quan els personatges...

es tornen persones.

Fa mesos i mesos que escrius sobre aquesta gent. de fet, fa mesos i mesos que passen pel teu costat i els veus, els sents, els mires, els mires molt. fins ara eren personatges dels teus contes, només això, una excusa per posar-te a escriure, una justificació per fixar-te en ells hores i hores. i hi són.
i has escrit.

i de cop, en quinze dies han deixat de ser personatges i són persones.

els homes de pedanteria esperpèntica tenen nom, i tenen veu. i segueixen sent pedants.
la senyora que passeja et recomana llibres meravellosos i et pregunta pels estudis
i el noi que fuma compulsivament i escriu a ràfegues nervioses fa cafès amb tu.

és estrany, penses mentre camines cap a casa.
són ells, són els teus personatges i no són tan diferents de com els imaginaves. un dia d'aquests, envairan del tot la teva vida i ja no podran tornar al paper. podràs tornar a escriure mirant-los?

no funciona

no funciona.
s'ha espatllat. ja no funciona. li agafa un atac de pànic. no funciona. el mira fixament. no funciona. el gira, li dona voltes. no funciona. no, eh, ara no, que el necessito. no funciona. li dona uns quants copets, el sacseja. no funciona. prova d'encendre'l de totes les maneres que se li acudeixen. però no funciona. ho prova a poc a poc. no funciona. ni depressa. no hi ha manera.

de cop, s'adona que té un enorme nus a la gola i que d'un moment a l'altre començarà a deixar anar riuades de llàgrimes galtes avall que podrien omplir l'aquari. se li ha aturat el més important del món.
se li ha aturat el cor.

emprenyada monumental

Sóc a la biblioteca de la UPC. Estic absolutament sorpresa i indignada, i em temo que hem comès un error de concepte. La gent no sap distingir entre una biblioteca i una sala d'estudi. M'explico:

la biblioteca Rector Gabriel Ferrater és un molt bon lloc per estudiar. Hi ha espai, llum, unes butaques fantàstiques per llegir... tot bé, fins aquí?

Magnífic.

La gent no calla.

Però no és que no calli i xiuxiuegi i el cúmul de petites converses a cau d'orella es faci lleugerament molest. No. La gent xerra amb una impunitat total. Sense vergonyes, sense tallar-se gens ni mica. En veu ben alta. He sentit com el noi del meu davant concertava l'hotel on aniria a esquiar. Com flirtejava amb la noia del costat. Un altre dels nois de la taula ha decidit que la taula d'estudi era prou bona per tocar la bateria. I un altre es dedica a comentar exercicis en veu alta i a mirar-me malament cada vegada que li clavo una mirada.

Estimats senyors estudiants de la upc irrespectuosos, xerraires i amb tots els indicis de ser completament imbècils. Una sala d'estudi serveix per estudiar. S'hi pot estudiar, fer treballs en grup, comentar.

Una biblioteca serveix per estudiar, per llegir, per agafar material de consulta, per dormir, fins i tot. Però no per parlar. És tan complicat d'entendre?

Això em porta a pensar que és una questió de concepte. La biblioteca de lletres de la facultat de filologia és meravellosa. No se sent a ningú, i el sol fet de suggerir al company del costat de sortir a fer un cigarret pot provocar la indignació i les mirades de desaprovació de la meitat dels usuaris de la biblioteca. Aquí, la gent parla.

Ep, potser sóc una histèrica, però trobo que no costa tant d'entendre. És l'únic requisit que demanen les biblioteques, el silenci.

Doncs a callar.

Si no publico en el proper mes, serà perquè m'han enxampat en ple assassinat de futurs enginyers amb incontinència verbal. He dit.