t'han dit un munt de vegades que no pots ser tan tova, que no esperis que els altres reaccionin com tu perquè la gent no sent les coses així, tan endins. però cada vegada hi caus.
et fa mal, et fa mal al cor i sents un fred que et recorre l'espinada i que no entens ni vols entendre. quants dies fa que esperes una paraula amable o una abraçada perquè sí, sense haver-la de demanar? quants dies fa que enyores un dilluns que tems i que no arriba, que és aprop quan no el vols i en canvi tens per davant un abisme de cap de setmana que et porta un sentiment de culpa enorme i monstruós. no són els exàmens, no és tot això que et passa, és només que collons, sembla que ningú s'adoni que portes una vida de bojos, que fas tres-centes coses i intentes fer-les bé i sembla que t'hagis de justificar si alguna no surt bé perquè se suposa que ho hauries de fer, tot i bé.
només és per això, només és això el que et fa sentir estranya quan veus parelles que s'abraçen i es besen, perquè és tot tan aliè, tan llunyà i tan refotudament difícil que ni et planteges sentir-te així. perquè ja no en saps, ja no ho recordes i tota aquesta merda t'està fent més dura del que ja eres abans, més insensible i més fràgil.
és que no hi ha ningú que hi vegi més enllà del nas?
aneu tots a parir panteres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
jur......
quina por..
Benvinguda al club ...
T'hi acabes acostumant, tranquil·la
La veritat és que a fi de comptes, arribes a un punt, en què només tu saps fins on has arribat, l'esforç que t'ha dut arribar fins aquest lloc. Ningú pot valorar-ho al cent per cent, perque no ha estat dins teu.
A poc a poc, se va comprenent. I pensa que tot el que estàs fent, ho estàs llaurant per a tu, i per a ningú més. És i serà el teu futur, per a bé o per a mal.
Així que, a poc a poc, vas fent el camí, i això que dius, amb una expressió més de la meua terra, als altres, que els donen pel sac!
Un salut!! ;)
Publica un comentari a l'entrada