sol d'hivern

Sol d’hivern i t’adones de tot el que ens queda encara.. que som a dos dies de reis, i que encara no tens un sol regal comprat, que ens queden pocs dies per tornar a la rutina i que no saps si l’enyores o l’odies profundament. I penses que, caram, que dur, pensar-ho però potser l’enyores. Quants dies de rutina en què desitjaves tenir una estona per tu, seure i llegir, pensar, tenir temps per fer les teves coses i ara… ara t’adones que com més temps tens menys t’agrada tot això que fas. Que penses i penses i no hi veus sortida, no et sents tu mateixa i au, ja hi tornem a ser. I repasses cada moment, tot el què faré, tota la gent a qui tinc ganes de veure, quan tingui un moment, quan tingui una estona, quan de debò pugui ser jo, ho faré. I ara ho tens i et veus atrapada en un cos que no saps si és el teu o és el que t’han donat, que fa les coses per inèrcia i que enyora una rutina que li impedeix pensar en què li agrada i què no de la seva vida. Tots els matins que et lleves per anar a classe, les parets que et poden fer sentir sàvia i que et retornen al fons del pou en un moment, ara ets déu, ara no, ara ja no saps res i no en sortiràs viva, d’aquí. Tantes esperances, tantes hores d’estudi, de no plantejar-se res i fer, fer, fer, i aquells comentaris a mitja veu pels passadissos, oh, necessito respirar, vacances, aquest Nadal… i no, és Nadal i res, estudies igual, o menys, perquè no en tens ganes però és el que has de fer…. El que Has De Fer, amb majúscules. Com odies aquestes paraules i quantes vegades al dia les repeteixes, ho he de fer, ara he d’anar, hauria de… i no penses més enllà i ho fas.
Quant de temps feia que no seies i perdies dues hores de rellotge llegint amb un cafè a la mà? Quantes novel·les esperaven a les lleixes que les acaronessis i hi deixessis una mica de vida? Que injusta eres, ara ho veus, quan relegaves Sylvia Plath als viatges en metro i torturaves les pàgines de Canigó entre classe i classe, a l’autobús, i l’odiaves perquè no s’acabava mai.. per què, per què Josep Pla segueix on era i no t’has atrevit a tocar-lo? Encara no t’has donat temps a plorar els teus morts, no t’has enfilat a un escenari des que va morir l’avi que t’hi va enfilar i no has llegit Baudelaire des que ella ja no hi és.. i com recordes les tardes que anaves a berenar amb ella, una besàvia de 90 anys que es desvivia per explicar-te unes històries que potser no eren reals, però eren les seves i tenia un passat, un amor i una vida que potser tu no tindràs mai.
T’encoratjaven a tirar endavant i què poc et van veure ballar… és per ells, que t’enfiles a les puntes i caus, altra vegada? No, és per tu, per orgull, per no ser sempre l’eterna promesa, però tot i així plores quan la quinzena volta no et surt i hi ha dies que cedeixes i deixes que els peus piquen sols, no tires endavant i penses que demà passat segur, que m’hi posaré divendres una estona que segur que tindré temps. I llavors no ho fas.

Potser és per això que desitges ferventment els moments de pensar, de reflexionar de la mateixa manera que ara et fan fàstic. Temps, temps… temps per adonar-te que la vida segueix al teu voltant i que tu no fas res, que si segueixes així seguiràs sent l’eterna promesa, que no saps què faràs, ni què diràs, ni si servirà de res tot això, però enyores la rutina que com a mínim et deixa escapar de tot allò que voldries ser i no seràs.

Quantes vegades al dia penses que trobaràs algú que t’entendrà, que algun dia sí, que existeix algú que pensa com tu i que mira la lluna, que total, de kualalumpur a Barcelona hi ha un pas i que serà al teu costat… i al cap d’una estona t’angoixa veure que és dissabte al vespre i la sola idea de quedar-te a casa et fa pànic, que necessites sortir i respirar i oblidar tota aquesta merda.

Sol d’hivern i corres rabent cap a casa a buidar el cap contra les tecles, i potser, veient l’angoixa del pensament reflectida a la pantalla et sentiràs millor, després d’haver plorat accents, comes i un munt de punts suspensius… deu ser això, viure, oi?

penjat després d'haver passat el filtre, com el cafè