nit electoral

Pànic Mirava fa uns moments amb pànic com Plataforma per Catalunya era a punt d'entrar al parlament de Catalunya i em feia por. Mirava amb pànic com un partit xenòfob i feixista estava a punt de tenir representació parlamentària. En parlàvem amb gent civilitzada i els comentaris eren els mateixos. Com és possible que això passi en un país democràtic? En un país normal aquest senyor seria a la presó, o vetat políticament, si més no, però això és un país de fireta i les coses van com van.

Vergonya Veia una estona més tard com aquest país que tenim no ha permès que entri un monstre al parlament. Però alhora no ha estat capaç de participar massivament en unes eleccions. És vergonyós que siguin unes eleccions amb una molt major participació que les anteriors i no s'apropi ni al 70%.

Resignació Sorpresa, realment, que sigui Josep Cuní que retransmeti la nit electoral a la televisió pública.... en fi. Sembla l'únic periodista sobre la capa de la terra, i potser tampoc no seria exactament això. Segueixo defensant que les nits electorals sense Xavi Coral no són el mateix.

Llàstima de sentir com parlen la majoria dels polítics que es fan dir catalans. No diré res més, però Alícia Sánchez-Camacho ha comès 15 errors entre lèxics i gramaticals en els 5 minuts que ha parlat per la televisió pública catalana.

Mandra quatre anys de govern de dretes i molts, molts anys que costarà arrencar-los de la trona....

d'hivern

una manta.
una bufanda.
guants.
botes?
una gorra de llana.
sortir de la dutxa i no passar fred
un bol de sopa calenta
la mandra que em fa el fred i l'hivern i el nadal i la neu i el vent són terribles.
tot això, una abraçada, petons dolços, una bona pel·lícula, un te de canyella.
ens espera un hivern dur.

preparats?

no m'ha agradat mai l'hivern. és quan més ganes tinc de quedar-me a casa i no n'he sabut mai de quedar-me a casa sense fer res. qui fos un gat.
miro la meva gata, la Mi, prop del radiador, de coixí en coixí, de manta en manta, tot el dia amb l'abric posat. I aleshores tinc ganes d'abraçar-la i fer-li carantonyes i penso que potser l'hivern i el fred i tota la mandra seran menys durs...
potser sí.

la nina 5-11-10

Tinc una nina. Una nina que viu de sinestèsies meravelloses i a qui li agrada recitar poesia si li prems el palmell de la mà. Si li faig pessigolles obre molt els ulls i crida "BETATESTER!" però això no ho fa gaire sovint. És una nina suau, és còmoda per dormir, però no es doblega perquè te una estructura interna feta d'acer i mala llet que impedeix ficar-la dins la motxilla d'anar a l'escola. És una nina d'ulls foscos i cabells que canvien de color, de vestits bonics i sabates de noi, d'arracades brillants i somriure lluent. Sovint penso, però, que no és del tot la meva nina.

De nit, quan dormo abraçada a ella acabo fora del llit i sembla que sigui ella qui decideix quan vol despertar-se. I al matí, si intento jugar-hi no vol. Quan torno de l'escola de vegades tots els meus contes estan regirats i agafa llibres de nens grans com l'enciclopèdia. Fa dies deia "sinestèsia" tota l'estona i vaig haver de preguntar a la mare què volia dir. ara quan fa cara trista li dic, i deixa de cridar-me "BETATESTER!".

La mare diu que quan sigui molt gran i vulgui marxar de casa i vagi a la universitat i no tingui ganes de jugar, potser ja no voldré la nina. Però jo sé que sí, que sempre voldré la meva nina que recita Passolini.

les nits...

Les nits són... la frase més tòpica per començar a escriure i la incapacitat de trobar res prou adient per al moment. Com es diuen les coses quan en tens tantes ganes si assumeixes que dient-les faràs el ridícul més espantós? Tot allò que ja estat dit, els poemes de Bécquer que llegia als 14 anys, Paolo Coelho, Neruda fins i tot. Tot allò que ja està interpretat, suat, petonejat i malgastat i que ja no et serveix. Com dir-ho? No pots ser original si has llegit poesia però sovint fins que no la llegeixes no descobreixes que hi ha infinites maneres de dir les coses.

Les nits són... dolçes, fredes, crues, humides, terribles, fosques, estrellades... les nits són totes un món, però tots estan explicats. Tot està dit, i ho hem d'assumir un cop ens posem a escriure.

Voldria dir massa coses. Voldria maleïr infinitat de nits i guardar-ne unes quantes en una capseta, i amagar-la dins la motxilla i dur-les sempre al damunt. Voldria tantes nits de Sant Joan i tan poques nits de desembre, i voldria tantes nits d'abril o tantes d'octubre... Són les mateixes que voldrien Neruda o Bécquer? És sempre la mateixa lluna, són -probablement- els mateixos estels, però el record no serà el mateix. Potser sí que ho seran les sensacions, tot allò que hem viscut o que se suposa que hem de viure al llarg de la vida (es diu inconscient col·lectiu? Memòria humana o simplement catàleg de sensacions?). El desig d'una altra nit, això és el que sí que és universal, perquè una nit més vol dir 24 hores més d'oportunitats per viure. I d'això se'n diu instint de supervivència.

crònica matinal

8:32 surts de casa, vas tard, on és el jersei negre? Agafes l'ascensor i et creues amb el veí del tercer, que violí i partitures en mà et demana si vas tard. Sí, només te'l trobes quan vas tard, però li dius que començes a tres quarts i que quan surtis, a córrer. Al carrer, passes per davant del quiosc i constates que cada cop s'hi venen més revistes i menys diaris, vès... creues el carrer un, dos, farmàcia tancada, el semàfor està a punt de posar-se verd i veus com la senyora de la polleria es baralla amb la persiana. És una botiga de les d'abans, que et fa infinita gràcia perquè només hi venen ous i algun pollastre i sempre hi ha la mateixa gent. I la senyora, mentre el semàfor fa pampallugues es baralla amb la persiana i no pot. Creues el carrer, no penses, l'ajudo? I la persiana ja és a dalt, gràcies nena, jo si que no... somrius, de res dona, i mitja volta. Al semàfor, aturat, hi ha un taxista que et somriu i aplaudeix dins el silenci del taxi mentre tu marxes cap a classe pensant que avui ja has fet alguna cosa que val la pena.

estadística emocional

estadísticament, és impossible tenir un dia completament perfecte. de la mateixa manera, és estadísticament impossible tenir un dia terrible. de totes maneres, és emocionalment possible que un fet, alguna cosa, ens marqui tot el dia.
i hi ha dies que, simplement, fan progressió ascendent o descendent segons ve.
Ah, no oblidem els dies que semblen el dragon khan.

és estadísticament possible tenir un dia normal?
què considerem estadísticament normal?
les normes ténen a veure amb l'estadística?
els dies dragon khan són més, o menys cansats que la resta?

per cert, a tall de nota informativa, una pujada d'adrenalina triga 6 hores a desaparèixer del nostre cos, per una simple discussió. com ens afecta això?

com a mesura preventiva, panellet de xocolata i moscatell abans d'anar a dormir