prometo una explicació amb més detall, però després d'un estiu complicat, l'avi Freixenet va morir el dia 26 de matinada. i ara ja s'ha acabat.
no l'oblidaré.
dijous, d’agost 28, 2008
dimarts, d’agost 19, 2008
mala llet
Benvolguts blocaires lectors d’aquest blog infame, us voldria fer una confessió:
Em sento idiota. Sí, és així. Recordo que fa un parell d’anys un grup hortera va fer una cançó que repetia “esa cara de idiota” amb una veu popera insofriblement aguda i que em feia molta gràcia i que sorprenentment porta ressonant dins el meu cap des de fa una bona estona. És que m’hi sento, em sap greu. M’explicaré: fa un parell d’hores em discutia amb els meus pares perquè em retreien que no comunico, que no parlo, que no sóc capaç d’expressar el que sento, i els explicava el meu sentiment d’inferioritat, potenciat a més a més perquè a cada cosa que els explico es dediquen a treure-li ferro i a intentar convèncer-me de que no és un problema i que són només tonteries seves, que és clar, els seus problemes són els importants i no els meus. Evidentment, tenen raó, els seus problemes segurament són molt més importants que els meus, però coi, els meus són tan importants per a mi com els seus ho són per a ells, que cadascú es fa els problemes a la seva mida, oi? Doncs bé, a tot això, la meva parella a qui m’estimo molt em retreia l’altre dia que semblava que no confiés en ell i que no li explicava res del que em passava. Vaig intentar posar-hi remei i semblava que teníem la cosa encarrilada. A tot això, hi hem d’afegir el meravellós comentari de ma mare dient que, és clar, el meu problema venia donat perquè en algun moment algú m’havia fet sentir inferior com si els meus problemes no haguessin d’importar a ningú (ep, gran deducció, hem descobert la sopa d’all avui també…). Un cop tenim aquesta mena de còctel molotov preparadet i a punt de fer un desgavell enorme, se’m presenta el meu millor amic a casa i passem una estona fent una cervesa i explicant-nos milers de coses. A tot això, la meva parella aprofita per trucar-me gairebé plorant i després de calmar-lo i prometre-li una trucada una estona més tard, me n’adono que l’he consolat però que no té ni la més remota idea de com estic jo en aquests moments. Després d’una altra estona de conversa meravellosa amb el meu millor amic se’n va a dormir i faig la trucada promesa.
Ah, quina és la meva sorpresa quan l’amor en qüestió em diu que està cansat i que no pot dormir però que ho vol intentar i que només necessitava sentir la meva veu per dormir amb serenitat. Sí, molt bucòlic, toca’t els pebrots, però penja sense saber que estic amb els nervis de punta per com estan les coses a casa. Ahà, se m’encén una bombeta, el meu germà està llevat i acaba de tornar de fer una volta amb els amics. Me’n vaig a la seva habitació i li explico com estic. Aquesta és la millor de les reaccions. Directament no s’immuta, no separa la vista de la pantalla de l’ordinador i l’únic que em diu és que tanqui la porta quan surti de l’habitació.
Senyors, diguin-me si m’equivoco, però jo tinc la sensació que el meu problema de comunicació no sóc jo, recoi, sinó que són més aviat els altres. No és que no intenti explicar-me, és que no em deixen. I sí, tinc la sensació que a ningú li interessa el que em passi, però no és que tingui la sensació, és que és el que realment m’estan demostrant. I em toca molt els collons.
I ara, per seguir amb la tònica establerta, siusplau, no comentin, no fos cas que per un moment em donés la sensació que a algú li preocupa el que em passa.
A prendre pel cul.
Em sento idiota. Sí, és així. Recordo que fa un parell d’anys un grup hortera va fer una cançó que repetia “esa cara de idiota” amb una veu popera insofriblement aguda i que em feia molta gràcia i que sorprenentment porta ressonant dins el meu cap des de fa una bona estona. És que m’hi sento, em sap greu. M’explicaré: fa un parell d’hores em discutia amb els meus pares perquè em retreien que no comunico, que no parlo, que no sóc capaç d’expressar el que sento, i els explicava el meu sentiment d’inferioritat, potenciat a més a més perquè a cada cosa que els explico es dediquen a treure-li ferro i a intentar convèncer-me de que no és un problema i que són només tonteries seves, que és clar, els seus problemes són els importants i no els meus. Evidentment, tenen raó, els seus problemes segurament són molt més importants que els meus, però coi, els meus són tan importants per a mi com els seus ho són per a ells, que cadascú es fa els problemes a la seva mida, oi? Doncs bé, a tot això, la meva parella a qui m’estimo molt em retreia l’altre dia que semblava que no confiés en ell i que no li explicava res del que em passava. Vaig intentar posar-hi remei i semblava que teníem la cosa encarrilada. A tot això, hi hem d’afegir el meravellós comentari de ma mare dient que, és clar, el meu problema venia donat perquè en algun moment algú m’havia fet sentir inferior com si els meus problemes no haguessin d’importar a ningú (ep, gran deducció, hem descobert la sopa d’all avui també…). Un cop tenim aquesta mena de còctel molotov preparadet i a punt de fer un desgavell enorme, se’m presenta el meu millor amic a casa i passem una estona fent una cervesa i explicant-nos milers de coses. A tot això, la meva parella aprofita per trucar-me gairebé plorant i després de calmar-lo i prometre-li una trucada una estona més tard, me n’adono que l’he consolat però que no té ni la més remota idea de com estic jo en aquests moments. Després d’una altra estona de conversa meravellosa amb el meu millor amic se’n va a dormir i faig la trucada promesa.
Ah, quina és la meva sorpresa quan l’amor en qüestió em diu que està cansat i que no pot dormir però que ho vol intentar i que només necessitava sentir la meva veu per dormir amb serenitat. Sí, molt bucòlic, toca’t els pebrots, però penja sense saber que estic amb els nervis de punta per com estan les coses a casa. Ahà, se m’encén una bombeta, el meu germà està llevat i acaba de tornar de fer una volta amb els amics. Me’n vaig a la seva habitació i li explico com estic. Aquesta és la millor de les reaccions. Directament no s’immuta, no separa la vista de la pantalla de l’ordinador i l’únic que em diu és que tanqui la porta quan surti de l’habitació.
Senyors, diguin-me si m’equivoco, però jo tinc la sensació que el meu problema de comunicació no sóc jo, recoi, sinó que són més aviat els altres. No és que no intenti explicar-me, és que no em deixen. I sí, tinc la sensació que a ningú li interessa el que em passi, però no és que tingui la sensació, és que és el que realment m’estan demostrant. I em toca molt els collons.
I ara, per seguir amb la tònica establerta, siusplau, no comentin, no fos cas que per un moment em donés la sensació que a algú li preocupa el que em passa.
A prendre pel cul.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
