Les nits són... la frase més tòpica per començar a escriure i la incapacitat de trobar res prou adient per al moment. Com es diuen les coses quan en tens tantes ganes si assumeixes que dient-les faràs el ridícul més espantós? Tot allò que ja estat dit, els poemes de Bécquer que llegia als 14 anys, Paolo Coelho, Neruda fins i tot. Tot allò que ja està interpretat, suat, petonejat i malgastat i que ja no et serveix. Com dir-ho? No pots ser original si has llegit poesia però sovint fins que no la llegeixes no descobreixes que hi ha infinites maneres de dir les coses.
Les nits són... dolçes, fredes, crues, humides, terribles, fosques, estrellades... les nits són totes un món, però tots estan explicats. Tot està dit, i ho hem d'assumir un cop ens posem a escriure.
Voldria dir massa coses. Voldria maleïr infinitat de nits i guardar-ne unes quantes en una capseta, i amagar-la dins la motxilla i dur-les sempre al damunt. Voldria tantes nits de Sant Joan i tan poques nits de desembre, i voldria tantes nits d'abril o tantes d'octubre... Són les mateixes que voldrien Neruda o Bécquer? És sempre la mateixa lluna, són -probablement- els mateixos estels, però el record no serà el mateix. Potser sí que ho seran les sensacions, tot allò que hem viscut o que se suposa que hem de viure al llarg de la vida (es diu inconscient col·lectiu? Memòria humana o simplement catàleg de sensacions?). El desig d'una altra nit, això és el que sí que és universal, perquè una nit més vol dir 24 hores més d'oportunitats per viure. I d'això se'n diu instint de supervivència.
2 comentaris:
Vas endarrerida amb els teus NaNos! però segueix així :)
Molt bé. Hi veig les nostres classes d'intertextualitat del curs passat, oi? O potser m'he tornat boja i ja no sé què veig.
En qualsevol cas, tot és nou i tot és vell. Cada dia, cada sentiment, cada dolor i cada moment de joia esdevenen per a cadascub de nosaltres únics i intransferibles. Tanmateix, sabem que, en el fons, tots els humans els compartim i els atresorem.
Està bé dur a la motxilla allò que ens ha fet feliços, però tampoc no importa dur-hi el patiment. Cada moment viscut, bo o dolent, acaba configurant el nostre bagatge i ens fa tal com som.
És un lloc comú, no descobreixo res.
Amb tot, deixa'm dir: sense llegir poesia, no podem escriure'n. Només havent-ne llegit molta, podràs ser original.
Un petó ben fort, Carlota.
Publica un comentari a l'entrada