Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.
El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.
arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada