el procés

arriba amb un cafè a la mà. busca una taula. no hi ha taula, però troba una cadira. mira, remira. troba una cadira sola al costat de la paret baixa. mira d'asseure's a la cadira. no, així no. deixa el cafè al mur. deixa la motxilla a terra. obre el sobret de sucre i el posa dins el cafè. remena el cafè. obre la motxilla i en treu el paquet de tabac. treu el tabac, treu un paper, se'l posa a la mà. merda, la boquilla. amb el tabac i el paper en una mà intenta obrir el paquet de filtres. no se'n surt. mira el cafè, es deu estar refredant. al final l'obre amb les dents i en treu un filtre. el posa i el cigarret ja està fet. agafa el cafè amb una mà, en fa un glop. ara s'encendrà el cigarret. i de cop, amb cara de desesperació s'adona que no té foc. i s'aixeca gairebé avergonyit. s'acosta a la nostra taula, noies, perdoneu, teniu..? i abans d'acabar ja li hem ofert un encenedor.
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?

^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...

dimecres 9.52

la noia del davant meu dibuixa en una llibreta. el noi del seu costat badalla sense amagar-se'n. a la mateixa fila, dues que xerren i una altra que sembla que s'adormi damunt els apunts. un parell que planifiquen el cap de setmana, una altra que pensa, algú que fa cara de baixar de l'hort. al meu costat, juguen a fer un solitari. i mentre jo escric al blog, al meu darrere ho llegeixen.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.

de converses pendents, cafès i trucades

de converses pendents que tenim, de cafès que hem de fer i de trucades que no hem fet ni farem. que no, que no és tan greu, que les males companyies i els herois romàntics no ho són tot a la vida i que no, que no era això. no és tot tan tràgic, ni estàs sol al món ni tot s'acaba ni comença sota els teus peus. deixa-ho estar, oblida tot el que has vist fins ara i comença a fer, a deixar fer, a sentir i a oblidar-te de les collonades que t'havien explicat. que no, que no tot és tan simple ni tan complicat, que la vida no és una pel·lícula ni una odissea.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.

bloqueig de bloqueig

la meravella del bloqueig és que té tendència a desaparèixer, és el que hi ha. no m'agrada pensar que la solució a tots és la frase lapidària que et canviarà el món i et farà veure clara la vida. però això no treu que hi hagi moments que et fan reflexionar, pensar, canviar... alguna cosa fa click i te n'adones que allò que hi havia potser ja no hi és o potser el que hi és ja no ho veiem igual. de vegades, quan em passa, em plantejo quines són les coses són les que em fan tirar endavant i quines són les que no m'agraden.

no m'agrada la gent que s'espanta, no m'agraden les picades de mosquit, no m'agrada la meva escandalosa al·lèrgia, no m'agrada passar fred, ni arribar tard ni que em facin esperar, ni la gent estranya que em fa perdre el temps, ni dir mentides ni estudiar pels exàmens.

m'agrada trencar fulles seques quan camino, m'agrada riure perquè sí, m'agrada escriure quan tinc un bon motiu, m'agrada tornar a sentir les cançons desenes de vegades si em fan sentir, m'agrada enfilar-me a l'escenari i sentir-me viva del tot i m'agrada que em mirin als ulls.

potser no serveix per a res, analitzar-ho tot altra vegada, però potser pensar què és el que ens fa llevar cada matí és prou motiu per fer-nos llevar al matí quan sona el despertador

bon dia ^^

el saxofonista

hi ha un saxofonista prop de casa. els dimarts, quan torno i espero una estona fins sopar sento un saxofonista que toca sol, amb la llum apagada. el sentia aquest vespre, amb un got a una mà i un cigarret a l'altra i he sentit la música dins, a la sang. de cop, m'ha transportat a l'estiu de fa tres anys, quan el saxofonista de berlín em va fer tornar a sentir viva... aquell estiu on tot semblava que s'havia acabat i que mai més ens en sortiriem.. l'estiu de llegir i llegir de nits i passejar per berlín de dia, d'escriure i de viure tantes i tantes hores sota la porta de brandemburg escoltant la seva música, quan semblava que només hi havia el seu saxo al món i s'anul·laven la resta de sorolls de la ciutat...
on és, ell? potser tenir-ne un aquí aprop em farà viure altre cop...

ulls de...

no l'havia vist mai fins que s'hi va fixar en notar la mirada clavada en la seva. fixa, pesant, profunda. va arribar-li al fons de l'ànima i es va sentir despullada, com una nina, a mercè dels seus ulls pregons. però el pitjor de tot és que no podia apartar la mirada, i hi va quedar fixada, addicta al no-se-què que la mantenia mirant-lo mentre es posava més i més vermella.
i després d'aquell moment, no va deixar de patir. plaer i dolor s'alternaven sota les ulleres, no em mira, sí que em mira, no, no està mirant. on és, no ha vingut, aquest matí fa tard, demà potser hi serà.
no en sabia ni el nom, ni buscava saber-lo, només se sentia inquieta quan l'observava així, però tot i sentir-se incòmoda ho desitjava cada vegada més. no volia saber-ne res, no li interessava gens, ni ell, ni la seva vida ni res més que els seus ulls. però de cop, un dia es va adonar que rere els ulls hi havia algú, i que aquest algú tenia veu, i ànima, una ànima que regalimava pels ulls quan la mirava sense dir res, esperant sense esperar, analitzant fredament i acaronant les seves pors. i va ser llavors quan va començar a necessitar saber més i més qui era ell, el dels ulls de mercuri.

I love metro

senyors, sí, es pot estimar el metro.
m'explicaré, si m'ho permeten.
heus aquí que la petita carlota se'n va a treballar al migdia i s'enfila al metro llegint sylvia plath. sí, sí, la gent al metro amb sort llegeix millenium, però algú ha de llegir literatura o ja podem plegar. en fi. doncs una llegeix al metro la campana de vidre amb emoció i ganes de deixar anar una llagrimeta i baixa a fer el transbordament de sants. senyors, em confessaré, hi ha dues coses que em posen histèrica en menys de 15 segons: let it be de the beattles i les "flautas de pan". què hi havia avui al passadís entre la línia 5 i la línia 3? sí senyores i senyors, un senyor sudamericà vestit d'indio (sí, he escrit indio) tocant let it be amb una flautapan. m'ha agafat tal atac de mala llet que he recorregut els passadissos anelhant la seguretat i la pau del comboi. i sí, he acabat la campana de vidre a l'autobús blau, sense poder-me emocionar del tot però amb la consciència tranquil·la per no haver assassinat el senyor flautapan-letitbe

a la taula del costat

a la taula del costat hi havia un noi. era un noi normal, feia estona que era al bar, feia una voll-dam tranquil·lament i portàtil amunt i avall, anava fent, a la seva. quan s'han assegut, les ha mirat, però elles plim, tenien coses per explicar. i au, vinga a xerrar, però és clar, no podia ser d'altra manera, mai no s'expliquen coses normals, vès, quina vida, que ténen matèria per hores i hores i au, que si aquest, que si l'altre, que tu quina putada, que hòstia tot em passa a mi, no reina que jo deu n'hi do i apa, som-hi. I ell no pot reprimir el somriure perquè coi, són un espectacle. no criden, seuen molt juntes però no callen, es trepitgen xerranr i apa, a veure qui la diu més grossa. al cap d'una estona, se n'adona que el miren, que saben que les escolta i que tant els fa, que ho prenen com un joc. una d'elles, finalment, anuncia amb tot el morro del món que li pensa fotre un cigarret, "així per la cara i tal". i tal dit tal fet, aixeca els ulls, i se la troba mirant-se'l i li demana ei, perdona, et puc demanar un cigarret? i ell somriu i n'hi allarga un, apa, som-hi.
a partir d'aquest moment, no s'amagarà d'escoltar-les i de riure quan li plagui. què coi, ja hi ha confiança. i finalment, els demana un paper i un boli. elles li dónen el que tenen. què deu voler? dibuixar? i finalment, quan potser els passava pel cap demanar per què volia el paper i el boli, els torna educadament el llapis d'IKEA que li havien deixat, somriu i se'n va. llàstima que fos un llapis i no un altre cigarret. vès quina cosa.

virreina 20.15-21-23