dissabte, de juliol 19, 2008

romanticisme? no, gràcies

Ara mateix no estic segura d'estar preparada per llegir poemes romàntics. Hòstia, avui és un d'aquells dies en que qualsevol cosa semblant als núvols de sucre em fa vomitar. Senyors, avui estem destructius, oi tant, i vès quina novetat, torna a ser dissabte. Què els passa als dissabtes a la nit? Doncs que el meravellós món de Hollywood ens ha ensenyat que és una bona nit per passar en parella en plan romàntic. I què passa quan no hi ha plan? Doncs que la població es frustra, i o bé plora en secret i acaba miran el gran prix del verano o la seva versió moderna que ja no sé com va el tema, o bé es posa en plan destructiu i escriu al blog estupideses diverses.

I per què tot aquest atac i aquesta mania als poemes romàntics? Doncs perquè és l'estiu i la gent està estúpida. I com ho he descobert? Doncs en el meravellós món del fotolog. M'explicaré:

Fa una estona, avorrida de la programació televisiva que no conec -perquè no hi estic avesada a tenir tele jo, vès i perquè, posats a ser sincers, quan feien el gran prix em divertia més-, m'he posat a vaguejar d'un fotolog a l'altre. I heus aquí les perles que m'he trobat:

-[Porque la manera en la que nos besamos es mejor que cualquier droga.]

Anem a analitzar la frase siusplau.
No és el més nyonyo que he sentit a la vida, tot s'ha de dir. Podem prendre'n a més, el missatge positiu que la noia en qüestió no pensa drogar-se i podria remetre'ns al tòpic hippie de "fes l'amor i no la guerra". Per altra banda però, podria significar també que la noia ja ha consumit drogues prèviament i que per tant, té prou coneixement per comparar. Però vist des d'un altre punt de vista, la frase té un últim sentit positiu, que és la igualtat; no parla en cap moment que la seva parella la besi a ella ni ella a la seva parella, sinó que tots dos ho fan tot. Que maco. Seria preciós si avui no em fes venir basques qualsevol cosa de color de rosa.


En fi. Després de l'anàlisi d'una meravellosa perla cibernètica com aquesta, he pres la ferma decisió de sortir de festa i emborratxar-me, que fa masa temps que no ho faig, què coi.


I m'acomiado sense petons ni abraçades que no tinc ganes d'embafar a ningú.

dijous, de juliol 10, 2008

escriure.... o no

no tinc temps per escriure. no en tinc. i com que no tinc temps, no hauria d'escriure, però no tenir temps per escriure em fa tenir més ganes d'escriure. de fet, no hauria d'estar escrivint, però si no estigués escrivint em moriria de les ganes que tinc d'escriure, i per això escric.


i ara què?

dimecres, de juliol 09, 2008

confiar

Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.

I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.

dimarts, de juliol 08, 2008

Alumna frustrada busca professor que no es jubili

Heus aquí que una vegada una futura estudiant de fililogia es va deprimir. La futura estudiant de filologia odiava la llengua i la lingüística -i us preguntareu, i per què volia fer filologia doncs? ah, és clar, per la literatura- doncs això, odiava la llengua amb una excepció: la semàntica. Ella volia fer classe amb el Sr Tuson. I doncs, quina va ser la seva decepció quan va descobrir, quinze dies abans de fer la matrícula a la facultat i només amb un professor clar amb qui volia anar a classe quan es va trobar que el Sr Tuson es jubilava el 30 de setembre, pocs dies després de començar el curs. Amb la desil·lusió que això suposa, però, la seva alumna frustrada va seguir llegint els seus llibres, devorant els que trobava per casa i esperant per comprar l'últim que havia escrit el venerable mestre que mai tindria. L'únic consol de la pobra alumna va ser pensar que, tot i jubilar-se com a professor, el Sr Tuson segur que no deixaria d'escriure.

diumenge, de juliol 06, 2008

COM ES LLEGEIX UN LLIBRE

Primerament és necessari un ambient agradable, la llum correcta i un lloc còmode per seure.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.

Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.

Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc






Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.