ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.

relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.

l'amargat 45.613 (història amb mit*)

Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.

El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.

arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.

demà serà un dia diferent. no ho sé, tinc la sensació que estaré patint fins que no pugui escapar de les classes i anar-la a veure. i sé que estarà bé, que no li passarà res, que és més perillós viatjar en cotxe que una operació com aquesta, però em fa por. què coi, l'estimo i no vull que li passi res. però ténen raó, manarà igual des del llit i ja li toquen unes vacances. un petonàs.

microconte.

Es va espantar, el món no era normal, alguna cosa estava passant i la desgràcia era imminent. Sí, realment li passava allò que sempre havia vist en els seus malsons: el cel li queia damunt del cap. No era estrany, vivia en un decorat.

visió.

sé que quan sigui vella
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.


i seràs tu.

què esperes?

curiós, si més no
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom

ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni


ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.

què voleu, doncs?

no és tan complicat d'entendre,
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.

i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.

però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?

no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.

i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....


no ho entenc, de debò....

cançó de mort

què li he de dir si l'ha perdut?
no hi pot fer res
és massa tard, ja se l'ha endut
no hi pot lluitar
ja és massa tard.

no tornarà
ho ha d'acceptar, ja és massa tarda
no hi pot lluitar.

m'abraçarà
no plorarà, ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no trigarà
l'enyorarà, la cridarà
és dur, ho ha d'acceptar
ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no tornarà
no tornarà...

records arrugats.

només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, seria veritat. li ho havia dit de broma, només era una tonteria, i a ella li havia semblat... no ho sabia. la va descol·locar completament, volia sentir-li dir, però alhora li feia por. però de cop, quan es va trobar sola davant del mirall va decidir que sí. que volia viure la vida al seu costat, que no li feia cap por, i que a partir d'aquell moment faria tot el que fés falta perquè això fos possible. perquè hauria de triar, a partir d'aleshores, i hi hauria moments difícils, deixaria de fer coses, fins i tot es veurien menys per guanyar temps a la llarga. i és que quan es va mirar al mirall, es va veure la cara plena d'arrugues i es va imaginar vella al seu costat.

només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, ho havia vist tot clar. li ho havia dit de broma, només era una tonteria i a ella li havia semblat... bé. la va sorprendre del tot, no ho havia pensat i li feia il·lusió. volia reviure tot el que havien viscut junts, i tornar al loc on havia començat tot, que ara ja estava destruït.. recórrer els carrers d'una ciutat que els semblava estranya, després de tant de temps... però va decidir que sí, que ho havia de fer encara que li fés mal. perquè éren els records de tots dos, i havien passat la vida així. i és que quan es va mirar al mirall, només va saber veure's la cara arrugada i la d'ell al costat.

no ho sé...

és estrany
parlar de coses per callar
i tenir por de fer-te mal
si no saps com protegir-me
de mi mateixa
és...
diferent

però de fet,
a qui li havia de passar?

*sin* (sense idees noves)

intento inventar
noves maneres
de dir el mateix
potser li ho deixaré dir al mar
o que ho xiuli el vent
que ho xiuxiuegin les brases
o ho cridin els boscos...
potser ho podràs llegir en el fum
o en l'olor dels petons al coll
potser ho podràs veure en l'aigua
o reflectit en el color de la lluna.

però segur que farà olor de gust de kiwi.

com més puc dir-te que t'estimo?

plorar perquè sí.

és inútil, de vegades, intentar analitzar el que ens passa. i és igual d'inútil intentar evitar que les llàgrimes ens llisquin galtes avall. i no cal, no és necessari. i va bé plorar sol. de vegades necessito que alguna cosa em recordi que tinc uns límits, que no tot ha de sortir bé i que el món, no només no gira al meu voltant sinó que ni tan sols sap que existeixo. i és per això que va bé plorar, sigui per un motiu o bé per un altre.

i és per això que també va bé saber que tena a persones meravelloses que t'estimen i que estan disposades a perdre el seu temps consolan-te.

a tots vosaltres, gràcies.

pepito?humanisticgirls..aaaaaapff (palla mental)

hi! this is pepito!
pepito can dance,
pepito can jump,
pepito can clap!
this is pepito!

aquest, i l'acudit del conill, la fan riure tantíssim.
i em fa una gràcia veure-la riure a aquesta dona! de debò, m'encanta.
és super seriosa, i quan la veure de bon humor, reconforta.

i les boletes de guix, això també em reconforta.
i les ratlles de guix també. i la història dels bolets també.
i cantar cançons de disney també.

és que no sé què faria sense elles.

gràcies.

**

i tens raó,
hi ha moments per tot
però per a tu
sempre tinc moments
t'estimo

és el que hi ha.

hi ha cançons
que vull cantar-te
poemes que voldria
haver escrit per a tu
moments que necessito
viure al teu costat
i no puc.


el temps és cruel, quan vol.


tant és.

petó de bonanit.

els petons no es donen...
es fan
els petons els fas amb les mans
els fas amb el cos
els fas fins i tot
abans d'acostar-te
em fas un petó
tan sols de pensar-hi
i el fabriques al cor
i en treus un bocí
per l'ànima
per on s'escapen
paraules d'amor
i núvols de sucre
i petons dels teus...
que em fan perdre el cap
cada cop que me'n fas

jo no vull que me'n regalis
vull que els inventis cada nit
i el prometo que ho faré
i que amb cada petó fet
i cadascún dels que et faré
canviaré una mica el món
perquè demà,
o demà passat
siguem una mica més feliços
i puguem seguir
fabricant petons.

dues maneres de veure-ho

l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta, i no entenia per què. no entenia per què tothom li parlava lentament i entre ells parlaven depressa, per què ningú s'aturava a olorar les flors com feia ell, per què tots els seus amics li arribaven a la cintura. per què havia d'afeitar-se als matins, per què a la seva feina tothom acabava abans, per què ningú no l'escoltava quan parlava... l'andreu tenia un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ells, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i...

l'andreu sempre havia semblat diferent de la resta i entenia per què. entenia per què li semblava que tothom parlés lentament i ell els parlava massa depressa, per què tothom deia que havia de fer coses importants, per què els seus amics ni tan sols respiraven. per què no podia afeitar-se, si en tenia ganes, per què sempre acabava abans que tothom, per què ningú no li feia cas si no xerrava... l'andreu va crear un amic, l'andrew, i ningú més parlava amb ell, i ell pensava que millor, que tenia un amic per a ell sol, i que ja li agradava, però alhora tenia por, perquè ningú més el coneixia i....


l'andreu i l'andreu, de cop es van trobar pel carrer i van topar, i per primer cop, van saber què dir-li a algú altre. de fet, potser és veritat que entre les dues cares de la realitat tan sols hi ha una fina cortina de seda.

quan la vida fa click

la vida fa click, en el moment que toca, es deia.
i el pitjor, és que s'ho creia. la vida fa click, i mira tu, tens el que buscaves, i la vida feia click i tot encaixava i tornava a desencaixar..... pobre innocent, si sabés que tot ho controlem nosaltres.... ell creu que la vida fa click...
tu també ho has dit sempre que la vida fa click, rei....
ja ho sé, però jo ho dic perquè això ja ho vaig viure, només intento que faci allò que jo no vaig poder fer...
i és per això que ho diu, no ho veus?no, siguis tan dur amb el tu del teu passat.... jo-ella també ens equivoquem, i sinó mira el que hem fet fins ara, però ens n'hem sortit, oi?
probablement te n'haguessis sortit de qualsevol altra manera...
si amor, però jo volia passar el passat-futur al teu costat....

perquè avui una magdalena m'ha revelat que la nostra vida tan sola és el passat de nosaltres mateixos, tot allò que no vam poder/saber fer i que ara intentem millorar. és una bona perspectiva de vida, mai ens equivocarem ^^.

somnis girats

pesantor de parpelles i somnis trencats
una escombra, somniava amb una escombra
de nit l'escombra i de dia el coixí.
quina vida, la seva.
mai no tenia el que volia,
de dia escombrava i de nit hi somniava
i de dia, somniava en el coixí.
quina vida, la seva.

odiava la monotonia, i no n'hi havia per menys.
de dia, el coixí,
de nit, una escombra.

ets tu i ho ets tot...

ets tu i ho ets tot
la llum dels teus ullsç
el tacte de les teves mans
el gust dels teus llavis
tot això que he repetit,
ets tu i ho ets tot

ets tu i ho ets tot,
també,
el so de la teva veu,
el cascabell de les claus,
la roba texana,
el tabac de liar
i tot això que he dit
ets tu i ho ets tot.

ets tu i ho ets tot
quan,
llegeixo Benedetti
,miro el Cyrano,
o la isabel coixet
,quan escolto metallica
i tot això i més
ets tu i ho ets tot.

Ets tu i ho ets tot
si
parlem d'amor
discutim de qualsevol cosa
inventem la vida junts
viatgem en metro
o intentem arreglar el món
.I tot això, més o menys,
ets tu i ho ets tot.