dimecres, de maig 17, 2006

solidaritat ciutadana/eufòria futbolística

sembla mentida, sembla mentida. la gent està com boja! són quarts d'una de la matinada i això és una festa. quin patir, de debò. avui he vist volar cadires, he fet una barricada al mig del carrer, hem fet explotar dues ampolles de cava, m'han caigut a sobre tres llaunes de cervesa, una ampolla sencera d'aigua freda i... jo què sé. realment, sortir al carrer és una passada. tothom es saluda, es somriu, la gent canta i crida i sembla que no recordin que demà al matí han de tornar a treballar, perquè total, i què? no és tan sols un partit, és un sentiment d'eufòria col·lectiva, de somni aconseguit que t'encomana el somriure fins i tot sense voler... i m'agrada. m'encanta veure com una colla de joves milionaris pot fer feliç a la gent del carrer que té unes alegries i unes preocupacions tant diferents a les seves, però que els uneix això, el futbol. avui els veïns que no es saluden mai, els amics que ja no es parlen, parelles que estaven al límit de trencar la relació... tot s'oblida i es celebra el barça. perquè no sé si és més que un club, però tant és, l'important és que fa vibrar, i fa somriure.... i sentir a un nen cantant l'himne del barça per la finestra no té preu.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

"... i sentir a un nen cantant l'himne del barça per la finestra no té preu."

Per la resta ... mastercard!
jajjaja

Bernat R.

Underneath ha dit...

és tan absurdament senzill, som els essers més feliços d la terra perquè la piloteta ha entrat dos cops a la porteta d fusta... i som capaços d'oblidar, i de sanar, i de tornar a riure pel que abans ni tan sols aixecabem cap... ja ens entenem, eh? xD