estic bloquejada. m'hen despertat amb la notícia que desallotjaven la plaça i encara no entenc com han anat les coses. ara mateix, assumeixo, m'esperen dues hores d'agonia mentre els meus companys es manifesten i jo espero pacientment que no els passi res. i esperar que no passi res avui, és molt esperar. potser massa. només volia provar d'escriure a veure si així aconsegueixi treure totes les llàgrimes que fa hores se m'acumulen a la gola i no hi ha manera de fer pujar. són nervis, és impotència. és despreci. és desesperació, és vergonya aliena. amb quina cara han entrat els treballadors de barcelona neta, que dubto que tinguessin cap ganes d'obrir caps? amb quina mena de gent ens movem? quina mena de democràcia permet 97 ferits (i 2 mossos)? quantes costelles, quants caps oberts, quantes cames marcades, quanta premsa hi ha que ara mateix no pot fer la seva feina perquè els han lesionat? quanta gent demà, i demà passat, i l'altre, es remouràn al llit de dolor perquè les porres no són amables?
i ells, què en faran, ells?
quants d'aquests mossos són realment conscients del que estan fent? quants d'ells realment volen fer aquesta feina? quants d'ells anaven drogats?quants d'ells miren abans de pegar a una persona gran, o amb cadira de rodes?

us deixo unes imatges. ho diuen tot.

(i en minúscula, avui és dia de revolució)