dimarts, d’agost 22, 2006

whatineed

bé, em temo que ja és hora d'explicar-me què em passa. la veritat és que no sé ni per on començar, i és trist, però em temo que tot es redueix al mateix de sempre, a allò que no puc evitar, a aquell ésser que faig canviar de cara perquè, com em van dir una vegada, mai seré feliç. suposo que necessito estimar, o si més no, que m'estimin, que em "mimin" una mica, estar pendent d'algú, saber que hi és, desitjar-lo, esperar per veure'l... i totes aquestes coses. i el problema, és que fins ara em refugiava en la idea que feia tot això perquè seguia penjada d'un altre tio que no em feia cap mena de cas. però finalment he vist que no. que a ell el segueixo apreciant moltíssim, però que no l'estimo com abans. i per tant, el problema és un altre, perquè ara no puc anar fent el ruc com abans i excusar-me amb qualsevol cosa. ara ja sé què em passa, i he vist que el problema és més greu. va passar el que va passar en el seu moment, i vaig creure que m'havia enamorat, però parlar-ne amb ell em va fer veure que no, que només som amics, i que va passar el que va passar perquè tots dos en teniem ganes. però menorca em pensava que era diferent... primer només el vaig veure com un amic d'una amiga, monín, però res de l'altre món... però l'endemà aquelles bromes ja tenien un doble sentit, i el dia següent semblava que havia de passar... llavors què? el vaig espantar o es va frenar ell? i l'endemà no ens vam veure... però a l'últim, l'última nit, la platja, la lluna, el fred, la tovallola, la xocolata, la pomada, ell i jo sols, un petó.... de fet no era el primer petó, però buff...vaig pensar que no era res, res de res, tan sols això, una nit. l'endemà però, em va saber greu no poder-nos acomiadar amb un petó dels de debò. però no va voler, i no em va doldre. o això vaig creure. tota la tornada, i fins fa una estona he pensat que realment em sabia greu, que l'enyorava i que tenia ganes de tornar a estar amb ell, sortir junts cada nit, amb la resta de la colla...
però ara he vist que no. és clar que tinc ganes d'estar amb ell, i amb les altres, i a menorca i al trampo, i a la barca però... no vull estar amb ell perquè sigui ell, sinó que vull estar amb ell perquè vaig sentir-me estimada per unes hores, i em puteja, però ara és el que necessito.

2 comentaris:

marc ha dit...

Tots necessitem sentir-nos estimats i saber que hi ha algú que pensa en nosaltres i que es preocupa pel que ens passa...
Però has de pensar que hi ha un altre tipus de persones que també fan això i que a més tota la vida hi seran. Els amics són allà sempre i mai falten quan els necessitis (almenys els bons).

Anònim ha dit...

Enamorada de l'amor? jajaja, un problema comú...