conspiració

avui és un d'aquells dies en que fotria l'ordinador escales avall i a mi al darrera per inútil total. He entrat a casa amb el ferm propòsit d'acabar les dues fitxes d'història de l'art que em tocava fer avui i d'escriure alguna cosa amb una mica de contingut per a la cançó que he de tenir acabada per demà. mentre feia les fitxes d'història de l'art, tot eren idees i era incapaç de concentrar-me, fins que m'he plantat, m'he posat el xip analític i he analitzat les dues fitxes que em tocaven.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.

ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.


i no vull acabar d'aquesta manera.



així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.

maniàtics

no és que sigui una manàtica o una histèrica. només és que té un ordre per a les coses i no suporta que les coses no surtin com a ella li agrada. a qui li importa que no el deixin seure al lloc que li agrada al metro? a ella sí. a qui li importa no poder dir una paraula darrere l'altra sense encadenar-ne l'última i la primera lletra? a ella li agrada. i si no ho pot fer, es posa molt nerviosa.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.

llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.

per la Laura

Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.

la dona que no sabia què era una dona objecte

Ahir a la nit es ficava al llit amb una tristesa al cor que li costaria molt treure's del pit. Se sentia bruta, lletja i poca cosa. Feia un parell d'hores havia rebutjat una sortida amb un amic perquè havia quedat per sopar amb un grup de nois que feia poc que coneixia. I tornava a casa gelada, confusa, i amb la sensació d'haver-se equivocat sense saber què havia fet malament. No s'havia mostrat desagradable en cap moment, havia fet el que feia sempre, i en canvi, quan estaven tots junts havien fet broma d'allò prohibit per a ella. Només hi havia una cosa sagrada en la seva vida, i l'havien corromput. l'havien tractat d'una manera que l'havia deixat destrossada i amb una sensació de fred al cor que l'obligava a tapar-se fins les orelles.

Aquest matí s'ha llevat amb mala llet. Fins que no n'ha parlat obertament, no s'ha adonat de la magnitud del problema, i aleshores s'ha enrabiat del tot. L'han tractat com un objecte i no, ella no és d'aquestes. Al llarg del matí hi ha estat pensant i cada vegada ho ha vist més clar. No pensa perdonar a aquesta colla d'idiotes que la tractin d'aquesta manera. Ella és una dona de principis i això passa de taca d'oli.

Però quan ja s'ha decidit a engegar-ho tot i té el feminisme a flor de pell, li demanen disculpes i li prometen que la respectaràn i deixa el feminisme aparcat i se sent dir que total, no és tan important...

feminisme o feminitat?

Per què fins al moment de sentir-los dir aquelles barbaritats no s'havia ni plantejat que algú pugués tractar-la d'aquella manera? És que fins ara havia viscut envoltada d'homes excepcionalment respectuosos o bé és que aquests són una colla de brètols? És que els nois són com la resta d'homes i ella no havia obert mai els ulls?

Quins són, els de debò? Per què quan ella parla amb tots ells per separat no se'ls acudeix fer-li un comentari d'aquesta mena i ara en grup, tots semblen diferents? Per què per primera vegada s'ha sentit intimidada davant dels seus suposats amics?

Com són, els homes?

Ara recorda les frases de l'àvia quan li diu que, fet i fet no s'apropi mai prou als homes per deixar-se fer mal, ni se n'allunyi prou per sentir-ne les bestieses.

podries ser tu, aquesta podries ser tu..