ningú ha escombrat les fulles/ no hi ha manera d'acabar aquest treball.

toca't la pera.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:


Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.

Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.


coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.

aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.

doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.