somnis, malsons....

Apareix, semper apareix. De debò que no ho entenc. A voltes intento evitar-ho, altres vegades ho deixo passar, però sempre hi és. El problema és que no sé si ve del cor o del cap. Per què apareix? Vull evitar-lo? Em sembla que no, i per això apareix... el pitjor, és que quan apareix no em molesta, és quan me n'adono, que ha aparegut que em mata. Hòstia, per què sóc tan nena de vegades? Per què per segons què no vull veure el que realment tinc davant dels ulls? No vull enfrontar-me amb el meu present, és millor somniar sempre un futur millor?

Quan puc resistir, vivint d'una utopia? Quan? Aguantaré? Me'n cansaré abans? Em pensava que me n'havia sortit, i cada vegada m'adono que la cosa és molt pitjor del que em pensava, i que realment els meus somnis, els meus castells en l'aire són el que em fa viure.... tan sols això.

Apareix en els bons moments, de vegades també en els dolents. En els bons moments em fa posar a la defensiva, i salto, i ric, em protegeixo fent veure que no m'importa, que ja està, que el somni s'ha esfumat i que no hi ha res, però sé que aquell moment serà el més feliç de molts. I apareix en els dolents també, quan se'm trenca la veu, i ploro, ploro en silenci i dic que no em passa res, que estic molt tova aquests dies i... i és mentida, perquè és llavors quan els somnis s'ensorren i fins que no els reconstrueixo no se'n van les llàgrimes...

I em faig mal, però tant m'és. Els somnis són massa bonics per trencar-los.