la setmana passada vaig veure com li fotien la cartera a un avi al metro. pujada tranquilament de la linia lila a la pau, i de cop, veig un noi corrent rere un senyor. el primer que vaig pensar és que era qui es cuidava del senyor (perquè l'home era blanc tipus glop de llet i el noi... no) i que se li escapava l'home en qüestió.
el noi em va mirar amb cara de mala llet tipus diguesresitarrencoelcapreina, però jo ni mu. quan vaig arribar a les escales mecàniques vaig pensar calla, no sigui que li està fotent els calers... i si, perquè just en el moment el nano tornava a pujar escales amunt guardant-se la cartera. aleshores vaig descobrir el company que l'esperava al replà de les escales mecàniques.
quan vaig sortir del metro vaig passar pel punt d'informació i vaig advertir als treballadors de TMB que estaven robant carteres.
oh sí, carlotasuperwoman tal i qual.
no, merda, vaig sortir del metro molt MOLT indignada, home! ja no és només perquè és completament amoral, perquè robar no es fa i tota aquesta cançoneta moralitzant que no deixaré anar... és que vaig ser plenament conscient que com més grans ens fem, més vulnerables som.
i jo no vull acabar així, senyors... perquè és lleig, és injust, és degradant i em sulfura pensar que va ser el iaio com podia ser qualsevol que anés despistat, i que tot i que crec que vaig fer tot el que podia fer, quina merda no poder-los parar.
perquè és nadal, senyors, època de pau i amor, però la merda se'ns menja
[la merda se'ns menja, els amics de les arts]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada