dilluns, de novembre 06, 2006

dues maneres de veure-ho

l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta, i no entenia per què. no entenia per què tothom li parlava lentament i entre ells parlaven depressa, per què ningú s'aturava a olorar les flors com feia ell, per què tots els seus amics li arribaven a la cintura. per què havia d'afeitar-se als matins, per què a la seva feina tothom acabava abans, per què ningú no l'escoltava quan parlava... l'andreu tenia un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ells, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i...

l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta i entenia per què. entenia per què li semblava que tothom parlés lentament i ell els parlava massa depressa, per què tothom deia que havia de fer coses importants, per què els seus amics ni tan sols respiraven. per què no podia afeitar-se, si en tenia ganes, per què sempre acabava abans que tothom, per què ningú no li feia cas si no xerrava... l'andreu va crear un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ell, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i....


l'andreu i l'andreu, de cop es van trobar pel carrer i van topar, i per primer cop, van saber què dir-li a algú altre. de fet, potser és veritat que entre les dues cares de la realitat tan sols hi ha una fina cortina de seda.