gràcies

us trobo al meu costat després de tant de temps i em feu somriure de manera exagerada. em feia pànic perdre-us, però ara que sé que hi sou sóc tan feliç... de debò, no creia que us necessitaria tant i que ho sabrieu veure d'aquesta manera, però pas a pas, dia a dia me n'adono que sou al meu costat sempre que no ho demano... sempre que em veieu amb cara de no, no em passa res però em barallo amb qualsevol per una estupidesa.... gràcies per ser-hi i aguantar-me les rabietes....

i gràcies per la nit que us espera d'aguantar-me tonteries..... us estimo molt

i jo?

les teves pors
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor


alhora em fan riure

no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.

però, on sóc jo?

peter pan

suposo que amb el temps, tot torna, tot es posa al seu lloc.

fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....

tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?

potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....