les nits...

Les nits són... la frase més tòpica per començar a escriure i la incapacitat de trobar res prou adient per al moment. Com es diuen les coses quan en tens tantes ganes si assumeixes que dient-les faràs el ridícul més espantós? Tot allò que ja estat dit, els poemes de Bécquer que llegia als 14 anys, Paolo Coelho, Neruda fins i tot. Tot allò que ja està interpretat, suat, petonejat i malgastat i que ja no et serveix. Com dir-ho? No pots ser original si has llegit poesia però sovint fins que no la llegeixes no descobreixes que hi ha infinites maneres de dir les coses.

Les nits són... dolçes, fredes, crues, humides, terribles, fosques, estrellades... les nits són totes un món, però tots estan explicats. Tot està dit, i ho hem d'assumir un cop ens posem a escriure.

Voldria dir massa coses. Voldria maleïr infinitat de nits i guardar-ne unes quantes en una capseta, i amagar-la dins la motxilla i dur-les sempre al damunt. Voldria tantes nits de Sant Joan i tan poques nits de desembre, i voldria tantes nits d'abril o tantes d'octubre... Són les mateixes que voldrien Neruda o Bécquer? És sempre la mateixa lluna, són -probablement- els mateixos estels, però el record no serà el mateix. Potser sí que ho seran les sensacions, tot allò que hem viscut o que se suposa que hem de viure al llarg de la vida (es diu inconscient col·lectiu? Memòria humana o simplement catàleg de sensacions?). El desig d'una altra nit, això és el que sí que és universal, perquè una nit més vol dir 24 hores més d'oportunitats per viure. I d'això se'n diu instint de supervivència.

crònica matinal

8:32 surts de casa, vas tard, on és el jersei negre? Agafes l'ascensor i et creues amb el veí del tercer, que violí i partitures en mà et demana si vas tard. Sí, només te'l trobes quan vas tard, però li dius que començes a tres quarts i que quan surtis, a córrer. Al carrer, passes per davant del quiosc i constates que cada cop s'hi venen més revistes i menys diaris, vès... creues el carrer un, dos, farmàcia tancada, el semàfor està a punt de posar-se verd i veus com la senyora de la polleria es baralla amb la persiana. És una botiga de les d'abans, que et fa infinita gràcia perquè només hi venen ous i algun pollastre i sempre hi ha la mateixa gent. I la senyora, mentre el semàfor fa pampallugues es baralla amb la persiana i no pot. Creues el carrer, no penses, l'ajudo? I la persiana ja és a dalt, gràcies nena, jo si que no... somrius, de res dona, i mitja volta. Al semàfor, aturat, hi ha un taxista que et somriu i aplaudeix dins el silenci del taxi mentre tu marxes cap a classe pensant que avui ja has fet alguna cosa que val la pena.

estadística emocional

estadísticament, és impossible tenir un dia completament perfecte. de la mateixa manera, és estadísticament impossible tenir un dia terrible. de totes maneres, és emocionalment possible que un fet, alguna cosa, ens marqui tot el dia.
i hi ha dies que, simplement, fan progressió ascendent o descendent segons ve.
Ah, no oblidem els dies que semblen el dragon khan.

és estadísticament possible tenir un dia normal?
què considerem estadísticament normal?
les normes ténen a veure amb l'estadística?
els dies dragon khan són més, o menys cansats que la resta?

per cert, a tall de nota informativa, una pujada d'adrenalina triga 6 hores a desaparèixer del nostre cos, per una simple discussió. com ens afecta això?

com a mesura preventiva, panellet de xocolata i moscatell abans d'anar a dormir

dualitat

irracional, petita, mocosa malcriada. munta numerets al carrer i trepitja fort, pega cops de peu i xiscla. escup, mossega, insulta.

racional, adulta, persona responsable. somriu, empassa i desapareix sense fer soroll, mai no alça la veu i tot li està bé.

viure amb l'esquizofrènia de voler i saber que no toca. allò que s'ha de fer s'ha de fer.

i aquesta nit dormirà amb el gat. sense pataletes. perquè se les empassa amb xocolata.

telèfon-feina-pànic

sona el telèfon i tremoles. pànic. saber que la feina penja d'un fil i que sona el mòbil mentre ets a classe el dia que començes a treballar fa por. serà per recordar-te l'adreça? serà per dir-te que no cal que hi vagis? un cop has perdut dues feines en menys de tres mesos, una trucada et fa tremolar... queden 40 minuts de classe i saps perfectament que ja l'has perduda. no la feina, la classe. i ara què? és paranoia? t'has de convèncer que tot això només és una tonteria i que serà, com a molt, per advertir-te que millor que hi vagis demà, que no passa res, o serà realment per dir-te que no cal ni que comencis? fa por, fa molta por...

he de trobar...

una llibreta per a les coses pràctiques

carretades de paciència

ganes d'anar a l'autoescola

quelcom que faci somriure una barcelona grisa

una llibreta de pensar nova

motivació

temps per fer allò que m'agrada

somriures assajats

riure fals per un professor que no aguanto

alumnes per a les meves classes

companys per a unes classes que no surten

manera de quadrar els meus horaris

un cap de setmana per no fer res

raons per convèncer

ganes de justificar-me per coses que veig clares com l'aigua

cafè a la universitat

estones de pau -el metro no val-

els teus ulls.

no és estrés. que consti.

webs universitàries...

d'acord, últimament només escric per queixar-me d'una cosa o de l'altra, però aquesta vegada estic absolutament segura que estic penjant un post que molts universitaris com jo han pensat d'escriure.
VISCA LES WEBS UNIVERSITÀRIES

posem-nos en situació
dimarts matí les inscripcions s'obren via internet però de manera presencial a l'aula d'informàtica de la UB central a les 9.30 del matí. prudentment, servidora arriba abans. a les 9.15 del matí l'aula ja està plena. a les 9.20 del matí la web ja s'ha penjat tres vegades i quan intentes matricular-te entra en un loop i et redirigeix una i altra vegada a la mateixa pàgina.
(aplaudiments, siusplau)

dimecres matí, sorprenentment la web funciona. a la tarda no.

dijous matí rebo un mail d'un professor que, assumint que la web no funcionarà, ens envia la bibliografia per correu electrònic i ens informa a quina aula es faran les classes. (aplaudiments i ovació, com m'agrada tenir professors que coneixen el funcionament de la facultat)

divendres matí, tercer intent de saber on tinc classe dilluns a dos quarts de nou. la web de la UB no funciona.
vès, quina sorpresa.

dilluns, a primera hora, quan els professors es queixin perquè arribem tard, o la gent entri i surti de les aules perquè s'ha equivocat de classe, no sé si algú es recordarà d'això. jo segur que sí.

ei, però visca la tecnologia i la gens que la sap fer servir.

mentides

senyores i senyors, no m'agrada que m'enganyin. no és res personal, no estic profundament indignada, però és un fet, i avui m'he sentit estafada i enganyada.
situació: Metro, línia blava i la sinyora cantant i demanant. La sinyora no és UNA sinyora, són més d'una, són unes quantes dones que demanen al metro. D'acord, demanen cantant i això pot fer-te sentir més o menys incòmode, la sinyora original -diguem-ne- té tendència a trepitjar-te si no li dones diners i tal, però això no és el que em fa més ràbia (eh, però el que fa més mal potser sí). Les sinyores són, suposadament, cegues. per aquest precís motiu caminen sempre darrere d'algú que les guia.
però les sinyores baixen del metro a la mateixa parada que jo i obren els ulls i compten els diners. i em toca la pera veure com deixen la ceguesa a banda de cop.

i em sap molt de greu, i no voldria veure'm en la seva situació, però collons, sinyores, ni em trepitgin, ni m'enganyin.

Gràcies

ai senyor

d'acord, d'acord, fa temps que no escric res i no dono senyals de vida. estic escrivint quelcom prou freak per ser digne de penjar, però està en fase mooooooooolt inicial. en... una setmaneta penjo la primera part. de debò. =)

creatius publicitaris i moderns diversos

després de treballar amb creatius publicitaris i gent moderna puc determinar que:

1. ser creatiu publicitari implica ser modern
2. ser modern i creatiu publicitari vol dir sempre tenir un nom rematadament guai
3. implica també tenir un cognom compost, i si no es té cognom compost, s'ajunten els dos cognoms.
4. ser modern implica anar sempre diví.
5. ser creatiu vol dir anar SEMPRE tard i fer esperar.
6. quan un modern et diu "esperame un segundito" vol dir mitja hora
7. Ser modern vol dir poder portar mitjons de quadres
8. Els moderns no tenen edat: poden tenir-ne 40 i vestir com si en tinguessin 15.
9. Ser publicista et dóna dret a passar-te pel forro el protocol, però pobre del mindundi que se'l salti al teu davant.
10. Ser modern i ser publicista és sempre garantia de tenir molts calers, sovint poca sensibilitat i un grau altíssim d'hipocresia, alcohol i sovint cocaïna a les venes.

com es nota que ells no són els que s'han de ficar dins el collons de pelutxes.

de drets, deures, secrets i obligacions

Tenim dret, tots, sense excepció, a un somriure, a un petó, a que ens tractin com ens mereixem, a un bonanit a l'orella, a una carícia, a dir que no, a ser escoltats, a sentir, a viure. A dir les coses com vulguem i a que ens les diguin de la millor manera possible.

Tenim deures. Sentir, ser, dir les coses bé. Protegir els que ens estimem com el tresor més enorme. Viure sense desaprofitar cap moment.

Tots tenim secrets. Petits o grans, hi són, passen més o menys desaparcebuts, però hi són. Hi ha secrets petits que es poden fer grans, grans secrets només aptes per als més petits i secrets amagats en una caixa tancada dins un armari en unes golfes molt fosques on ningú els pugui trobar.

Les obligacions són les que ens imposem. No són com els deures, que es venen donats i els sentim a la pell a mesura que anem creixent, que hi són. Les obligacions són nostres i tenim el dret a posar-nos les, el deure de fer-les sols i l'opció de mantenir-les en secret.

Pots obligar-te a qualsevol cosa,posem per cas, a espantar tots els teus monstres dentats de sota el llit, a fer riure a algú, a aprendre una cosa nova cada dia o a tenir un objectiu per llevar-te cada matí.

Perquè és un dret saber que hi haurà algú que sent que el seu deure és guardar-te un secret perquè s'obliga a no deixar-te vessar una llàgrima per res que no valgui la pena.

Perquè la caputxeta vermella sabia de l'existència de la kalashnikov, i és per això que portava el berenar a l'àvia.

gana(es)

Fam, gana, i el senyor catedràtic no fa més que explicar-nos que si el pastís es bo tindrà un gust unitari. I sí, és gana. és gana? és gana? segur? és gana o són ganes? no ho tinc clar.
fem tots cara de gana, deu ser l'hora d'esmorzar, però una vigília de Sant Jordi a la facultat té molts números per ser una olla de grills a punt d'explotar permanentment, de gana, de ganes, d'estudiants de lletres amb ganes (i gana) de fer coses, de rebre roses i llibres i de donar, de mirar, de remirar.

Potser és això, el que busquem, i és per això que és tan important per a nosaltres un dia com demà. Perquè salivem rambles avall plenes de llibres i podem fer el badoc i tothom ens demana i ai, què compro, i ai, què llegeixo, i això agradarà? és el dia que comprem compulsivament, sense remordiments perquè avui toca i prou i no penso sentir-me culpable si torno a casa amb 6 o 8 llibres i visca, i sé que ja tindré temps per a llegir-los....
Que bé.
Quina gana
Quines ganes

és un regal...

Shtt! Tanca els ulls i prepara't per escoltar amb atenció un secret que m'agradaria explicar-te a cau d'orella. Em regales 5 minuts del teu temps?

Recordes quan va ser el darrer cop que et vas parar a no fer res? Ara és el moment.
Pensa en tot allò que fa temps que tens oblidat, petites coses, records, un instant, una abraçada, un petó, mossegar una cirera o escapar més aviat de les obligacions.... Quant de temps fa que no ho fas?

Es per això que he decidit que s'ha acabat. Que no, que si tu no ho fas ho faré jo i si no ho faig fes-ho tu o que ens salvi un altre. S'ha acabat la rutina i no tenir hores. Perquè hi ha moments en que ho veus clar, que les coses no poden seguir així. I és per això que establirem el decret llei del núvol kington.

Perquè la vida que portem no és la que ens mereixem, que sovint ens veiem vells només per les hores de son que ens falten, que hi ha moments en que tot sembla impossible de fer, que et lleves amb ganes de tornar-te a ficar al llit i et fiques al llit i penses que demà has de fer tantes coses que et tornes a llevar. Però això no és viure.

I és aleshores, quan tot és fosc, quan sembla impossible que les coses funcionin, quan no tens ganes ni forçes i el teu cos funciona per inèrcia, perquè el teu cap li diu que més i ja has passat el límit de la son i les cames et tremolen....

Aleshores de cop, apareix el color, la llum, una cançó, una abraçada, un somriure o una mirada fugaç i veus com la vida torna a tenir els mateixos sons, els mateixos tons i la mateixa intensitat i tu, que semblaves a punt de defallir tornes a ser vida en majúscules.

És per això, per aquests moments que tirem endavant, perquè els necessitem, perquè després d'això et mires al mirall i et promets que aquest matí mossegaràs el dia amb força i que res no t'aturarà, perquè hi haurà un moment, un instant, un petó, que valen prou la pena per tirar endavant.

Per això m'he promès arrencar com a mínim un somriure cada dia. I tu? T'hi apuntes?

　
perquè hi ha moltes coses per dir que sovint no es diuen...　i perquè no sé fer les coses d'una altra manera.

conseqüència del canvi de pla...

senyor catedràtic faci el favor de fer-los callar siusplau. faci el favor d'engegar aquesta colla de criatures que el tracten de tu i li diuen pel nom, faci el favor de fer-los fora a la tercera vegada d'avisar-los.
siusplau, reis, feu el favor de callar, d'aprendre que l'institut i la universitat no són ben bé la mateixa cosa i que potser estaria bé que aprenguessiu a comportar-vos com adults.

enorme, meravellós pla de bolonya que ens fa compartir classes amb els nens i nenes de primer, fantàstic, criatures que no saben res i vacilen i que ni fan ni deixen fer classes...
és una vergonya.
sort que el senyor catedràtic els posa en ridícul sovint.

em ca**

em cago en tot. em cago en mi, en tu, en tot, en la mala llet que tinc i en la que porto. em cago en la gent que camina pel carrer a pas de tortuga, en les àvies que t'atropellen, en el metro que triga hores en arribar i en els dies que intento fer coses i no surten ni a la de tres.
em cago en haver de posar majúscules, en la meva carrera i en la teva, en no tenir temps per veure la gent que m'estimo i en haver-me de menjar gent que no suporto cada matí o cada nit.
em cago en no tenir diners, en la crisi, en no saber si acabaré la carrera vivint a casa o en si podré marxar, en el govern i en la bateria del teu mobil.
em cago en tot, en els nens que patinen i es pensen que el carrer és seu i en les nenes que no saben caminar amb talons, amb el facebook que ens pren hores d'estudi i en les biblioteques amb més seguretat que un banc.
em cago en els barracons de la facultat, en la fam, en la gent que es creu les merdes que els expliquen a l'església i en la gent que no creu en res i tot i així es pensa que té consciència.
em cago en els "microcortes" que telefònica regala als usuaris que ens hem fugat i en la TDT i en mi per no haver canviat de sistema operatiu.
em cago en mi, en tu, en girar els meus plans, en els amics que sembla que t'escoltin però passen de tu, en el reggeton i els que es pensen que a tots ens agrada la seva música.
em cago en tot. em cago en no tenir un minut per gaudir de tota la resta de coses en que no em cago.

i en minúscules, avui és un bon dia per fer revolucions.

Llapis verd

L'oriol adora la olor de llapis nou. Li agraden tots els llapis, els llapis nous i les maquinetes. Cada curs, quan compra tots els llapis de colors per l'estoig nou surt de la botiga amb un somriure d'orella a orella, amb olor de noves promeses i no pensa en com acabarà el curs, en com odiarà acabar els dibuixos lliures i "pintar el fons". Arriba a casa, olora els llapis, els estrena i au, ja pot començar el curs.

Però cada curs, quan arriba l'abril comença la desesperació. Els llapissos de l'Oriol es fan petits, diminuts, ridículs, i la seva desesperació creix quan veu els llapissos reduïr-se fins al límit de l'abisme, a punt de desaparèixer. A més a més, a l'Oriol només se li gasten els millors colors, li desapareix el vermell, el blau cel, el verd d'arbre i el groc de sol. Per què no es fan petits el color carn, el gris o el blanc? Per què només desapareixen els colors que més s'estima? L'Oriol s'ha promès que quan sigui gran, farà un llapis que com més pinti, més gran es faci.
Aquest curs, però, s'ha promès que no li passarà el mateix. No, amb el llapis nou no. I és que l'Oriol ha trbat un llapis fantàstic. És un llapis groc i negre però amb el caputxó verd. No vermell, com tots, ni blau, com l'estoig. És verd, verd com la bicicleta. Verd de bici nova.

El llapis de l'Oriol és un tresor com és un tresor la bici que descansa a casa dels avis perque no hi cap al pis de Barcelona. I l'Oriol s'estima la bici, i també s'estima al llapis, potser perquè tot i que ell encara no ho entén així, el llapis és la bici, i és el record de tots els estius al poble. I al poble se sent lliure, campa al seu aire i hi té una colla d'amics amb qui anar a robar peres al jardí del ferrer o amb qui cuidar els gatons de la gatassa que la mestressa del bar de la plaça ha fet fora perquè li fan nosa i de qui han fet de pares tot l'estiu. Perquè l'Oriol al poble és gran.
Perquè el verd és el seu verd, el seu color, el de les peres, la bici -sense rodetes, la proesa de l'estiu-, el banyador de la piscina on pot anar sense "gorro de plàstic" i de la paret de darrere la porta.
I és que l'Oriol ha fet un pacte amb l'àvia. Si ell es fa el llit i aprèn a lligar-se les sabates tot sol abans de Nadal, l'àvia no dirà als pares que ell ha fet un dibuix darrere la porta. Un dibuix de la bici, del camp de futbol, i de l'estiu a casa dels avis.

Tot aixo, tot i que ell no ho sap, és el caputxó del llapis verd de l'Oriol. I per això ha decidit guardar-lo i fer-lo servir només per a escriure contes i fer dibuixos, i no gastar-lo fent sumes i restes que no li agraden gens. I no el pensa deixar a ningú. Perquè és el seu llapis.

És per això que l'Oriol no entén que la professora el castigui quan l'enganxa a punt de clavar el llapis a l'ull d'un company. No l'enten quan l'Oriol li diu que ell, l'altre, el nen que no li cau bé i que no entén res, li havia pres el seu llapis. De fet, és una qüestió de propietat privada portada a l'extrem.


per un record que se'l mereix, per algú que sempre hi ha estat i en majúscules, perquè segons com, no cal que fem revolucions.

esmorzar al moll

arriben tard, com sempre, i es troben amb els altres no exactament allà on havien quedat. mentre comenten com poden ser de graciosos els guàrdies urbans a cavall, s'asseuen a la terrasa i demanen cafè. el cafè del museu no era obert i per tant hi ha hagut canvis de plans de darrera hora. però ara ja hi són tots i apa, som-hi.
algú sap per què ens reuníem?
ah sí, jo sí.
però ningú no demana més motiu i xerren de tot i de no-res, de com estan les coses, de política, de la crisi i es preparen per assistir a una conferència sobre israel i palestina mentre els altres pensen en la mandra que els fa anar a classe, però vès quin remei.
finalment apareix el tema motiu d'aquesta trobada però el liquiden en pocs minuts. és el millor d'aquestes trobades, que el tema és el de menys i que tota la resta surt sol. no se n'han adonat i ja és l'hora de marxar i au, fins la propera. paguen amb recança, que fa mal pagar un cafè a una terrassa arran de mar però els seus precaris ingressos d'estudiants de lletres els fan fer malabars per aquests petits plaers que es poden permetre de tant en tant, i així, de passada surten dels caus ronyosos on esmorzen cafè aigualit.

és per això, que es troben, és per filosofar, per xerrar de tot i de no res, per veure's les cares i somriure que és molt d'hora, no tenen mai temps per a trobar-se i és en aquestes petites estones que treuen d'enlloc que gaudeixen de ser joves.
i és per això que ho repetiran aviat.

pels esmorzars meravellosos com el d'avui ^^

formigues

les formigues són formigues però s'estressen tot sovint i aleshores necessiten sortir fora del seu cau. així que de tant en tant, alguna formigueta intrèpida decideix escapar-se i es converteix en protagonista d'una película que es tiu ANT-Z i la warner guanya molts diners. però no totes les formigues aprenen a escapar-se. un brindis per les formigues fugitives.

que la sort les acompanyi, i que la warner sigui allà per veure-ho =)

bonanit i tapa't

fa dies que no aconsegueixo anar a dormir d'hora però avui me'n vaig a dormir amb una lleugera sensació d'esperança. potser demà les coses van més bé, potser demà aconsegueixo fer tot el que em proposo i fer somriure algú, potser demà és el dia i algú em fa somriure a mi. perquè em sembla que encara queda gent maca al món, i perquè sí. perquè avui hem rigut prou al jardí i perquè demà serà un altre dia. per les trobades casuals entre muntanyes de llibres i per les campanes preparades de la setmana que ve.

bonanit a tots, i tapeu-vos que fa fred....

(jo vull deixar la bufanda a l'armari però l'hivern no em deixa)

fa una pregunta pensant que realment no entén, que no sap si creu o no creu i que li estan desmontant les concepcions artístiques i estètiques personals i s'emporta una hòstia a la cara.
i ara què? un professor venerat desautoritza un alumne que fins ara només l'havia defensat i ara què?

tens dues opcions, o bé vas a parlar amb el professor a final de la classe i intentes explicar-li que no, que no era això el que volies demanar-li o bé desapareixes de les seves classes, situan-te al final de l'aula d'aquí a finals de juny.


i ara què, bonica?