el procés

arriba amb un cafè a la mà. busca una taula. no hi ha taula, però troba una cadira. mira, remira. troba una cadira sola al costat de la paret baixa. mira d'asseure's a la cadira. no, així no. deixa el cafè al mur. deixa la motxilla a terra. obre el sobret de sucre i el posa dins el cafè. remena el cafè. obre la motxilla i en treu el paquet de tabac. treu el tabac, treu un paper, se'l posa a la mà. merda, la boquilla. amb el tabac i el paper en una mà intenta obrir el paquet de filtres. no se'n surt. mira el cafè, es deu estar refredant. al final l'obre amb les dents i en treu un filtre. el posa i el cigarret ja està fet. agafa el cafè amb una mà, en fa un glop. ara s'encendrà el cigarret. i de cop, amb cara de desesperació s'adona que no té foc. i s'aixeca gairebé avergonyit. s'acosta a la nostra taula, noies, perdoneu, teniu..? i abans d'acabar ja li hem ofert un encenedor.
pobre, només faltaria. després de tot, tots hem fet el ridícul així alguna vegada, oi?

^^
pels fumadors de drum addictes al cafè i patosos, que cada dia en som més...

dimecres 9.52

la noia del davant meu dibuixa en una llibreta. el noi del seu costat badalla sense amagar-se'n. a la mateixa fila, dues que xerren i una altra que sembla que s'adormi damunt els apunts. un parell que planifiquen el cap de setmana, una altra que pensa, algú que fa cara de baixar de l'hort. al meu costat, juguen a fer un solitari. i mentre jo escric al blog, al meu darrere ho llegeixen.
conclusió?
no es pot fer classe amb la meitat de llums apagades.

de converses pendents, cafès i trucades

de converses pendents que tenim, de cafès que hem de fer i de trucades que no hem fet ni farem. que no, que no és tan greu, que les males companyies i els herois romàntics no ho són tot a la vida i que no, que no era això. no és tot tan tràgic, ni estàs sol al món ni tot s'acaba ni comença sota els teus peus. deixa-ho estar, oblida tot el que has vist fins ara i comença a fer, a deixar fer, a sentir i a oblidar-te de les collonades que t'havien explicat. que no, que no tot és tan simple ni tan complicat, que la vida no és una pel·lícula ni una odissea.
que les coses que es diuen no és perquè siguin fàcils de dir, que no és tan fàcil quan ho has passat, però les coses són com són i no em fa res parlar-ne tot i que de vegades sembli que parli per les parets.
no, de debò, no m'enfado, no m'estresso, no sento i no dic les coses perquè segons com no cal dir-les, i quin greu, de debò, que tot seria meravellós, però nomésfalta això, cinc minuts, només un tomb de microones.