Començo un post d'aquells per no dir res: no tinc res important a dir, és dimecres i són tres quarts de dotze de la nit. De fet, hauria de ser dins el llit, que demà no m'aguantaré, però tenia ganes d'escriure. No sé què, però en tenia ganes, i amb això de vegades n'hi ha prou.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.

En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.

bona nit.

no entenc..

és un excés de confiança, la meva, o és que tu realment no m'has vist mai com jo a tu? és que a tu compartir les hores no t'afecta o és que realment, ets com sembles a primera vista? només m'has enganyat a mi, o és la resta que viu enganyada? vas a la teva, o és que amb tant de temps que teniem em va semblar que podríem compartir? què fas?





em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...

ara no em cremo. he dit

potser és veritat que realment m'he tornat immune al foc.
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.

va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.



en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....


(verge santa, això durarà deu minuts)