dijous, de febrer 25, 2010

desaparèixer

A classe penso que hauria d'estar prenent apunts i la motivació s'esvaeix brutalment, així, plas, i no penso què hauria d'estar fent sinó que faig el que sento i au, avall..
fa dies que recupero converses amb gent amb qui ja havia desistit de parlar i això m'inquieta i em reconforta alhora. què passa? per què desapareix, la gent del meu voltant? com podem ser amics amb algú i sense que passi res desapareguin? què és el que ens fa allunyar-nos d'algú de manera sobtada?

em pregunto milers de vegades per què desapareixem i si realment jo ho faig de la mateixa manera i sovint arribo a la conclusió que no hi sóc, que no hi dec ser, que deu ser que la invisibiliat es fa palesa de manera manifesta en la meva persona. deu ser això, no?

i llavors, quan tornes a aparèixer ja no ets allò que es pensaven i encara et jutgen de la mateixa manera.... uhm.. que no, que no era això, que he fet un munt de coses igual que les has fet tu, que tu i jo hem canviat i que ens podem entendre, però que ens caldrà un temps de tornar-nos a adaptar, de posar-nos al dia i de veure què t'ha fet així i què m'ha fet aixà.

en fi, reestructuració mental i filosòfica.

2 comentaris:

HOME GALETA ha dit...

No ets l'única a la que li passa això. La ment se'n va ràpid per totes bandes. El ser humà encara no és perfecte.

I no m'agradaria haver entrat a la llista d'aquesta gent que anomenes.

Una birra?

Uri

appelsin ha dit...

A vegades tot plegat és totalment absurd, treballar per construir relacions que després queden en no res de cop. Vius amb gent que després semblen totalment extranys, i només saps parlar per fer mal.

A vegades no entenc les coses. A vegades tot plegat em sembla absurd en excés, i jo només vull ficar el cap sota el coixí i dormir fins l'any que ve.