L'Ermessenda

a veure.
Laia Marull, un aplaus. gran, molt gran
la resta del càsting, un refregit de Ventdelplà i el Cor de la Ciutat, i encara sort que no hi han posat a ningú de La Riera, perquè salvant els 4 tevetresins de tota la vida i el Madaula petit, tota la resta són carn de canó de crítica salvatge.
segueixo mantenint que no se sentia res, molta musiqueta i molt de diàleg xiuxiuejat i des de casa nanai de la Xina, diguem-ne.
molt bé, bons decorats i bones localitzacions. deixarem de banda que el castell de Tona ha fet de 3 castells diferents.
la caracterització d'acord, però hi havia unes diferències d'edat complicades, no sé si massa o massa poca, no sé si culpa del director de càsting o dels caracteritzadors.
la careta de la sèrie, per favor, no faré comentaris.
i el final... a veure. no podem seguir els judicis pam a pam i els polvos pèl a pèl i acabar amb les formigues. és cutre. no arriba a decadent.

ei, però bon intent, i com deia algú:
"fa mil anys una comtessa va governar Catalunya amb cony de ferro"

perdoneu, però algú ho havia de dir.

Spotify

sona jazz a les meves orelles. meravella, nina simone, veu dolça i melosa. treball de cinema. som-hi. dissabte al matí i t'has llevat a les 8. t'ho prens amb calma. escoltes, oh, meravelles de la ciència, música a l'Spotify, gratis tota la música del món. estàs inspirada, veus que pot ser un matí productiu. de cop, alguna cosa trenca tot allò que havies aconseguit.
TU SUBES COMO LAAAAAAAAAAA MAREAAAAAAA.
Melendi.
la millor manera d'odiar la música dolenta i comercial, els anuncis de l'Spotify.
gràcies

Goethe era hippie...

Literatura del Món, literatura de tots, literatura universal i compartida, deia Goethe i així, mentre es treia el tabac enganxat als llavis va dir weltliteratur i va deixar anar tot el fum que tenia als pulmons mentre inundava la cambra d' una forta olor de marihuana. Segur? Segur? I reia Eckermann mentre li acostava un cendrer. Go, n'estas segur que funcionarà això? Si home si, que així la gent s'estima, es busca, es troba, obrim les fronteres culturals i les de l'amor lliure i som-hi tots. Ja veuràs que bé que ens ho passarem. Amor lliure, maria, dones i marbre de Carrara i jo feliç nano... Tu deixa'm fer..

I així, va néixer la weltliteratur. I qui no s'ho cregui, que intenti estudiar literatura comparada i m'ho expliqui

l'hora del te (Treball de tematologia)

Henry James Narcis Oller i jo ens trobem per fer el te de les cinc. De les cinc i vint, d'acord, senyor James no se m'enfadi però la renfe és el que té, intento explicar-li, i l'Oller, pobre, somriu i s'ho mira. Home tranquil com és, remena la tassa amb la cullereta i no s'hi atreveix. James és un home gegantí, mastodòntic i amb una ploma descomunal. Ah, si, i per escriure també.

Parlin-me de les seves senyoretes, si us plau, els demano. Oh, my godness, respon James. She is... right.... i pren la tassa amb parsimònia i de cop l'Oller es destapa i comença a xerrar.

La Pilar, ai la Pilar, doncs bé, de fet, jo l'únic que volia era posar de manifest una injustícia jurídica, vull dir, que l'usdefruit era una mala cosa, que no funcionava, que les senyores es revolucionaven i nena, no saps què són quaranta lloques de casa bona armades fins les dents d'agulles de pit a punt de travessar-te els ulls eh, que fan por, però... no ho sé, que la Pilar és així, dolça, entranyable, bonica...

Whatthefuck! Per què em talla aquest mamarratxo! El senyor James s'enlaira de la cadira i fa volar la tassa el platet les pastes seques i la tauleta de te. Parlava jo! Diu de cop, amb una veueta fina que sembla impossible que hagi sortit de dins d'aquell cos mida XXXXXL.

I jo, pobra de mi, me'l miro i segui segui senyor James no ens posem pas nerviosos i respongui'm una pregunta, per què no me li va posar nom a la seva senyoreta? Vostè sap com m'ha complicat la vida a l'hora d'escriure el treball? Que cada vegada que l'he d'anomenar és una agonia i ja no trobo sinònims al diccionari home!

Mm, well, really? Aquell coi d'escriba no em va fer mai cas. I know, I know, posar-li Yoli era una quite strange, però a mi m'agradava com sona... de debò que no ho va posar?

Però senyormeu, li diu l'Oller, que no va rellegir-la?

Rellegir? Això és de loosers, contesta James. I Oller de cop li salta al coll i ja hi som, batalla campal.

Així que jo m'he quedat així, amb cara de tonta, la tassa de te a la mà i sense poder solucionar massa res del treball de les boges.... i au, renfe altra vegada i explica-ho, explica-ho que quedes amb dos escriptors morts a l'inframón i va i es tornen a matar entre ells... quina vergonya.

quan els personatges...

es tornen persones.

Fa mesos i mesos que escrius sobre aquesta gent. de fet, fa mesos i mesos que passen pel teu costat i els veus, els sents, els mires, els mires molt. fins ara eren personatges dels teus contes, només això, una excusa per posar-te a escriure, una justificació per fixar-te en ells hores i hores. i hi són.
i has escrit.

i de cop, en quinze dies han deixat de ser personatges i són persones.

els homes de pedanteria esperpèntica tenen nom, i tenen veu. i segueixen sent pedants.
la senyora que passeja et recomana llibres meravellosos i et pregunta pels estudis
i el noi que fuma compulsivament i escriu a ràfegues nervioses fa cafès amb tu.

és estrany, penses mentre camines cap a casa.
són ells, són els teus personatges i no són tan diferents de com els imaginaves. un dia d'aquests, envairan del tot la teva vida i ja no podran tornar al paper. podràs tornar a escriure mirant-los?

no funciona

no funciona.
s'ha espatllat. ja no funciona. li agafa un atac de pànic. no funciona. el mira fixament. no funciona. el gira, li dona voltes. no funciona. no, eh, ara no, que el necessito. no funciona. li dona uns quants copets, el sacseja. no funciona. prova d'encendre'l de totes les maneres que se li acudeixen. però no funciona. ho prova a poc a poc. no funciona. ni depressa. no hi ha manera.

de cop, s'adona que té un enorme nus a la gola i que d'un moment a l'altre començarà a deixar anar riuades de llàgrimes galtes avall que podrien omplir l'aquari. se li ha aturat el més important del món.
se li ha aturat el cor.

emprenyada monumental

Sóc a la biblioteca de la UPC. Estic absolutament sorpresa i indignada, i em temo que hem comès un error de concepte. La gent no sap distingir entre una biblioteca i una sala d'estudi. M'explico:

la biblioteca Rector Gabriel Ferrater és un molt bon lloc per estudiar. Hi ha espai, llum, unes butaques fantàstiques per llegir... tot bé, fins aquí?

Magnífic.

La gent no calla.

Però no és que no calli i xiuxiuegi i el cúmul de petites converses a cau d'orella es faci lleugerament molest. No. La gent xerra amb una impunitat total. Sense vergonyes, sense tallar-se gens ni mica. En veu ben alta. He sentit com el noi del meu davant concertava l'hotel on aniria a esquiar. Com flirtejava amb la noia del costat. Un altre dels nois de la taula ha decidit que la taula d'estudi era prou bona per tocar la bateria. I un altre es dedica a comentar exercicis en veu alta i a mirar-me malament cada vegada que li clavo una mirada.

Estimats senyors estudiants de la upc irrespectuosos, xerraires i amb tots els indicis de ser completament imbècils. Una sala d'estudi serveix per estudiar. S'hi pot estudiar, fer treballs en grup, comentar.

Una biblioteca serveix per estudiar, per llegir, per agafar material de consulta, per dormir, fins i tot. Però no per parlar. És tan complicat d'entendre?

Això em porta a pensar que és una questió de concepte. La biblioteca de lletres de la facultat de filologia és meravellosa. No se sent a ningú, i el sol fet de suggerir al company del costat de sortir a fer un cigarret pot provocar la indignació i les mirades de desaprovació de la meitat dels usuaris de la biblioteca. Aquí, la gent parla.

Ep, potser sóc una histèrica, però trobo que no costa tant d'entendre. És l'únic requisit que demanen les biblioteques, el silenci.

Doncs a callar.

Si no publico en el proper mes, serà perquè m'han enxampat en ple assassinat de futurs enginyers amb incontinència verbal. He dit.

nit electoral

Pànic Mirava fa uns moments amb pànic com Plataforma per Catalunya era a punt d'entrar al parlament de Catalunya i em feia por. Mirava amb pànic com un partit xenòfob i feixista estava a punt de tenir representació parlamentària. En parlàvem amb gent civilitzada i els comentaris eren els mateixos. Com és possible que això passi en un país democràtic? En un país normal aquest senyor seria a la presó, o vetat políticament, si més no, però això és un país de fireta i les coses van com van.

Vergonya Veia una estona més tard com aquest país que tenim no ha permès que entri un monstre al parlament. Però alhora no ha estat capaç de participar massivament en unes eleccions. És vergonyós que siguin unes eleccions amb una molt major participació que les anteriors i no s'apropi ni al 70%.

Resignació Sorpresa, realment, que sigui Josep Cuní que retransmeti la nit electoral a la televisió pública.... en fi. Sembla l'únic periodista sobre la capa de la terra, i potser tampoc no seria exactament això. Segueixo defensant que les nits electorals sense Xavi Coral no són el mateix.

Llàstima de sentir com parlen la majoria dels polítics que es fan dir catalans. No diré res més, però Alícia Sánchez-Camacho ha comès 15 errors entre lèxics i gramaticals en els 5 minuts que ha parlat per la televisió pública catalana.

Mandra quatre anys de govern de dretes i molts, molts anys que costarà arrencar-los de la trona....

d'hivern

una manta.
una bufanda.
guants.
botes?
una gorra de llana.
sortir de la dutxa i no passar fred
un bol de sopa calenta
la mandra que em fa el fred i l'hivern i el nadal i la neu i el vent són terribles.
tot això, una abraçada, petons dolços, una bona pel·lícula, un te de canyella.
ens espera un hivern dur.

preparats?

no m'ha agradat mai l'hivern. és quan més ganes tinc de quedar-me a casa i no n'he sabut mai de quedar-me a casa sense fer res. qui fos un gat.
miro la meva gata, la Mi, prop del radiador, de coixí en coixí, de manta en manta, tot el dia amb l'abric posat. I aleshores tinc ganes d'abraçar-la i fer-li carantonyes i penso que potser l'hivern i el fred i tota la mandra seran menys durs...
potser sí.

la nina 5-11-10

Tinc una nina. Una nina que viu de sinestèsies meravelloses i a qui li agrada recitar poesia si li prems el palmell de la mà. Si li faig pessigolles obre molt els ulls i crida "BETATESTER!" però això no ho fa gaire sovint. És una nina suau, és còmoda per dormir, però no es doblega perquè te una estructura interna feta d'acer i mala llet que impedeix ficar-la dins la motxilla d'anar a l'escola. És una nina d'ulls foscos i cabells que canvien de color, de vestits bonics i sabates de noi, d'arracades brillants i somriure lluent. Sovint penso, però, que no és del tot la meva nina.

De nit, quan dormo abraçada a ella acabo fora del llit i sembla que sigui ella qui decideix quan vol despertar-se. I al matí, si intento jugar-hi no vol. Quan torno de l'escola de vegades tots els meus contes estan regirats i agafa llibres de nens grans com l'enciclopèdia. Fa dies deia "sinestèsia" tota l'estona i vaig haver de preguntar a la mare què volia dir. ara quan fa cara trista li dic, i deixa de cridar-me "BETATESTER!".

La mare diu que quan sigui molt gran i vulgui marxar de casa i vagi a la universitat i no tingui ganes de jugar, potser ja no voldré la nina. Però jo sé que sí, que sempre voldré la meva nina que recita Passolini.

les nits...

Les nits són... la frase més tòpica per començar a escriure i la incapacitat de trobar res prou adient per al moment. Com es diuen les coses quan en tens tantes ganes si assumeixes que dient-les faràs el ridícul més espantós? Tot allò que ja estat dit, els poemes de Bécquer que llegia als 14 anys, Paolo Coelho, Neruda fins i tot. Tot allò que ja està interpretat, suat, petonejat i malgastat i que ja no et serveix. Com dir-ho? No pots ser original si has llegit poesia però sovint fins que no la llegeixes no descobreixes que hi ha infinites maneres de dir les coses.

Les nits són... dolçes, fredes, crues, humides, terribles, fosques, estrellades... les nits són totes un món, però tots estan explicats. Tot està dit, i ho hem d'assumir un cop ens posem a escriure.

Voldria dir massa coses. Voldria maleïr infinitat de nits i guardar-ne unes quantes en una capseta, i amagar-la dins la motxilla i dur-les sempre al damunt. Voldria tantes nits de Sant Joan i tan poques nits de desembre, i voldria tantes nits d'abril o tantes d'octubre... Són les mateixes que voldrien Neruda o Bécquer? És sempre la mateixa lluna, són -probablement- els mateixos estels, però el record no serà el mateix. Potser sí que ho seran les sensacions, tot allò que hem viscut o que se suposa que hem de viure al llarg de la vida (es diu inconscient col·lectiu? Memòria humana o simplement catàleg de sensacions?). El desig d'una altra nit, això és el que sí que és universal, perquè una nit més vol dir 24 hores més d'oportunitats per viure. I d'això se'n diu instint de supervivència.

crònica matinal

8:32 surts de casa, vas tard, on és el jersei negre? Agafes l'ascensor i et creues amb el veí del tercer, que violí i partitures en mà et demana si vas tard. Sí, només te'l trobes quan vas tard, però li dius que començes a tres quarts i que quan surtis, a córrer. Al carrer, passes per davant del quiosc i constates que cada cop s'hi venen més revistes i menys diaris, vès... creues el carrer un, dos, farmàcia tancada, el semàfor està a punt de posar-se verd i veus com la senyora de la polleria es baralla amb la persiana. És una botiga de les d'abans, que et fa infinita gràcia perquè només hi venen ous i algun pollastre i sempre hi ha la mateixa gent. I la senyora, mentre el semàfor fa pampallugues es baralla amb la persiana i no pot. Creues el carrer, no penses, l'ajudo? I la persiana ja és a dalt, gràcies nena, jo si que no... somrius, de res dona, i mitja volta. Al semàfor, aturat, hi ha un taxista que et somriu i aplaudeix dins el silenci del taxi mentre tu marxes cap a classe pensant que avui ja has fet alguna cosa que val la pena.

estadística emocional

estadísticament, és impossible tenir un dia completament perfecte. de la mateixa manera, és estadísticament impossible tenir un dia terrible. de totes maneres, és emocionalment possible que un fet, alguna cosa, ens marqui tot el dia.
i hi ha dies que, simplement, fan progressió ascendent o descendent segons ve.
Ah, no oblidem els dies que semblen el dragon khan.

és estadísticament possible tenir un dia normal?
què considerem estadísticament normal?
les normes ténen a veure amb l'estadística?
els dies dragon khan són més, o menys cansats que la resta?

per cert, a tall de nota informativa, una pujada d'adrenalina triga 6 hores a desaparèixer del nostre cos, per una simple discussió. com ens afecta això?

com a mesura preventiva, panellet de xocolata i moscatell abans d'anar a dormir

dualitat

irracional, petita, mocosa malcriada. munta numerets al carrer i trepitja fort, pega cops de peu i xiscla. escup, mossega, insulta.

racional, adulta, persona responsable. somriu, empassa i desapareix sense fer soroll, mai no alça la veu i tot li està bé.

viure amb l'esquizofrènia de voler i saber que no toca. allò que s'ha de fer s'ha de fer.

i aquesta nit dormirà amb el gat. sense pataletes. perquè se les empassa amb xocolata.

telèfon-feina-pànic

sona el telèfon i tremoles. pànic. saber que la feina penja d'un fil i que sona el mòbil mentre ets a classe el dia que començes a treballar fa por. serà per recordar-te l'adreça? serà per dir-te que no cal que hi vagis? un cop has perdut dues feines en menys de tres mesos, una trucada et fa tremolar... queden 40 minuts de classe i saps perfectament que ja l'has perduda. no la feina, la classe. i ara què? és paranoia? t'has de convèncer que tot això només és una tonteria i que serà, com a molt, per advertir-te que millor que hi vagis demà, que no passa res, o serà realment per dir-te que no cal ni que comencis? fa por, fa molta por...

he de trobar...

una llibreta per a les coses pràctiques

carretades de paciència

ganes d'anar a l'autoescola

quelcom que faci somriure una barcelona grisa

una llibreta de pensar nova

motivació

temps per fer allò que m'agrada

somriures assajats

riure fals per un professor que no aguanto

alumnes per a les meves classes

companys per a unes classes que no surten

manera de quadrar els meus horaris

un cap de setmana per no fer res

raons per convèncer

ganes de justificar-me per coses que veig clares com l'aigua

cafè a la universitat

estones de pau -el metro no val-

els teus ulls.

no és estrés. que consti.

webs universitàries...

d'acord, últimament només escric per queixar-me d'una cosa o de l'altra, però aquesta vegada estic absolutament segura que estic penjant un post que molts universitaris com jo han pensat d'escriure.
VISCA LES WEBS UNIVERSITÀRIES

posem-nos en situació
dimarts matí les inscripcions s'obren via internet però de manera presencial a l'aula d'informàtica de la UB central a les 9.30 del matí. prudentment, servidora arriba abans. a les 9.15 del matí l'aula ja està plena. a les 9.20 del matí la web ja s'ha penjat tres vegades i quan intentes matricular-te entra en un loop i et redirigeix una i altra vegada a la mateixa pàgina.
(aplaudiments, siusplau)

dimecres matí, sorprenentment la web funciona. a la tarda no.

dijous matí rebo un mail d'un professor que, assumint que la web no funcionarà, ens envia la bibliografia per correu electrònic i ens informa a quina aula es faran les classes. (aplaudiments i ovació, com m'agrada tenir professors que coneixen el funcionament de la facultat)

divendres matí, tercer intent de saber on tinc classe dilluns a dos quarts de nou. la web de la UB no funciona.
vès, quina sorpresa.

dilluns, a primera hora, quan els professors es queixin perquè arribem tard, o la gent entri i surti de les aules perquè s'ha equivocat de classe, no sé si algú es recordarà d'això. jo segur que sí.

ei, però visca la tecnologia i la gens que la sap fer servir.

mentides

senyores i senyors, no m'agrada que m'enganyin. no és res personal, no estic profundament indignada, però és un fet, i avui m'he sentit estafada i enganyada.
situació: Metro, línia blava i la sinyora cantant i demanant. La sinyora no és UNA sinyora, són més d'una, són unes quantes dones que demanen al metro. D'acord, demanen cantant i això pot fer-te sentir més o menys incòmode, la sinyora original -diguem-ne- té tendència a trepitjar-te si no li dones diners i tal, però això no és el que em fa més ràbia (eh, però el que fa més mal potser sí). Les sinyores són, suposadament, cegues. per aquest precís motiu caminen sempre darrere d'algú que les guia.
però les sinyores baixen del metro a la mateixa parada que jo i obren els ulls i compten els diners. i em toca la pera veure com deixen la ceguesa a banda de cop.

i em sap molt de greu, i no voldria veure'm en la seva situació, però collons, sinyores, ni em trepitgin, ni m'enganyin.

Gràcies

ai senyor

d'acord, d'acord, fa temps que no escric res i no dono senyals de vida. estic escrivint quelcom prou freak per ser digne de penjar, però està en fase mooooooooolt inicial. en... una setmaneta penjo la primera part. de debò. =)

creatius publicitaris i moderns diversos

després de treballar amb creatius publicitaris i gent moderna puc determinar que:

1. ser creatiu publicitari implica ser modern
2. ser modern i creatiu publicitari vol dir sempre tenir un nom rematadament guai
3. implica també tenir un cognom compost, i si no es té cognom compost, s'ajunten els dos cognoms.
4. ser modern implica anar sempre diví.
5. ser creatiu vol dir anar SEMPRE tard i fer esperar.
6. quan un modern et diu "esperame un segundito" vol dir mitja hora
7. Ser modern vol dir poder portar mitjons de quadres
8. Els moderns no tenen edat: poden tenir-ne 40 i vestir com si en tinguessin 15.
9. Ser publicista et dóna dret a passar-te pel forro el protocol, però pobre del mindundi que se'l salti al teu davant.
10. Ser modern i ser publicista és sempre garantia de tenir molts calers, sovint poca sensibilitat i un grau altíssim d'hipocresia, alcohol i sovint cocaïna a les venes.

com es nota que ells no són els que s'han de ficar dins el collons de pelutxes.