de drets, deures, secrets i obligacions

Tenim dret, tots, sense excepció, a un somriure, a un petó, a que ens tractin com ens mereixem, a un bonanit a l'orella, a una carícia, a dir que no, a ser escoltats, a sentir, a viure. A dir les coses com vulguem i a que ens les diguin de la millor manera possible.

Tenim deures. Sentir, ser, dir les coses bé. Protegir els que ens estimem com el tresor més enorme. Viure sense desaprofitar cap moment.

Tots tenim secrets. Petits o grans, hi són, passen més o menys desaparcebuts, però hi són. Hi ha secrets petits que es poden fer grans, grans secrets només aptes per als més petits i secrets amagats en una caixa tancada dins un armari en unes golfes molt fosques on ningú els pugui trobar.

Les obligacions són les que ens imposem. No són com els deures, que es venen donats i els sentim a la pell a mesura que anem creixent, que hi són. Les obligacions són nostres i tenim el dret a posar-nos les, el deure de fer-les sols i l'opció de mantenir-les en secret.

Pots obligar-te a qualsevol cosa,posem per cas, a espantar tots els teus monstres dentats de sota el llit, a fer riure a algú, a aprendre una cosa nova cada dia o a tenir un objectiu per llevar-te cada matí.

Perquè és un dret saber que hi haurà algú que sent que el seu deure és guardar-te un secret perquè s'obliga a no deixar-te vessar una llàgrima per res que no valgui la pena.

Perquè la caputxeta vermella sabia de l'existència de la kalashnikov, i és per això que portava el berenar a l'àvia.

gana(es)

Fam, gana, i el senyor catedràtic no fa més que explicar-nos que si el pastís es bo tindrà un gust unitari. I sí, és gana. és gana? és gana? segur? és gana o són ganes? no ho tinc clar.
fem tots cara de gana, deu ser l'hora d'esmorzar, però una vigília de Sant Jordi a la facultat té molts números per ser una olla de grills a punt d'explotar permanentment, de gana, de ganes, d'estudiants de lletres amb ganes (i gana) de fer coses, de rebre roses i llibres i de donar, de mirar, de remirar.

Potser és això, el que busquem, i és per això que és tan important per a nosaltres un dia com demà. Perquè salivem rambles avall plenes de llibres i podem fer el badoc i tothom ens demana i ai, què compro, i ai, què llegeixo, i això agradarà? és el dia que comprem compulsivament, sense remordiments perquè avui toca i prou i no penso sentir-me culpable si torno a casa amb 6 o 8 llibres i visca, i sé que ja tindré temps per a llegir-los....
Que bé.
Quina gana
Quines ganes

és un regal...

Shtt! Tanca els ulls i prepara't per escoltar amb atenció un secret que m'agradaria explicar-te a cau d'orella. Em regales 5 minuts del teu temps?

Recordes quan va ser el darrer cop que et vas parar a no fer res? Ara és el moment.
Pensa en tot allò que fa temps que tens oblidat, petites coses, records, un instant, una abraçada, un petó, mossegar una cirera o escapar més aviat de les obligacions.... Quant de temps fa que no ho fas?

Es per això que he decidit que s'ha acabat. Que no, que si tu no ho fas ho faré jo i si no ho faig fes-ho tu o que ens salvi un altre. S'ha acabat la rutina i no tenir hores. Perquè hi ha moments en que ho veus clar, que les coses no poden seguir així. I és per això que establirem el decret llei del núvol kington.

Perquè la vida que portem no és la que ens mereixem, que sovint ens veiem vells només per les hores de son que ens falten, que hi ha moments en que tot sembla impossible de fer, que et lleves amb ganes de tornar-te a ficar al llit i et fiques al llit i penses que demà has de fer tantes coses que et tornes a llevar. Però això no és viure.

I és aleshores, quan tot és fosc, quan sembla impossible que les coses funcionin, quan no tens ganes ni forçes i el teu cos funciona per inèrcia, perquè el teu cap li diu que més i ja has passat el límit de la son i les cames et tremolen....

Aleshores de cop, apareix el color, la llum, una cançó, una abraçada, un somriure o una mirada fugaç i veus com la vida torna a tenir els mateixos sons, els mateixos tons i la mateixa intensitat i tu, que semblaves a punt de defallir tornes a ser vida en majúscules.

És per això, per aquests moments que tirem endavant, perquè els necessitem, perquè després d'això et mires al mirall i et promets que aquest matí mossegaràs el dia amb força i que res no t'aturarà, perquè hi haurà un moment, un instant, un petó, que valen prou la pena per tirar endavant.

Per això m'he promès arrencar com a mínim un somriure cada dia. I tu? T'hi apuntes?

　
perquè hi ha moltes coses per dir que sovint no es diuen...　i perquè no sé fer les coses d'una altra manera.

conseqüència del canvi de pla...

senyor catedràtic faci el favor de fer-los callar siusplau. faci el favor d'engegar aquesta colla de criatures que el tracten de tu i li diuen pel nom, faci el favor de fer-los fora a la tercera vegada d'avisar-los.
siusplau, reis, feu el favor de callar, d'aprendre que l'institut i la universitat no són ben bé la mateixa cosa i que potser estaria bé que aprenguessiu a comportar-vos com adults.

enorme, meravellós pla de bolonya que ens fa compartir classes amb els nens i nenes de primer, fantàstic, criatures que no saben res i vacilen i que ni fan ni deixen fer classes...
és una vergonya.
sort que el senyor catedràtic els posa en ridícul sovint.

em ca**

em cago en tot. em cago en mi, en tu, en tot, en la mala llet que tinc i en la que porto. em cago en la gent que camina pel carrer a pas de tortuga, en les àvies que t'atropellen, en el metro que triga hores en arribar i en els dies que intento fer coses i no surten ni a la de tres.
em cago en haver de posar majúscules, en la meva carrera i en la teva, en no tenir temps per veure la gent que m'estimo i en haver-me de menjar gent que no suporto cada matí o cada nit.
em cago en no tenir diners, en la crisi, en no saber si acabaré la carrera vivint a casa o en si podré marxar, en el govern i en la bateria del teu mobil.
em cago en tot, en els nens que patinen i es pensen que el carrer és seu i en les nenes que no saben caminar amb talons, amb el facebook que ens pren hores d'estudi i en les biblioteques amb més seguretat que un banc.
em cago en els barracons de la facultat, en la fam, en la gent que es creu les merdes que els expliquen a l'església i en la gent que no creu en res i tot i així es pensa que té consciència.
em cago en els "microcortes" que telefònica regala als usuaris que ens hem fugat i en la TDT i en mi per no haver canviat de sistema operatiu.
em cago en mi, en tu, en girar els meus plans, en els amics que sembla que t'escoltin però passen de tu, en el reggeton i els que es pensen que a tots ens agrada la seva música.
em cago en tot. em cago en no tenir un minut per gaudir de tota la resta de coses en que no em cago.

i en minúscules, avui és un bon dia per fer revolucions.