dimecres, de novembre 10, 2010

la nina 5-11-10

Tinc una nina. Una nina que viu de sinestèsies meravelloses i a qui li agrada recitar poesia si li prems el palmell de la mà. Si li faig pessigolles obre molt els ulls i crida "BETATESTER!" però això no ho fa gaire sovint. És una nina suau, és còmoda per dormir, però no es doblega perquè te una estructura interna feta d'acer i mala llet que impedeix ficar-la dins la motxilla d'anar a l'escola. És una nina d'ulls foscos i cabells que canvien de color, de vestits bonics i sabates de noi, d'arracades brillants i somriure lluent. Sovint penso, però, que no és del tot la meva nina.

De nit, quan dormo abraçada a ella acabo fora del llit i sembla que sigui ella qui decideix quan vol despertar-se. I al matí, si intento jugar-hi no vol. Quan torno de l'escola de vegades tots els meus contes estan regirats i agafa llibres de nens grans com l'enciclopèdia. Fa dies deia "sinestèsia" tota l'estona i vaig haver de preguntar a la mare què volia dir. ara quan fa cara trista li dic, i deixa de cridar-me "BETATESTER!".

La mare diu que quan sigui molt gran i vulgui marxar de casa i vagi a la universitat i no tingui ganes de jugar, potser ja no voldré la nina. Però jo sé que sí, que sempre voldré la meva nina que recita Passolini.

1 comentari:

Dave's Letter ha dit...

Madre del jamón hermoso... no hi ha res més a comentar xD