dilluns, de març 30, 2009

fase REM amb els ulls oberts

no surt el sol i s'apalanca damunt de Barcelona una boirina espessa que tenyeix la ciutat de mandra i de gris. el dia es lleva, però no es desperta, i això acompanyarà la població en el seu viatge diari de la feina a casa, a classe o on sigui. i tot, tot serà en aquest estat, en aquesta mena d'adormiment rotund. no és son, no és que les parpelles es tanquin soles i els ulls es posin guenyos d'esgotament. és simplement una mena de lentitud i una pesantor al cos... com si somniéssin amb els ulls oberts, amb aquella son que no descansa ni cansa però que no deixa fer res ben fet. els habitants de Barcelona ho comenten entre ells i ho troben estrany, però ho atribueixen al temps, a l'abril aquest que és ben boig...


el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...

i per això des de divendres fa son.

5 comentaris:

Oriol ha dit...

Gran visió i anàlisi Carlota. Com sempre en la teva línia, parlar del tema sense ni tan sols roçar-lo. Que gran que ets. ;)

Adrià Pons Pons ha dit...

Hehehehe! m'havien dit que tenies blog però no me'l havia mirat. Sa veritat és que he llegit es darrer escrit i sa veritat és que m'ha agradat molt, molt ben escrit i no se t'envà sa idea des cap, lo únic que se t'envà és s'olla! hahaahahah, açò és impresindible per a un filòleg(ara veurem si ho és per a un graduat en llengua catalana amb menció de literatura...)!

Anònim ha dit...

Que bona que ets nena!
Toca, toca!!!
Escriu i escriu que com et va dir un que en sap molt, cal perseverar.

musicarlos91 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
musicarlos91 ha dit...

I a mi, m'agradaria ser un elefant d'aquests, però a una escala més menuda, és clar, no vull que ningú puga resultar ferit. I és que després d'haver llegit La catedral del mar, i La plaça del Diamant, tinc el somni de perdre'm pels menuts carrers cèntrics de la Barcelona antiga, i recórrer aquesta mena de laberint sense saber on vaig, sense un destí clar però amb una ànima de jove per veure món.

Només he tingut el plaer d'estar una vegada però la visió general de "barna" em va enarmorar. És cert que potser en viure allà em passés com aquests ciutadans que acaben cansats del món quotidià i t'acabes acostumant a la rutina, però en fi.. ací deixe el meu somni, des de Castelló. Un Salut!