M’emprenya haver-ho de dir, però em treu de polleguera. No el suporto més. N’estic tipa, però ben tipa. Qui s’ha pensat que és, ell? Bé, de fet ell... ell és l’amo. I jo, aquí, a callar. No puc dir res, no puc fer-hi res més que callar i aguantar. Jo treballo per ell. Aquesta maleïda cuina em té empresonada, ja no ho suporto més. Plegaré. No, de fet sé perfectament que no plegaré, que és per ell que sóc aquí, i que no me n’aniré tan fàcilment. Em va contractar per poder-me tenir a prop. Vine, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro, em deia. I ara? Ara és pitjor que abans. Sí, treballo per ell, molt bé. Em té esclavitzada dins la seva cuina. I ja fa massa temps, d’això. Des de darrere els fogons he vist créixer al seu fill, des de darrere els fogons he vist com tenia problemes amb la dona, com sempre es refugiava amb mi, sempre al seu costat, sempre aquí, callada, sent l’alegria de la casa, l’amiga de tots, ella, la nena, la noia, la dona, la senyora.... ara ja em tracten de vostè. La Laia, la Laiona, la reineta, la nena. Va començar aquí.
Jo de fet, no sabia què en volia fer, de la meva vida. Sempre havia passat els estius allà, al poble. M’agradava, m’hi trobava bé. Barcelona era bonic, a l’ hivern, però a l’estiu la calor m’aixafava massa, i malaltissa com era, els pares preferien dur-me al poble, amb l’àvia. I les àvies, ja se sap, nena, aprèn a cuinar, que una dona si vol casar-se bé, ha de ser una bona mestressa de casa. Al principi no la creia gaire, però m’hi vaig afeccionar. Primer de tot, els pastissos, la rebosteria. En fèiem per a berenar. Ens hi posàvem tot just després d’esmorzar, i anàvem fent, i per berenar, o per postres, sempre estaven a punt. Després va deixar-me fer el dinar. I el sopar. I amb els anys, l’àvia es feia gran, com jo, i finalment cuinava sola. Potser va ser per això, que vaig començar a experimentar, a deixar de buscar als llibres de receptes i a escriure’ls jo mateixa. En tenia un munt, de receptes. Dolces, salades, amargues... una per cada dia, una per cada llibre que llegia. Perquè al poble només hi feia això, cuinar i llegir. L’avi tenia tota una habitació plena de llibres. Els llibres prohibits, que deia el pare. Ni ell, ni sobretot les seves germanes no n’havien pogut tocar mai cap, d’aquells llibres. Però ara l’avi ja estava massa gran, em confonia amb les seves filles i em deixava fer, perquè ell ja ni s’hi acostava, a l’habitació dels llibres. I jo hi entrava, i allà reia, i escrivia receptes dolces de pastís de xocolata. M’enfadava, i inventava una altra recepta de bacallà. Nena, només fem que menjar peix, es queixava l’avi.... si ell hagués recordat que hi tenia un prestatge ple de llibres amb referències nazis, ho hauria entès, em sembla. I per últim, per últim em vaig enamorar, com totes les jovenetes. I vaig preparar un cóctel, un cóctel amarg i boníssim, un filtre amorós. L’únic que ha funcionat a la història, em sembla.
Els avis eren coneguts, al poble. Gent humil, però amb molts amics, i gairebé sempre tenien la casa plena, a l’estiu. Jo durant l’any ni m’hi acostava, als fogons, la mare m’ho tenia prohibit, però a l’estiu era el meu terreny, i ho aprofitava tant com podia. Així que, quan arribava al poble em posava a feinejar a la cuina i no parava fins que tornava a Barcelona. Per això, quan venien convidats a casa els avis, era quan gaudia més. Tenia els millors ingredients, podia experimentar encara més... i normalment quedaven contents. Mentre dinaven, jo m’esperava a la cuina, gaudia dels meus plats sola, que era la millor manera de poder-los analitzar i trobar-hi els defectes, i esperava que l’àvia em vingués a buscar, per dir-me que ja havien marxat. Potser sonarà estrany, però m’amagava. No havia estat mai una bellesa, jo. Tenia uns ulls bonics, sí, però era massa prima, massa blanca, massa poqueta cosa...però aquell estiu havia canviat. Divuit anyets, tot just acabats de fer, i havia passat el juliol prenent el sol mentre llegia, sol de tarda, sí, però estava més morena, i potser sí que feia més goig. I aquell dia va venir a dinar l’amo de la fonda. Bé, ell i el seu fill. Era alt, morè, ben plantat, feia goig de veure. Però a mi tant m’era, aquell dia només estava pendent del cóctel. No ho havia intentat mai, amb un cóctel, i no sabia si me’n sortiria. Els licors de l’avi no ho eren massa, de bons, i jo ja ho havia preparat quan l’àvia em va dir qui eren els convidats... i el va servir, i el vaig tastar, i de cop algú va irrompre a la cuina com un terratrèmol i em va mirar als ulls i em vaig fondre. Com un trosset de mantega, així em sentia de cop. Quins ulls, senyor, quins ulls. Semblava que no podia ser, tan bru com era i amb uns ulls tan blaus. I em mirava a mi. Laia, em deia, Laia, ets tu, oi? I jo vaig haver de contestar, amb un fil de veu que no sé d’on vaig treure sí, jo mateixa. Em va agafar de la mà i em va dur al menjador, amb el seu pare. Pare, és ella. Ella, ella era jo, ella era la que cuinava, de qui parlava tot el poble, la Laia, la nena, la reineta, la nina de Barcelona, que potser no era tan nina i era un escarràs a la cuina, que treballava com ningú i cuinava com els àngels. Vaig aguantar l’àpat com vaig poder, per primer cop des que hi havia convidats, asseguda a taula amb ells. I després, l’àvia em va somriure, i l’avi em va mirar, llargament i em va dir: nena, vigila, són de poble, però no són idiotes, i fills de puta n’hi ha a tot arreu. No et deixis trepitjar, em sents?
Seguidament, i després de dos renecs més, l’avi va marxar i l’àvia va fer baixar a tots els sants resant com una condemnada, perquè l’avi havia insultat a aquella bona gent, que no havien fet res de mal... encara.
El fill de la fonda, en Gabriel, es va dedicar a fer-se veure, a partir de llavors. Me’l trobava a tot arreu, i jo només sortia de casa per anar a plaça, al mercat i això ja era massa.... m’inquietaven els seus ulls blaus, i em va enamorar en secret. Però jo vaig seguir amb la meva vida, i al cap de poc vaig tornar, com cada tardor, a Barcelona. Em vaig passar tot l’any escrivint receptes amargues d’amor separat, dolces d’amor retrobat i més i més receptes que mai no he posat en pràctica.
Vaig tornar l’estiu següent i semblava que res no havia canviat, al poble. Una tarda em trobava sola a casa. Els avis eren a missa, havia mort un amic seu, al poble i havien anat a enterrament. No em feia res, estar sola, volia provar de fer unes galetes que podien donar un bon resultat, si no em passava amb la mantega, com la vegada anterior. Havia acabat la massa, ja estaven totes passades pel motlle, tenien una pinta fabulosa, només faltava posar-les al forn, tenia la safata agafada amb totes dues mans, i els braços dins el forn quan unes mans em van agafar per la cintura. Em vaig sobresaltar, em van caure les galetes per dins el forn, es van escampar i em vaig cremar un braç. Una cremada en diagonal, des del colze fins al canell, però tant era. Vaig desmaiar-me però quan em vaig despertar, em van fer el petó més dolç que hauria imaginat mai. Era ell, evidentment. En Gabriel. Tot l’estiu va ser igual, sempre junts, sempre sorprenent-me a la cuina, venia a casa de vespres, quan ningú no ens veia, i parlàvem, de tot menys de menjar, deia que tu ets tan bona que només et vull a tu, per esmorzar, per dinar i per sopar si en queda, preciosa. I em va demanar que no marxés a Barcelona. Queda’t amb mi, treballaràs per mi, ens veurem més, estarem junts, t’ho juro... i em vaig quedar. Vivia a casa dels avis, els pares van veure que al poble hi vivia millor, que era feliç, i tot i que la mare volia fer de mi una dona amb classe, hi va renunciar completament quan em va veure treballar a la fonda.
I a la fonda he passat tots aquests anys, sempre aquí, al seu costat, amb ell. Veient-lo casar-se amb la dona que li va manar el seu pare, tenint uns fills preciosos, un noi que fa goig de veure, com ell quan era jove, i una noia que sempre m’ha confiat tot el que no li ha confiat a sa mare. I jo aquí, rere els fogons, com sempre. Ahir em van dir senyora per primer cop. Senyora Laia, què em recomana, vostè?
Senyora? Senyora jo? Potser sí que m’he fet gran, esperant que deixés la dona, esperant que se’m curés la cremada del braç.
Però ja me n’he cansat, ja n’estic tipa de ser la única amb una cremada al braç. A partir d’avui, ell també la durà. I jo marxaré, d’una vegada, m’allunyaré d’aquests maleïts fogons que cada vegada em fan més mal i em consumeixen l’ànima. Li cremaré el braç. Perquè m’oblidi, perquè m’estimi, perquè faci el que vulgui amb la seva vida, que jo ho faré amb la meva.
Durà una cremada que li recorrerà tot el braç. Del colze al canell. Potser no estava feta per viure entre fogons, jo.
tururu! aquí va el conte dedicat, doncs som-hi. va per... pel senyor vacilón.... x'D nono, ara de debò, un conte pel carles perquè em va ajudar a triar el nom de la protagonista, i ja se sap, que això sempre s'ha de compensar, sigui com sigui. doncs res, xiquet, ja parlarem, jo encara espero la crítica del conte.... =Pun petó^*
