Començo un post d'aquells per no dir res: no tinc res important a dir, és dimecres i són tres quarts de dotze de la nit. De fet, hauria de ser dins el llit, que demà no m'aguantaré, però tenia ganes d'escriure. No sé què, però en tenia ganes, i amb això de vegades n'hi ha prou.
M'agradaria escriure i pensar a la mateixa velocitat i que, alhora, si algú ho llegeix ho fes a la mateixa velocitat que jo, perquè ara com ara, llegiria molt i molt lentament.... més que res, perquè com que no tinc res a escriure, escric més depressa del que penso, i per això escric, que sinó no ho faria.
És en aquests moments d'escriptura semi-automàtica quan tendeixo a escriure frases que després rellegiré sense recordar, iaixò ésel que em fa més gràcia: sóc capaç de rellegir un text meu quan escric en aquest estat i pensar que això no ho he fet jo.
M'encanta alienar-me de mi mateixa i veure'm des de fora. Certament és perillós, però què hi farem. S'ha de fer de tant en tant.

En fi, espero no ecandalitzar-me per l'estupidesa quan torni a llegir això.

bona nit.

no entenc..

és un excés de confiança, la meva, o és que tu realment no m'has vist mai com jo a tu? és que a tu compartir les hores no t'afecta o és que realment, ets com sembles a primera vista? només m'has enganyat a mi, o és la resta que viu enganyada? vas a la teva, o és que amb tant de temps que teniem em va semblar que podríem compartir? què fas?





em decep tan no entendre i prendre'm les coses d'una manera que no voldria...

ara no em cremo. he dit

potser és veritat que realment m'he tornat immune al foc.
ahir ala tarda, a casa la laura fumavem amb catximba i se'm va bolcar al damunt de la taula. abans que caigués, però, vaig aconseguir caçar-la i quan la vaig haver posar a lloc, vaig agafar el carbonet amb els dits i el vaig posar al seu lloc. i fins que no em van dir que em cremava, no vaig retirar els dits.

va ser una tarda profitosa,vaig fumar, vaig passar fred, després calor i després fred altra vegada i em vaig adonar que, realment, les coses te les compliques tu solet. que aquesta vida és massa simple i que fins ara la volia veure amb una trascendència que, potser sí que té, però que no és aplicable a l'hora de triar el color de la roba interior.



en fi, que ara quehe decidit no cremar-me, he decidit que tampoc ho penso fer anímicament. així que no m'estressin, senyors....


(verge santa, això durarà deu minuts)

conspiració

avui és un d'aquells dies en que fotria l'ordinador escales avall i a mi al darrera per inútil total. He entrat a casa amb el ferm propòsit d'acabar les dues fitxes d'història de l'art que em tocava fer avui i d'escriure alguna cosa amb una mica de contingut per a la cançó que he de tenir acabada per demà. mentre feia les fitxes d'història de l'art, tot eren idees i era incapaç de concentrar-me, fins que m'he plantat, m'he posat el xip analític i he analitzat les dues fitxes que em tocaven.
Qan he acabat, he agafat el meu bloc en blanc i el bolígraf negre, el d'escriure cançons. i he sigut totalment incapaç d'escriure una sola frase que tingués sentit,i encara menys que quadrés minimament amb la música.

ara, quan m'he posat a escriure m'he recordatdel meravellós conte del gran mestre Monzó "...olivetti moulinex chaffeautou et mauri" on el protagonista no prenia notes de les seves idees i on, probablement si el conte hagués seguit, hauria acabat amb un suicidi sagnant dels que li agraden al mestre.


i no vull acabar d'aquesta manera.



així que em vaig a vestir de persona i me'n vaig de festa a veure si amb un parell de cerveses a sobre em canvia la perspectiva pessimista de la meva capacitat d'escriure.

maniàtics

no és que sigui una manàtica o una histèrica. només és que té un ordre per a les coses i no suporta que les coses no surtin com a ella li agrada. a qui li importa que no el deixin seure al lloc que li agrada al metro? a ella sí. a qui li importa no poder dir una paraula darrere l'altra sense encadenar-ne l'última i la primera lletra? a ella li agrada. i si no ho pot fer, es posa molt nerviosa.
no importa si és una maniàtica o una histèrica, a ell li agrada. ell no suporta creuar el carrer sense trepitjar les línies blanques, ni menjar-se les pipes si no són de dos en dos.
potser és per això que li agrada.

llàstima que ella no suporti quedar en dies senars, i ell només pugui quedar en dies parells. no tindran manera de conèixer-se mai.

per la Laura

Sortia del llit i posava els peus a terra l’un darrera de l’altre mentre l’envaïa una seguretat: aquell dia podia ser un gran dia. Amb l’escalfor del cos havia oblidat el fred de l’ hivern que ara li entrava pels peus amb les rajoles fredes. Allò era l’únic que podia aixafar-li el dia i les sabatilles davant dels peus van donar-li una de les solucions més simples: acceptar l’ajuda més evident. Se n’anava a la cuina i cercava el seu esmorzar quan se’l trobà fet damunt del marbre de la cuina: torrades amb melmelada i aquella olor de xocolata desfeta que sabia que gaudiria tan com el raig de sol que entrava per la finestra i li il·luminava el rostre, acariciant-la suaument. Amb el sol de cara va decidir pensar què era el que més desitjava en aquell moment, i quan va obrir els ulls, va veure la guitarra davant la porta del balcó, convidant-la a volar amb la melodia. Sense vestir-se i abrigada només amb una bata surt al balcó i es despulla l’ànima mentre canta amb els ulls mig closos mirant al sol, per agrair-li que no li trenqui la música. Quan se’n cansa, torna a la fredor de les rajoles i es troba la casa plena de llum i de coixins acolorits, i se sent transportada. A taula, el seu suc favorit i una pipa d’aigua de xocolata i menta. Mentre busca un encenedor, li apareixen al voltant aquells filòsofs amb qui prefereix discutir i se sent còmode. Discutirà fins que s’acabi el fum d’aquesta pipa que aquest cop no tindrà límit i aleshores, amb la posta de sol, tastarà aquest nou beuratge i es trobarà la barreja que no coneix on només reconeixerà una punta de grosella, mai massa dolça. Rebrà petons que entraran fent volar les cortines i fent olor de menta, i escoltarà aquella cançó que la farà sentir capaç de desafiar les muses. Sense saber-ho, els poetes l’espiaran i la utilitzaran per inspirar-se. Es dibuixarà les ombres, pintarà els somnis i fins i tot acolorirà aquells sentiments que no coneixia. Perquè aquest cop, no s’equivocava quan pensava que podia ser un gran dia, i tot l’art que duia dins havia sortit pels porus de la seva pell sense deixar-ne ni un bri d’essència per l’endemà, i el millor, és que se sentirà amb forces per gaudir encara més del que la vida li oferirà. I no serà fins aleshores que pensarà anar a mirar a sota el coixí on hi trobarà, com ja imaginava, mitja llimona.

la dona que no sabia què era una dona objecte

Ahir a la nit es ficava al llit amb una tristesa al cor que li costaria molt treure's del pit. Se sentia bruta, lletja i poca cosa. Feia un parell d'hores havia rebutjat una sortida amb un amic perquè havia quedat per sopar amb un grup de nois que feia poc que coneixia. I tornava a casa gelada, confusa, i amb la sensació d'haver-se equivocat sense saber què havia fet malament. No s'havia mostrat desagradable en cap moment, havia fet el que feia sempre, i en canvi, quan estaven tots junts havien fet broma d'allò prohibit per a ella. Només hi havia una cosa sagrada en la seva vida, i l'havien corromput. l'havien tractat d'una manera que l'havia deixat destrossada i amb una sensació de fred al cor que l'obligava a tapar-se fins les orelles.

Aquest matí s'ha llevat amb mala llet. Fins que no n'ha parlat obertament, no s'ha adonat de la magnitud del problema, i aleshores s'ha enrabiat del tot. L'han tractat com un objecte i no, ella no és d'aquestes. Al llarg del matí hi ha estat pensant i cada vegada ho ha vist més clar. No pensa perdonar a aquesta colla d'idiotes que la tractin d'aquesta manera. Ella és una dona de principis i això passa de taca d'oli.

Però quan ja s'ha decidit a engegar-ho tot i té el feminisme a flor de pell, li demanen disculpes i li prometen que la respectaràn i deixa el feminisme aparcat i se sent dir que total, no és tan important...

feminisme o feminitat?

Per què fins al moment de sentir-los dir aquelles barbaritats no s'havia ni plantejat que algú pugués tractar-la d'aquella manera? És que fins ara havia viscut envoltada d'homes excepcionalment respectuosos o bé és que aquests són una colla de brètols? És que els nois són com la resta d'homes i ella no havia obert mai els ulls?

Quins són, els de debò? Per què quan ella parla amb tots ells per separat no se'ls acudeix fer-li un comentari d'aquesta mena i ara en grup, tots semblen diferents? Per què per primera vegada s'ha sentit intimidada davant dels seus suposats amics?

Com són, els homes?

Ara recorda les frases de l'àvia quan li diu que, fet i fet no s'apropi mai prou als homes per deixar-se fer mal, ni se n'allunyi prou per sentir-ne les bestieses.

podries ser tu, aquesta podries ser tu..

gràcies

us trobo al meu costat després de tant de temps i em feu somriure de manera exagerada. em feia pànic perdre-us, però ara que sé que hi sou sóc tan feliç... de debò, no creia que us necessitaria tant i que ho sabrieu veure d'aquesta manera, però pas a pas, dia a dia me n'adono que sou al meu costat sempre que no ho demano... sempre que em veieu amb cara de no, no em passa res però em barallo amb qualsevol per una estupidesa.... gràcies per ser-hi i aguantar-me les rabietes....

i gràcies per la nit que us espera d'aguantar-me tonteries..... us estimo molt

i jo?

les teves pors
els teus mals
els teus plors.
em fan mal,
em fan por
em fan plor


alhora em fan riure

no sé si tant,
o tant poc
però sempre et tinc a tu
malgrat tot
sempre et tinc a tu.

però, on sóc jo?

peter pan

suposo que amb el temps, tot torna, tot es posa al seu lloc.

fa mesos que la meva vida canvia i sembla que torni enrere i alhora no deixi d'anar endavant. ahir, en ple atac d'hipnosi vaig recordar tot el que sentia cada any la primera vegada que pujava a tossa per setmana santa. no havia sentit mai tan endins la sorra mullada, i em va fer una mica de por, fins i tot. m'agrada recordar tot allò, però em fa por.....

tinc la sensació que no vull créixer i que no ho estic fent tot i que la vida m'empeny cap endavant... què em toca fer, ara?

potser només això, escriure perquè la resta llegeixi i potser entengui per què estic tan estranya....

maryarena

sorra mullada
aigua glaçada
i tu

de vegades la llibertat
tan sols és això
matins de sorra mullada
aigua glaçada
i tu.






són matins de platja i eugenis el que fa que la vida sigui millor

notes mentals [el que no dic]

hola!
[...]

saps, avui fa un any, més o menys a aquesta hora em deixaves davant de casa i em feies un petó que em va deixar sense paraules durant més o menys mig any. però ara, tot m'és igual, només penso parlar amb tu de feina.

no, si no és mala tia
[...]
però és massa pava, i realment, penso que de vegades la utilitzes i se n'adonarà, perquè en el fons no és tonta, i tot i que s'ho mereix, no està bé, no està bé...

no, no m'espantes
[...]
però quan deixo de parlar amb tu tinc ganes d'estrangular a algú, i el pobre os de peluix pateix la meva ira.... és massa feina, n'estic fins al capdamunt

descanseu, petites llagostes
[...]
que mentrestant, faré la feina de sempre i tú, sempre tú, me la reclamaràs amb un nivell d'exigència al qual no acostumes a arribar ni tú. i no penso prendre res que no vulgui, no em pressionis. esà clar?


prou, de debò
[...]

però si no fos ara i aquí, saps que la història no acabaria igual.


i tinc massa son per seguir...


zzZzzZzzzZzzZzz

pren-la quan vulguis

si la vida tingués, per a mi
un altre sentit, potser
te la regalaria sencera
però no puc
regalar-te la vida
perquè vull gaudir-la amb tu

i no seria just, oi?
no negaré el futur
a aquells qui
d'aquí a un temps
ompliràn el teu regal

365/1

fa 365 dies plorava igual que ho faig ara però mer motius oposats. em vaig adonar que no volia estimar-te més. ara ploro perquè vull estimar-te més del que t'estimo i el meu cor s'ha fet tan gran estiman-te que si creix més m'ofegarà, i quina mort tan dolça entre els teus braços... desvariejo igual, però fa un any era alcohol per agafar valor i decidir que s'acabava, que ja n'hi havia prou, que no era prou valenta per donar-me sencera a tu... ara no és alcohol -o potser només una mica- sinó que ets tu que m'embriagues, que només de recordar la teva olor caic en un son suau i plàcid....

fa 365 dies, vaig comentre un dels errors més greus de la meva vida?
fa un any, vaig fer un pas enorme per poder estar junts ara?


només sé que aquest cop, no penso deixar-te escapar...


t'estimo
t'adoro
t'enyoro...

goodmorning

el sol
vent
el carrer
silenci
ascensor
un petó
despertar al teu costat
lullaby
amor
t'estimo

s.est.L3

On començen i acaben els somnis, no és tan lluny, ni és tan diferent. Un cuc d'històries em duu d'una punta del món a l'altra. Misèria i riquesa, tot seguit. I al mig? Només parades verdes i el so del sol que ens reclama. Mentrestant, la lluna espera pacient el seu torn, per donar la mà als amants tan bon punt surtin.

bicleta

se'm trenca el cor, i no l'entenc
serà perquè
haver superat una por
me'n fa recordar d'antigues?

plaça de patins

avui t'espero
on les cançons em recorden
secrets de petons enterrats

love time references

de vegades
em poso vermella només de mirar-te
perquè saps el que estic pensant

sovint
m'agrada somriure i que em preguntis
què és que em passa pel cap

sempre
em fonen els teus petons
i arreglen qualsevol mal

mai
deixis de mirar-me com em mires
deixis de descobrir el que penso
deixis de regalar-me els teus petons

t'estimo

tu i el mar
i prou
res més
i jo?
copilot suicida