divendres, de febrer 10, 2006

plor de mort

les llàgrimes començen a caure de forma descontrolada. plora i plora sense donar explicacions. parla d'un motorista, però tots s'espanten. no la coneixien així. plora de cap per avall i les llàgrimes cauen directament a terra. és una interpretació molt extranya. no és normal que plori, i menys així. avui tots han plorat, aquest era l'exercici. però no així.
tots ploraven amb sentiment i ella plora de l'ànima.
ella plora desconsolada i no els explica que realment l'ha perdut. ella parla del motorista de l'exercici, del suposat germà de la seva amiga, la seva parella oculta. però no. el Dani no existeix. però el seu motorista sí, i és mort. ella no explicarà mai que ha perdut ningú, i menys a aquesta gent. ells només la veuen alegre, bèstia i activa. res més.
ella plora, avui, i plora de cap per avall, i les llàgrimes cauen directament a terra. plora de l'ànima i ningú no ho entén. ella no necessita que l'entenguin. ella necessita reviure al motorista mort del seu record.

l'exercici s'acaba. no s'han entès. per error, ella parlava d'un personatge inexistent. es talla la sessió, i decideixen de tornar a començar amb una altra història el dia següent. però el motorista ha mort en el seu record, i ha mort per culpa seva.

aixeca la vista i té els ulls blancs, immaculats, els ulls tristos i humits, però purs. ulls de no haver plorat. ulls d'haver vessat l'ànima.


és...avui, ara, aquí. no m'entenc.

però potser l'he mort perquè m'he oblidat de separar els somnis de la realitat, i no sé viure de somnis.

5 comentaris:

OLGA! ha dit...

ja deia jo que era molt extrany que tot just començar ja estiguesis tan a dins del personatge... ai! al final tindrà raó quan diu que et guardes els problemes per tu mateixa i no els expliques. Carlota la gent no t'enten amb llàgrimes, sinó amb paraules. Prova-ho, jo et vull entendre i vull saber el que et passa.
Vull que no estiguem oposades, que les dues estiguem contentes i que els somnis existeixin només en curts intervals de temps i alhora tinguem present que són això, somnis.
Somiar és bo, però la realitat és com una patacada contra el terra.



*ànims patufa, sé que d'aquçi també te n'ensortiràs. =)



=) be happy
=) so happy

núria ha dit...

el teatre és bo. és boníssim. ajuda a tenir consciència del propi cos i a conèixer les teves limitacions. però de vegades ens refugiem rere un personatge que no som i l'explosió de llàgrimes o rialles les aboquem en aquest personatge que no existeix, que és la "teva ombra". va bé per abocar un cúmul de tensions; et desfogues i al aparentment tansols és un paper, teatre. però en el fons ets TU qui necessitava desfer-se d'aquest cúmul d llàgrimes. i, com diu l'olga, les paraules s'entenen més q les llàgrimes. i acumular les llàgrimes no és bo per la salut: parla i plora quan ho necessitis.

Anònim ha dit...

"Ulls de no haver plorat, ulls d'haver vessat l'ànima..."

Suposo que plorar de veritat és vessar l'ànima, i sempre va bé suposo vessarne una mica, perquè a vegades tens aquella sensació de que necessites desfer-te de tot el que duus a dins, com si et fes nosa... així que ho vesses. I a vegades fa fugir els problemes, encara que només sigui per una estona.

OLGA! ha dit...

ki és el daixonses anònim!??
mateu-vos una mika i poseu el nom!! que aquí les xafarderes volem saber qui diu què! jejeje









=) so happy

Anònim ha dit...

qui creus que és x'D