LA LLENGUA PERDUDA DE LES GRUES. POSTMODERNITAT, O NO

Like a virgin cantava Madonna i ningú no se la va creure mai. Però així és com se senten els protagonistes de La llengua perduda de les grues. Aquest és un llibre de mentides i d'un món que va massa depressa per als seus personatges, que s'han fet grans de cop sense poder experimentar i necessiten tornar a sentir-se verges.
Llegir David Leavitt implica entrar de ple en un món homosexual nord-americà dels anys setanta i vuitanta. Podríem mentir-nos i fer veure que ens es igual que l'autor sigui o no sigui homosexual i que tracti la vida a Nova York o a Kuala Lumpur. Però no només seria una mentida, sinó que seria un error greu. El món homosexual és una idea nova, un concepte innovador en el moment de redacció de l'obra. No només perquè destapa una realitat existent i coneguda, sinó perquè es fa des d'un punt de vista no sensacionalista. Leavitt explica una realitat viscuda des de dins, sense vendre fum ni maltractar el col·lectiu. Només mostra el que viu una generació homosexual americana.
Aquest és el primer motiu pel qual entenem que aquest és un llibre postmodern. Perquè és un llibre que entra de ple en el món i l'estètica queer, el moviment gay que s'inicia als anys vuitanta als Estats Units i que encara es considera vigent actualment. Però aquest és només un dels motius pels quals el llibre és postmodern. Però què és la postmodernitat? La postmodernitat és un moviment, un fet que s'escapa de la literatura i de l'art, és, o vol ser, una concepció de la realitat. La postmodernitat és una manera d'entendre el món que sovint porta lligada la idea de mostrar totes les realitats existents. Això porta a un món fet de retalls, a un mosaic de situacions i realitats. Aquest fet va molt lligat al multiculturalisme, el concepte de convivència de realitat culturals i vitals diferents en un mateix espai o en un mateix moment històric. Aquesta nova concepció permet, alhora, que molts grups fins al moment marginats de la cultura considerada com a tal puguin entrar a formar-ne part. Aquesta idea, per això, portarà a un pastiche sovint massa colorista i poc creïble que acabarà sent adoptat unànimement per ser “políticament correcte”. Però la postmodernitat és altres coses: la postmodernitat és la concepció del món com un aparador, un camp per explorar i explotar. La postmodernitat ens portarà la concepció d'un món d'eslògans, de marques i d'anuncis, d'aparença i de moda. La postmodernitat converteix el món en un emissor d'estímuls complementaris i simultanis cap a l'individu, és a dir, que ens farà mirar la televisió mentre escoltem música i mengem una cosa que no és allò que sembla. La postmodernitat és, en el fons, l'aparença. Per això aquest és un llibre totalment postmodern, perquè l'aparença és tot el que tenen els nostres personatges. Però no accelerem innecessàriament.

Primerament, aquest és un llibre gay, queer, homosexual. Això és imprescindible per tal d'entendre la resta de la novel·la. Perquè aquest no només és un llibre gay, sinó que és un llibre homosexual i americà dels anys vuitanta, i això ens porta a un moment històric concret per al col·lectiu gay. La homosexualitat americana s'ha d'entendre en el seu context, ja no tant per la diferència respecte a la societat heterosexual occidental en general, sinó pel seu component específic, en contrast amb la homosexualitat anglesa, per exemple. El prototip homosexual americà es un prototip cultural concret, i l'analitzarem a dos nivells: per una banda a nivell ideològic i per altra banda a nivell social. A nivell ideològic, el prototip d'homosexual americà és el d'un home dionisíac, d'home fet a sí mateix, dur, dominant, que representa el vigor americà porta una etiqueta de sexe brutal. Aquests, per no són sempre els protagonistes de La llengua perduda de les grues. A nivell social, per altra banda, representa un home blanc, de classe mitjana i amb uns estudis mínims. En el moment de redacció de la novel·la el col·lectiu queer americà comença a reivindicar l'existència d'una altra homosexualitat, negra, de classe baixa, sense estudis, que inclou les dones i que no només no vol passar desapercebuda sinó que es mostra com és sense amagar-se i sense buscar la normalitat que cercava l'altre col·lectiu. I això és el que apareix al llibre, tant un col·lectiu com l'altre, però sense enfrontar-los, Leavitt ens presenta els prototips socials homosexuals americans. Només per això, aquest seria un llibre postmodern. Però seguim endavant.
La postmodernitat implica la visió del món tal com és sense una voluntat social ni ideològica, sinó com una simple fotografia. I això també és present en el llibre de Leavitt. Els personatges canvien, apareixen i desapareixen, i tot i que tots ells tenen un lligam entre ells i que aquests, uns o altres, estan relacionats en algun moment de la seva vida, la veu narrativa ens porta d'un a l'altre sense preocupar-se, però alhora no deixa mai al lector desemparat. D'aquesta manera el lector coneix pares, fills, amants, companys, amics, enemics i la ciutat de Nova York com a personatge en sí. Owen i Philip, pare i fill, viuen la homosexualitat de manera contradictòria, un la gaudeix i l'altre la pateix, i alhora hi ha Rose, una dona que viu la pèrdua del marit i el fill per la seva condició sexual. En un altre pla hi ha Eliot, Jerene i Laura que tenen molt més assumida la seva condició sexual i la mena de relació que els comporta aquest fet amb la seva família. Això ens porta a veure que hi ha realment dues generacions en aquest llibre. Hi ha una generació d'homes i dones que no arriben a la trentena i una altra que s'acosta a la cinquantena. Veuen el món de manera diferent, és evident, però què ha canviat? Els més grans són pares, tenen una vida laboral estable, una vida sentimental aparentment estable i una moral (sigui en el sentit que sigui) de ferro. Els joves són diferents. Són inestables? Defugen el compromís? No volen assemblar-se als seus pares? Menteixen? S'avergonyeixen de qui són? Sí, no, i a la inversa. Els pares són façana i els fills també. La generació més gran simula una organització estructural que no es creu, i la generació més jove busca una inestabilitat que de vegades vol creure's i plora en silenci. I això no només és un reflex de la realitat, sinó un reflex de dues maneres d'entendre la literatura. Un modernisme caduc que només vol semblar allò que ja no pot ser, i un postmodernisme creixent que no es creuen ni els propis protagonistes del moviment. La postmodernitat implica una certa irreverència, un punt canalla sense la voluntat de fer reaccionar el públic, igual que ho fa Leavitt amb les seves novel·les. Explica el que hi ha, potser de manera crua, però sense mala voluntat, només perquè ho viu així. Aquest és un altre motiu, la novel·la escrita en diversos plans d'escriptura per tal de mostrar tot el que hi ha, el que fa que sigui una novel·la postmoderna. Parlem de personatges i ens pensem que els personatges normalment, tenen forma de persona. En aquest cas, però comptem amb un altre personatge, Nova York. La ciutat és una entitat en sí mateixa, és un ésser en moviment que traça els recorreguts vitals dels homes i dones que hi viuen. La ciutat viu un canvi constant a l'obra i a la vida, perquè Nova York és així: Rose sempre havia comprat a la petita botiga italiana de queviures que hi havia a la cantonada. [...] Un dia la dona va canviar de raça; això és el que li va semblar, a Rose. La ciutat, però, que no apareix mai com a personatge explícit en la novel·la ens ajuda a veure aquest mosaic multicultural postmodern que pretenia l'obra.
Un altre element teòricament postmodern són les estructures binàries, i en aquest llibre en trobem dues: per una banda, hi ha el fet que dos dels personatges es dediquin a la literatura i per altra hi ha la relectura de contes infantils per part de Philip i la seva necessitat d'escapar del món. La literatura dins la literatura, la correcció d'originals i de textos, habitualment mediocres, afectarà als personatges d'una manera o d'una altra. Rose viu de les paraules i és capaç de calmar-se buscant i trobant sinònims, i per tant, té la seva vida paral·lela, el seu món de ficció dins un diccionari de sinònims mental. Aquest fet la porta a la seva incapacitat de comunicar-se amb el món, cosa que és ja no només important pel prototipus de personatge que ens presenta sinó també per la repercussió que aquest autocontrol suposarà en la novel·la. Philip és corrector, també, però viu les novel·les sentimentals dolentes que corregeix com una via per viure un amor que no creu real. Aquesta és una manera més passatgera de viure de la literatura, sense implicació personal de cap tipus, són només feina i només afecten al protagonista quan es troba emocionalment inestable. Però de totes maneres, no són una via d'escapament, no són un punt de fuga, sinó només feina, i tampoc no és una preocupació excessiva ni una obsessió com ho serà en el cas de Rose. Philip alhora, va viure la infantesa en un món de fantasia que paradoxalment, el pare adoptiu d'una de les seves parelles va crear per a un fill que no ho va valorar. La infantesa de Philip no deixa de ser rellevant, però és molt més impactant veure com l'afecta el fet que la seva parella, Eliot, no li doni cap importància al fet d'haver pogut viure una vida de conte, de relat mític i d'extraterrestres a la cuina. La vida que tot infant podia desitjar és aquella que el seu company ha tingut i que menysté, i alhora es mofa de Philip quan aquest intenta explicar-li la importància que té per a ell. Aquest trencament, no només amb el record i amb la imatge de l'autor de les seves primeres lectures sinó també amb la seva parella provocarà en el personatge una necessitat de reviure un passat al qual és incapaç de tornar i una consciència de la necessitat que va tenir al llarg de molts anys de fugir del món real. Aquesta mena de meta-literatura i la seva relació amb els personatges és un element postmodern, però no és important pel fet de ser o no postmodern, sinó perquè és un recurs molt utilitzat en la literatura i normalment, molt mal utilitzat. En aquest cas, per això no només pren una complexitat diferent, sinó que ens eleva els personatges a un pla molt més elaborat, amb unes manies amb causa i conseqüència i ens ajuda a comprendre'ls i a familiaritzar-nos-hi.
La postmodernitat ens porta també unes referències reals del llibre a la vida i a la inversa. El treball no comença amb una cançó de Madonna per gust, al contrari, sinó perquè Madonna és al llibre. Hi és igual que The Flinstones, Anaïs Nin, Mannix, Yoko Ono, la vaselina K-Y, Godzilla, Laura Ashley o A clockwork orange. Perquè són part d'un món que també és al llibre. I tot el que hi és, tot això, és tan fàcilment identificable perquè és un reflex de la societat postmoderna, una societat feta de publicitat, de marques recognoscibles i d'icones. El fet d'incloure les marques sense pudor, o encara millor, el fet de presentar uns personatges alienats pel televisor és un clar reflex d'una societat canviant i que se suposa que ha d'estar preparada per estar atenta a diversos focus d'atenció constantment. Però està preparada? Ho estan els nostres personatges? En dues ocasions, si més no, personatges joves intenten mantenir converses serioses amb personatges més grans mentre aquests miren la televisió i no ho aconsegueixen. És un problema generacional? És una demostració voluntària d'un canvi que alguns no han assumit? Pretén David Leavitt mostrar-nos que aquesta dinàmica no és positiva?
Les pantalles juguen un paper important al llibre. Hi ha pantalles de televisors, de cinema, de cinema eròtic, de cabines de sex-shop, vidres de restaurants que ens mostren el carrer... és, per tant, una novel·la visual? Per què no tenim en compte el telèfon, també igualment important en el llibre? És rellevant, la referència culinària? I l'olfactiva? El llibre és postmodern perquè es veu, es llegeix, s'escolta, es menja, s'olora, es toca i se sent. El llibre és un llibre, però també és una pel·lícula, una recepta de cuina, una banda sonora i un foto-reportatge de Nova York l'hivern de 1984. Perquè tot això que fins ara apareixia a la resta de novel·les, ara té nom i cognom, i les pel·lícules són les que hi havia i la música correspon en època i estil, i les sèries de televisió s'emetien quan es va publicar la novel·la. Perquè Leavitt no s'amaga de res i ens ensenya el que hi ha, fent altra vegada d'ulls al lector, sense jutjar, sense opinar.
Leavitt ens presenta també, i aquí sí que opina, fa opinar i implica els personatges en una sola ocasió, perquè és un problema nou, perquè és una preocupació real i perquè no es podia haver tractat abans: la SIDA. La SIDA és un problema del món postmodern, perquè quan comença a afectar realment a la societat és després dels anys setanta, als anys vuitanta i noranta. És un problema greu per al col·lectiu homosexual, i també un problema greu per als personatges del llibre. I surts amb algú ara? No, tinc massa por de la SIDA, suposo. La SIDA és el malson latent dels personatges homosexuals de la novel·la, és a dir, de gairebé tots els homes que hi apareixen. I és en coses com aquestes que és important tenir en compte que l'autor sigui homosexual i visqui a Nova York, pel pànic que suposa i per com es viu aquest pànic, la crisi, com l'anomenen. Busca't deu paios i poseu-vos d'acord per follar només entre vosaltres[...] Més endavant el nombre de deu es va reduir a cinc, i de cinc a dos.
Aquesta crisi és l'element més real i més cruel de la Llengua perduda de les grues. I és alhora l'element més adormit i més viu de la dècada. És una crisi real, i és una reivindicació dels postulats postmoderns que demana la teoria queer. És impossible mantenir una vida sexual plaent a Nova York als anys vuitanta sense viure en parella o contraure la SIDA. I això alhora posarà en contradicció els nostres personatges, que viuran una vida monògama sense desitjar-la -alguns- i no trobaran parella estable pel pànic de la resta a no haver pogut fruir del sexe com volien. El fet d'integrar un problema social al llibre d'una manera fluida demostra la capacitat infinita de Leavitt de localitzar problemàtiques, sintetitzar-les i fer-nos adonar del perill que suposen sense dramatitzar. Però també és un fet important per al moviment homosexual, el fet de parlar de la crisi i fer-la un problema immortal, un punt de consciència per a les generacions posteriors. És una advertència, un petit anunci apocalíptic del col·lectiu homosexual americà dels vuitanta.
La postmodernitat és multiculturalisme. I el multiculturalisme porta a una nova visió de la literatura que comporta la creació d'un corrent d'estudi de la mateixa, els Estudis Culturals. Els Estudis Culturals estudien allò que s'havia estudiat fins al moment o allò que ningú no havia volgut estudiar des d'un punt de vista parcial, petit -probablement necessari- el punt de vista de les minories. Això implica la crítica feminista, la crítica post-colonialista i moltes altres multí-crítiques més o menys encertades. Però el multiculturalisme i els Estudis Culturals són una bona base per l'anàlisi de l'obra, perquè el reflex de la societat des de perspectives socials diverses és essencial i aquests són els personatges amb els que tractem. Els protagonistes formen part de grups socials marginals: homosexuals, dones, negres, dones negres homosexuals, malalts de SIDA o correctors d'editorials mediocres. Aquest fet mateix, el de ser persones potencialment excloses de la societat és el que els acosta al moviment postmodern. Segons la teoria queer americana, el postmodernisme homosexual és la creació d'espais socials que donin suport a la proliferació de plaers, desigs, veus, interessos i formes d'individualització i democratització. I és tot això el que busquen els personatges del llibre conscient o inconscientment, i això converteix el llibre en una obra essencialment postmoderna.


Fins arribar a aquest punt, tot apuntava a la postmodernitat del llibre, i no podem negar-la, però si hem llegit i rellegit el llibre més d'una vegada ens adonarem que hi ha alguna cosa que falla. Like a virgin cantava Madonna i ningú no se la va creure mai, o potser sí. Potser només els protagonistes de l'obra la van creure, o potser només aquells que no van voler acceptar la postmodernitat a les seves vides, com probablement no van fer Philip, o Owen.
Perquè els nostres personatges no han assumit la postmodernitat i un món que els ha absorbit i que va massa depressa per a ells. Per això aquest és un llibre postmodern de personatges amb esperit romàntic. Potser és aquest el tret que tenen en comú tots i cadascun d'ells. Una ciutat enorme com Nova York els absorbeix i els fa sentir poca cosa, anònims i volàtils, a punt de caure en l'oblit d'un moment a l'altre. Però tots ells, com a éssers humans que són, lluiten per una supervivència d'espècie, irracional i animal. Volen viure i no caure en l'oblit, i per això estableixen unes xarxes socials estranyes.
Ens trobem en amb una història d'històries, de móns i vides en paral·lel que es creuen i que no es creuen mai. Tot el que passa és mentida i pot ser veritat. M'explico. Aquest és un llibre de mentides que poden ser veritat i de personatges que reaccionen com ho fa tot un col·lectiu social davant d'una problemàtica existent. És literatura perquè és tècnicament impossible que passi tot exactament com es relata a la novel·la, però és un compendi de realitats probables. Leavitt ens presenta una sèrie de problemàtiques del darrer segle i de tots els temps, secrets, maltractaments, infidelitat, política, racisme, sortides de l'armari, SIDA... El que fa que sigui un llibre postmodern és el tractament que dóna l'autor a la temàtica i com els personatges viuen aquests canvis. Perquè la postmodernitat no s'entén sinó en el moviment.
Els éssers humans, en canvi, necessiten una seguretat que el món en moviment no sempre permet, i per això s'aferren a una sèrie de coses que prenen com a segures, sigui una botiguera o una família que no s'estimen, com passa a Owen. I és per això que els persegueix el sentiment romàntic d'identitat torturada i per això alguns dels personatges semblen fora de lloc, deixats anar en un món que no els agrada i en el que no saben viure. Aquí hi ha el més important del llibre.
Aquesta és una novel·la postmoderna que ens presenta uns personatges que no estan preparats per la postmodernitat. Owen, Philip, Jerene, Rose o Brad no estan preparats per la vida que els toca dur. Perquè encara arrosseguen unes estructures mentals molt rectes, molt assumides a nivell cultural. Però no només per això, sinó perquè són també un reflex d'un món, d'un tipus de persona que no és conscient dels canvis que l'envolten, que no els accepta i que no els vol, i per aquest motiu s'aferra a la realitat imaginària i a uns costums que s'ha anat forjant amb els anys. Owen s'aferra a una relació de parella que no li agrada, Rose a una casa i una feina que potser no són les que volia però que són l'únic segur de la seva vida, Jerene a una tesi doctoral que ha canviat de tema infinitat de vegades, Philip a la relació que creu que vol tenir amb Eliot... però cap d'ells no aconsegueix el que vol i el que necessita. I qui s'adapta, sobreviu, i qui no, entra en crisi. Jerene deixa la tesi, Philip deixa Eliot, Owen no deixa la relació i s'enfonsa i Rose no deixa la casa ni la feina i s'enfonsa.
Adaptar-se o morir, sobreviure als nous temps i deixar pas a les noves estructures socials o mentals o no fer-ho potser no és només una decisió generacional, sinó estrictament personal. Perquè probablement Philip o Jerene no deixaran mai de ser uns romàntics, i Jerene no oblidarà mai la llengua perduda de les grues que no va poder sentir mai, però assumirà que el seu temps ja ha passat i que si no pot viure com li demana el seu món, no sobreviurà. Like a virgin, cantava Madonna, i així, tornant a ser verges per viure-ho tot des d'una perspectiva postmoderna, els personatges que ho van entendre van tornar a començar.

poesia visual

llum, color, mirades. què et permet un viatge d'una hora en autobús un diumenge al matí? entre altres coses, assaborir un llibre decent i mirar per la finestra. de vegades, fins i tot, t'atreveixes a escriure. i llavors, quan escrius, veus que has escrit el que veies i que no has fet res més que deixar una mica de tinta en forma de paraules que algun dia rellegiràs i potser, només potser, et recordaran allò que has vist fa una estona. o potser, com els dibuixos a la sorra, s'hauran diluït i no seran res.
és això, el record? és això, la poesia feta de mirades?

mira'm.
d'això no me n'oblido.