgil i tan lleugera i tan forta alhora... és suau com les ones, com el seu nom, i es mou d'una manera que sembla realment feta d'aigua. té aquells ulls blaus tan profunds i aquell somriure que fa que em deixa sense paraules... és com si el seu nom fos tota la seva persona, i m'encanta.
l'Ona és tot el que esperava i vaig trobar de casualitat, i ara ens va bé, molt bé, de fet. la sort, a més, és que els nostres amics estan junts... sonava de pel·lícula al principi, semblava que no pugués ser que un dels meus millors amics i la seva amiga de l'ànima sortissin junts i nosaltres també. I ells ja ho han fet!
buff, espero que l'Ona no em sento mai dir això, perquè sé que m'estima perquè normalment m'és ben igual el que facin els altres...però potser aquest cop no. i ella no té por.
jo no hi perdo res... potser ella es farà mal.. potser patirà per si el presenvatiu s'ha trencat encara que comprovarem que no tingui cap forat. potser s'espantarà, i potser per això tinc por de que em rebutgi més tard. potser tenim por perquè per tots dos és la primera vegada. i per això serà especial. optser li hauria de deixar llegir tot això... i sé que m'entendrà. perquè m'estima, m'estima tant com l'estimo jo a ella, i segur que em comprèn. i ella a mi em fa tornar boig, ella em fa dir que l'estimo mil vegades sense demanar-m'ho, però em treu les paraules de l'ànima i em diu que m'estima amb un sentiment, que sé que només pot ser veritat. i sé que mai estimaré a ningú com l'estimo a ella.

Ho arreglarem. i ho farem, farem l'amor per primera vegada i en seguiràn moltes altres.

perquè l'estimo. T'estimo, Ona






la petita ventafocs...i la nostra ona... t'Ztm

son

delires
et mareges
se't tanquen els ulls
el teu voltant fa pampallugues
tot es fa fosc
i caus
de cop
les cames se't posen rígides
i se t'adormen els braços
el teu respirar canvia
més ràpid primer
i per últim molt lent
i el cor s'acompassa
el món relenteix
els sons es magnifiquen
i després,
desapareixen


fins demà a l'alba no sabràs què ha passat.
de fet, és la primera vegada que t'adorms, petit Iu.

la carta (una mica per a tu, gairebé tota meva)

T’escric des d’una habitació on el silenci és tan absolut com ho permeten els meus sanglots. No puc deixar de plorar, si intentaré fer-ho. Ara no aconseguiria dominar les meves emocions ni ho pretenc. He descobert en mi mateixa una cosa que feia temps que tenia oblidada. Tinc pànic i tinc por. I tinc ràbia. I molta pena. Sento una pena que em surt de dins de l’ànima. No és llàstima per res ni per ningú, és alguna cosa que em trenca per dintre, que m’esgarrapa les entranyes i em fa mal des de tot arreu on l’agafi. Em fa mal perquè sabia que hi era i que l’havia amagat durant tot aquest temps. I tinc por. Por de mi mateixa, dels meus sentiments, sobretot. Por d’haver plorat tant, i alhora d’haver trigat tant a fer-ho. Necessitava plorar i una història com aquesta era just el que buscava o just el que m’ha trobat. I ara tinc por. Por de no tornar-me a trobar. Por de que m’afecti massa, i alhora, por de que no m’afecti prou. Aquesta dona i jo teníem la mateixa passió, però jo l’he poguda aprofitar i ella no... en tan sols cent set passos va perdre la vida i tot el món va caure perquè amb ella queia l’esperança. I em sembla que mai havia estimat tant a un personatge com el de Selma. Però no és perquè es faci estimar especialment per com és, sinó perquè m’hi veig. Ella és i fa coses que jo sé que voldria fer, i que tinc por de fer. Selma és el que jo no faig, i el que vull que no sigui el meu jo. És aquella jo de qui tinc més por. Però alhora m’encanta.
Però potser ara tot està massa en calent com per a pensar-hi realment, però necessitava explicar-te com em sento, perquè demà, quan em vegis amb els ulls vermells i plorosos que cada vegada es calmen més, que ja han aconseguit dominar els sanglots, ho entenguis. Que entenguis demà perquè t’abraço tan i tan fort, perquè podré posar-me a plorar en qualsevol moment sense motiu aparent.
Pensa que optser és llavors quan la meva Selma hauria volgut sortir, i calla i torna al seu lloc, amagada al fons de la meva ànima. Al lloc on ara em pessigava i m’esgarrapava, del lloc on volia escapar ara i del lloc d’on ha sortit ara que estic sola.

Perquè fins avui, jo tampoc la coneixia, la Selma. Però ara ja sé que hi és, i volia que fossis tu el primer a saber que hi era. Ara que ja ens coneixes a totes dues, ens seguiràs estimant?



La ventafocs adormida

T'Ztm

confiança

passa de vegades que, de cop, un fet molt petit desencadena que puguem confiar en una persona. de vegades és, tan sols, un gent, o potser una mirada. d'altres són unes quantes paraules. i potser també grans discrusos, però em sembla que aquestes vegades són les menys normals. les més corrents són aquelles que ningú no s'adona que han passat, petites coses que fan que ens miren d'una altra manera a gent a qui sempre hem tingut al nostre costat.

passa de vegades que, de cop, mires a algú i sents que necessita parlar amb tu. saps que aquella nit, o aquell matí o aquella conversa que seguirà, canviarà les coses. saps perfectament que tu i aquella persona, des d'aquell creuament de mirades, des d'aquella carícia amistosa, ja teniu un vincle especial i diferent que amb la resta. i que per molt que les coses canviïn, res no us podrà treure o tallar aquest fil. de vegades el fil queda tan sols en això: en un fil. d'altres, creix, s'eixampla i ja no és un fil, sinó que acaba per ser una corda. una corda de la qual podràs estirar per a arribar a aquella persona, que saps que des d'aquell moment confiarà en tu.

passa de vegades que, de cop, penses en aquella persona i tot ha canviat. saps que si ella confia en tu, tu podràs confiar en ella, perquè això és el que ella espera. i només cal que siguis tu, qui estiri de la corda aquesta vegada. però no saps si estirar la corda.

passa de vegades que et sents estúpid plantejan-te si confies en algú. passa quan, de cop, veus que aquella mirada, o aquell gest, són més petits cada cop, i que com més et vas coneixent, menys necessites per a entendre. i això et reconforta fins al punt de fer-te sentir bé només sabent que aquella persona és allà.

passa de vegades també, que veus a gent a qui creies tan i tan forta com s'enfonsa. gent de qui mai havies dubtat de la seva capacitat de confiar en elles mateixes, gent que sembla tan segura... que veus que no ho són. i llavors és quan has de fer aquell gest, aquella mirada o aquella pregunta que saps que els farà mal, però que després us unirà tan i tan... que ningú sabrà com dir-ho, ni com entendre a partir de les següents vegades per què us mireu així. i no esperes que ho entengui ningú. perquè si algú ho entén, potser es trencarà la corda.





aquesta és per a tots, perquè la nit del fum i les cançons dels 70 no se m'esborrarà mai.. i aquest només és un dels fils que hem creat, i encara en queden molts més. i perquè avui, he vist que si ens estimem, també podem parlar de les coses.

gràcies a tots per les cordes.

no vull / no puc

No vull haver de dir que no puc. no puc dir que no vull.
no vull haver de renunciar a res. no puc tenir més del que tinc ara
no vull haver de demanar tot el que necessito. no puc prescindir del que em cal
no vull deixar de veure't. no puc fer-te mal.
no vull enfadar-me. no puc contenir la ràbia.
no vull ser sarcàstica. no puc plorar.

no vull ser tan tràgica. no puc parar de riure.
no vull faltar enlloc. no vull deixar-vos sols.
no vull suplicar. no puc deixar d0anar-hi.
no vull haver de dir que no ho he intentat. no puc deixar de donar la tabarra.


no vull ser pesada. no puc deixar de dir que t'estimo.
no vull dir que t'he mentit. no puc deixar d'estimar-te.

la carta (tota per a tu, i una mica per a tots)

t'escric des d'una habitació on el silenci és tan absolut com ho permet la pluja. no hi tinc cap llum, aquí, ni tampoc la necessito. per què no podem tenir mai un dinar en pau, amb el meu pare? començem amb una discussió normal, i acabem amics, en paus... i de cop, quan ja m'he calmat em diu alguna cosa que sap que em farà saltar. sembla que tan sols ho fa per poder-me retreure despr-es tot el que faig malament. per poder-me castigar de la manera que sap que em fa més mal, sense fer massa res. senzilament, fent-me arribar tard. molt tard, de fet. ara ja no sé per què ho fa. abans ho feia perquè no anés a Jerc, però ara ja no té excusa. per molt que s'hi oposi, no podrà fer-hi res. ara es dedica a intentar que talli les relacions amb la gent d'allà, perquè suposo que creu que si no hi vaig, els meus amics em donareu l'esquena i em deixareu de banda. I de retruc, a mi se'm passaran les ganes de venir. però molt em temo que la porta molt clara si creu que renunciaré a vosaltres tan fàcilment. perquè mentre pugui, no renunciaré a les sàvies paraules de mestre Criquet, ni a les "bronques" del papa Bernat, ni tampoc a les explicacions del Billy, que n'hi ha per gravar-lo... no reninciaré al senyor Traver, ni tampoc a Lord Civit, ni a les grans intervencions de la meva nena, l'Ewok. no renunciaré als consells del Feliuet, ni a la meva bessona Ultra-violeta/Ultra-sónica....Ni renunciaré mai a estar amb tu. podria dir-te que no ho faré, per a putejar al meu pare. però no seria veritat. no ho faré perquè t'estimo. i perquè, encara que ja t'ho he dit, i escrit...amb tu puc ser hi mateixa i això m'omple de força. perquè ets meravellós, i m'encanta estar amb tu. perquè perdo la noció del temps, encara que sigui la ventafocs. perquè dissabte és El Dissabte i els dilluns em recorden Al Dilluns. perquè ets tu...perquè poesia som quan estem junts


Carlota

m'estic obsessionant?

si m'estic obsessionant m'ho heu de dir. no. no em digueu res. o millor si. o no... no ho sé. sóc feliç, sabeu? me'n sento orgullosa. buff... tinc la sensació que un eixam de papallones s'ha instal·lat al meu estòmac, pacíficament, aquesta vegada, però que desperten cada vegada que el veig i no vull fer-les fora. i l'estimo, sí l'estimo, i què passa? i no m'importa deixar-lo de veure unes hores, ni uns dies perquè sap que l'estimo i sé que m'estimo i ens estimem i estem junts i som el que volem ser.
perquè amb ell sóc jo mateixa. i m'encanta poder-ho ser. poder ser fràgil i alhora, tan divertida o tan irònica com puc. Poder ser, poder anar, poder dir, poder pensar.... i que res canviï. o que si canvia, no ens afecti negativament.
i volia dir-li que l'estimo a cau d'orella, però em fa pedre les paraules i em sento un xic ridícula dient-li el que ja sap...i llavors, només amb un petó li puc mostrar una mica com em sento. i el millor, voleu saber el millor? és que amb això ja ens entenem.
i no em digueu res, si m'estic obsessionant, perquè ara m'és igual si em torno boja d'amor perquè l'estimo a ell, i, sabeu? me'n sento orgullosa.



la teva ventafocs...

amor i odi

només escric per dir-te que t'estimo i recordar-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que no és tan sols un somni. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'estimo, sinó que em fas completament feliç.

només escric per dir-te que t'odio i recordarm-m'ho a mi mateixa. per a recordar-me que això no és tan sols un malson. per a poder-ho cridar als quatre vents, no tan sols que t'odio, sinó que m'has amargat completament la vida.

només escric per a constatar que la vida és molt complicada. i que aquestes són les contradiccions de l'amor. potser tan sols fins que trobes a algú que no et faci mal. però, què és l'amor?

potser ni tan sols l'amor sap qui és....

blanc i negre.... amor i odi.

el senyor del rosselló, o Sensenom

vet aquí que una vegada, en un paratge llunyà ubicat prop dels castells occitans, hi habitava un bon home un xic tocat del bolet. o això deia la resta de gent que el coneixia. a ell mateix s'anomenava senyor, senyor del rosselló. no tenia nom, o no se li coneixia, i a més a més, vivia al bosc, dormia al ras i no anava ben vestit. tot i això, tenia molt d'encant. de fet, el tenia tot, l'encant. i a més a més, estava tocat del bolet. no estava bolet pel seu encant, ni era més encantador per ser un boig.
la història del senyor del rosselló, que sí que era senyor tot i que no se sabia si del rosselló o no, era una mica complicada. havia nascut feia poc, realment, era tan sols un jovencell de vint-i-pocs, i quan arribà a aquelles terres, passà completament desaparcebut. buscava al seu pare, o això deia. l'havien desterrat, o alguna cosa semblant.
el senyor del rosselló, o altrament anomenat sense nom, va contar-ho una vegada, i la història s'escampà fins a arribar a les meves mans.
Sensenom arribà al bosc, i dormí al ras. hi dormí sol, la primera nit. la primera albada veié, com per un caminet boscós una dama s'acostava. anava ben vestida, ben arreglada i amb les galtes vermelles plenes de gotetes fines, potser de suor, potser de rosada.
la veié i se n'enamorà, i ella d'ell feu el mateix. i així doncs, es veien i es miraven, s'acostaren i s'abraçàren, es besàren i visqueren junts mentre el sol pujava amunt i amunt infinitament fins al seu sostre. i ell li ho contà tot. el seu pare era un gran senyor, el senyor d'aquelles terres, i havia abandonat a la seva mare. Sensenom plorà, amb ella, i li digué que l'estimava, a la seva mare, i a ella també. només volia veure al seu pare per a venjar-se. i Pastorella, la donzella no li contà que aquell de qui parlava, era del seu pare. marxà quan es va fer fosc, i li digué al seu pare que es volia casar amb aquell home.
el Senyor le va veure i s'hi va reconèixer de jove. i va fer tancar a Pastorella, en una torre del castell. i Pastorella no sortí, i Sensenom embogí de tal manera, que feia tanta cara de boig que enamorava, i totes les dames es rendien als seus peus, i tots els senyors l'odiaven. i cantàren els uns i les altres la cançó de sense nom, que potser sense voler-ho, va enamorar a una germana de sang, i sobretot, d'ànima.

la nit... va ser...serà?

una nit
un moment
un record,
dolent
un gest
la conversa
tres secrets
dos companys
una mà
un regal
una cursa
un partit
un petó
una lliçó
els seus llavis
les seves mans
una carícia
bola de drac
mil petons
publicitat?
No marxis...
confusió
més mentides
M'estimes?



gràcies a tots per la gran nit... a tu especialment ^^

QUI ÉS PAU?

Pau demanava qui era, o què havia de fer. havia d'esperar que marxés Guerra, o intentar fer-se amic? o hi havia de lluitar? xiuxiuejava entre somnis, si em barallo amb Guerra, jugaré doncs al seu joc?Què he de fer, mare?
i la mare només es demanava perquè el seu fill petit no creixia encara que tothom intentés ajudar-lo.