desaparèixer

A classe penso que hauria d'estar prenent apunts i la motivació s'esvaeix brutalment, així, plas, i no penso què hauria d'estar fent sinó que faig el que sento i au, avall..
fa dies que recupero converses amb gent amb qui ja havia desistit de parlar i això m'inquieta i em reconforta alhora. què passa? per què desapareix, la gent del meu voltant? com podem ser amics amb algú i sense que passi res desapareguin? què és el que ens fa allunyar-nos d'algú de manera sobtada?

em pregunto milers de vegades per què desapareixem i si realment jo ho faig de la mateixa manera i sovint arribo a la conclusió que no hi sóc, que no hi dec ser, que deu ser que la invisibiliat es fa palesa de manera manifesta en la meva persona. deu ser això, no?

i llavors, quan tornes a aparèixer ja no ets allò que es pensaven i encara et jutgen de la mateixa manera.... uhm.. que no, que no era això, que he fet un munt de coses igual que les has fet tu, que tu i jo hem canviat i que ens podem entendre, però que ens caldrà un temps de tornar-nos a adaptar, de posar-nos al dia i de veure què t'ha fet així i què m'ha fet aixà.

en fi, reestructuració mental i filosòfica.

créixer

és dilluns i el darrer exàmen el recordes vague, humit i fred. però la resta de la nit valia la pena. i ep, aquest cap de setmana no has sortit però has après a fer sushi, te'n pots sentir orgullosa.
l'altre dia em deien quan tu i jo.... a tu no t'agradava el sushi
no, ni el sushi, ni els iogurts, ni la cervesa negra ni el gintònic.
què ha passat, em deia?
deu ser que m'he fet gran.

i te n'adones que deu ser això. això, i veure gent amb qui has compartit èpoques de la teva vida que creies importantíssimes i pensar... però tu i jo de què parlàvem?


els anys ens posen a tots a lloc (a puesto, que diu l'àvia)