fred

I de cop, se’n va adonar.
Cada vegada es feia més i més petita en aquell seient d’autobús. El món era massa gran o ella massa fràgil? Potser és que no estava preparada per la vida adulta, potser és que senzillament no era el seu dia. Per què la gent en qui ella confiava no confiava en ella? Per què no era capaç de demostrar com estimava a la gent del seu voltant?
Devia ser això, que el fred l’estava matant, que se li havia ficat al moll dels ossos i no la deixava ser ella mateixa. I veia com els dies se li escapaven de les mans i no podia fer res, però que cada vegada feia més fred i cada vegada se sentia més sola….

pluja.

la pluja em deprimeix. és a dir, no em deprimeix però em fa estar molt estranya. si plou i estic contenta i puc estrenar les meves botes d'aigua vermelles tot funciona i el dia l'acabem amb un somriure als llavis. però si plou i no estic d'humor, si em llevo i plou no anem bé, si plou i fa fred em sento com un os a ple hivern a qui no han deixat hivernar. i és que la pluja em cansa, suposo que em fa sentir més vulnerable del que sóc, tot pot ser.
aquest matí quan m'he llevat i he vist que plovia, estranyament me n'he alegrat. em venia de gust passar el dia sense fer res. i després de sortir a plegar els tendals, el que més em venia de gust era un got de llet amb cola-cao. i sí, després d'anys i panys de no prendre'n, aquest matí he esmorzat llet amb cola-cao i cereals.
eh, i té un gust que no recordava, més dolç i tot. de fet, la pluja no és tan horrible si et fa recordar que la llet amb colacao i cereals encara existeixen, i que mai no som prou grans per deixar de prendre'n.