miralls bruts

de petits, el meu germà i jo teniem un estrany costum: emburtar els miralls de casa dels avis. hi posavem dibuixets, les mans, els peus.... feiem ratlles, partides del tres en ratlla, del penjat, de tot. i és que a casa dels avis no hi havia cal·lefacció, i al bany hi havia una estufeta elèctrica que, amb l'aigua de la dutxa entelava el mirall.

fa uns dies, em vaig trobar plorant al labavo de lasa dels avis, al dels dibuixos. feia un minut havia entrat la meva àvia, m'havia abraçat i havia deixat damunt la pica una nou. sap que m'encanten. i vaig decidir deixar un dibuix al mirall, com quan era una nena.



l'endemà al vespre, vaig passar per casa seva a recollir una bossa que m'havia deixat. l'àvia m'havia deixat un paperet escrit damunt la bossa. de res reina, només faltaria. jo també t'estimo.

dormir junts és...

dormir junts
abraçat-te fort
o que m'agafis la mà
dolç.

dormir junts
i ajuntar
el petó de bona nit
i el de bon dia.

dormir junts
sense pensar
si ens hem de llevar
i descansar.

dormir junts
moure'm i trobar-te
saber que hi tinc el món
sota els llençols.



on dormiràs, aquesta nit?

la màgia dels auriculars

sentir la música dins el cap, que m'envolta i m'envaeix i pensar que els del meu voltant no ténen ni la més remota idea del que em passa per dins. morir-me de ganes de ballar pel carrer i haver de reprimir-me. estar a l'autobús i moure els dits igual que voldria moure la resta del cos. i la dona del costat em pregunta si estic nerviosa. no, senyora, tinc unes ganes de ballar que em moro. el millor és que no vull ballar el que ballo sempre, tinc ganes de ballar.... no ho sé, qualsevol tonteria, vull una discoteca per mi sola, una sala enorme, sencera i que no em miri ningú i poder desfogar-me i sentir que torno a ser jo. i ser feliç.

però mentrestant, faig cua al forn per comprar el tortell de reis.

em mires,

i em preguntes
si algú pot buscar un déu
tenint el cel tan aprop...
i és normal
si no et coneixen.

ella i jo ens trobem en el mateix cantó de la barrera i a l'altre cantó de la frontera. ell i tu estaríeu igual, però no ho sabeu. ell i jo n'hem parlat, i per fi, per fi he vist el que em passa. i el ha vist el que li passa a ella. saps, em sembla que ho he entès tot. i l'he ajudat a ell. ara només hauria de trobar la manera de que te n'adonessis sense que ell et digués res perquè, és clar, ell és a l'altre cantó de la frontera.

relacions dos a dos que s'entrecreuen quan no toca.
ficció, realitat, realitat, ficció.. una ajuda?
vés a saber.

l'amargat 45.613 (història amb mit*)

Odiava estar mort i que no l'enyorés ningú. Redéu!Tants anys pensant que era imprescindible, que la gent l'estimava i que era improtant, com a mínim per la seva dona i ni això. No era imprescindible enlloc. A la feina ja ho sabia, i no li importava, al cap i a la fi, tampoc li havia agradat mai, però recoi, ja que els havia deixat la seva feina acbada abans de morir, com a mínim li ho podíen haver agraït, o haver anat a l'enterrament.... però no. Els seus suposats amics, res de res, tants anys convidant-los a això i a allò altre per acabar oblidat, i ells, ells tampoc van anar al seu enterrament.. de cap de les maneres podien suspendre la partida de dòmino. La seva familia el va ignorar completament, com havien fet tota la vida i només es van preocupar de repartir-se ben bé la seva part de l'herència. Això sí, a l'enterament hi eren.

El que li va fer més mal va ser que la seva dona no en fes tan de cas com es pensava. De fet, no li fes el cas que ell es pensava.. ni en el pitjor dels casos. sempre havia pensat que tanta carantonya i tanta moixaina no servirien de res quan passés alguna cosa greu. I no va servir de res. Tant t'estimo i tanta tonteria i quan ell va faltar, va plorar una mica, es va vestir tan sexy com va poder a l'enterrament i no va aguantar el dol ni dos dies, i se'n va nar a ofegar les penes amb aquell amic seu que ell no havia aguantat mai.

arribats a aquest punt, va creuar el riu, va donar l'òbul al barquer i va deixar de mirar el que passava fora. a partir de llavors, seria l'amargat 45.613 del Tàrtar.

demà serà un dia diferent. no ho sé, tinc la sensació que estaré patint fins que no pugui escapar de les classes i anar-la a veure. i sé que estarà bé, que no li passarà res, que és més perillós viatjar en cotxe que una operació com aquesta, però em fa por. què coi, l'estimo i no vull que li passi res. però ténen raó, manarà igual des del llit i ja li toquen unes vacances. un petonàs.

microconte.

Es va espantar, el món no era normal, alguna cosa estava passant i la desgràcia era imminent. Sí, realment li passava allò que sempre havia vist en els seus malsons: el cel li queia damunt del cap. No era estrany, vivia en un decorat.

visió.

sé que quan sigui vella
tingui la cara plena d'arrugues
i la casa plena de néts
hi haurà algú
que al meu costat,
els contarà contes i els dirà
doncs sí,
el nom de la vostra mare
el vam triar
quan ella
només tenia
quinze anys.


i seràs tu.

què esperes?

curiós, si més no
la manera de mirar-la
és....diferent
no sap mai si així
li farà cas
i ella va fent
com el món, com tothom

ella va, ell la mira
no en farà mai cas
i ell què espera?
és... inútil
però i què?
és el seu somni


ningú li pot negar l'espera
d'un petó
de la lluna.

què voleu, doncs?

no és tan complicat d'entendre,
o això em sembla a mi,
que, de tant en tant
o potser massa sovint
-això diuen-
necessiti una abraçada
que algú em recordi que m'estima
que em valorin
i aquestes coses que,
potser no a tots,
però a mi sí,
m'alegren el dia.

i vès per on,
hi ha algú que és capaç de fer-ho
sense ni tan sols dir-ho
em mira
somriu
i ja està
problema arreglat.

però no
no deu ser bo
m'ha de fer mal,
perquè és clar,
no l'han triat
no han fiscalitzat
no és com es pensaven?
no és del seu cercle?

no són tan nena
com per no poder pensar
ni sóc tan dona
com perquè no em faci mal.

i són ells qui pretenen
que me'n distancii?
si només fan que fer-me mal
i llavors és quan més el necessito....


no ho entenc, de debò....

cançó de mort

què li he de dir si l'ha perdut?
no hi pot fer res
és massa tard, ja se l'ha endut
no hi pot lluitar
ja és massa tard.

no tornarà
ho ha d'acceptar, ja és massa tarda
no hi pot lluitar.

m'abraçarà
no plorarà, ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no trigarà
l'enyorarà, la cridarà
és dur, ho ha d'acceptar
ja és massa tard
no hi pot lluitar.

no tornarà
no tornarà...

records arrugats.

només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, seria veritat. li ho havia dit de broma, només era una tonteria, i a ella li havia semblat... no ho sabia. la va descol·locar completament, volia sentir-li dir, però alhora li feia por. però de cop, quan es va trobar sola davant del mirall va decidir que sí. que volia viure la vida al seu costat, que no li feia cap por, i que a partir d'aquell moment faria tot el que fés falta perquè això fos possible. perquè hauria de triar, a partir d'aleshores, i hi hauria moments difícils, deixaria de fer coses, fins i tot es veurien menys per guanyar temps a la llarga. i és que quan es va mirar al mirall, es va veure la cara plena d'arrugues i es va imaginar vella al seu costat.

només de sentir-li-ho dir se li havia encès el cor. el que no sabia és que, amb el temps, ho havia vist tot clar. li ho havia dit de broma, només era una tonteria i a ella li havia semblat... bé. la va sorprendre del tot, no ho havia pensat i li feia il·lusió. volia reviure tot el que havien viscut junts, i tornar al loc on havia començat tot, que ara ja estava destruït.. recórrer els carrers d'una ciutat que els semblava estranya, després de tant de temps... però va decidir que sí, que ho havia de fer encara que li fés mal. perquè éren els records de tots dos, i havien passat la vida així. i és que quan es va mirar al mirall, només va saber veure's la cara arrugada i la d'ell al costat.

no ho sé...

és estrany
parlar de coses per callar
i tenir por de fer-te mal
si no saps com protegir-me
de mi mateixa
és...
diferent

però de fet,
a qui li havia de passar?

*sin* (sense idees noves)

intento inventar
noves maneres
de dir el mateix
potser li ho deixaré dir al mar
o que ho xiuli el vent
que ho xiuxiuegin les brases
o ho cridin els boscos...
potser ho podràs llegir en el fum
o en l'olor dels petons al coll
potser ho podràs veure en l'aigua
o reflectit en el color de la lluna.

però segur que farà olor de gust de kiwi.

com més puc dir-te que t'estimo?

plorar perquè sí.

és inútil, de vegades, intentar analitzar el que ens passa. i és igual d'inútil intentar evitar que les llàgrimes ens llisquin galtes avall. i no cal, no és necessari. i va bé plorar sol. de vegades necessito que alguna cosa em recordi que tinc uns límits, que no tot ha de sortir bé i que el món, no només no gira al meu voltant sinó que ni tan sols sap que existeixo. i és per això que va bé plorar, sigui per un motiu o bé per un altre.

i és per això que també va bé saber que tena a persones meravelloses que t'estimen i que estan disposades a perdre el seu temps consolan-te.

a tots vosaltres, gràcies.

pepito?humanisticgirls..aaaaaapff (palla mental)

hi! this is pepito!
pepito can dance,
pepito can jump,
pepito can clap!
this is pepito!

aquest, i l'acudit del conill, la fan riure tantíssim.
i em fa una gràcia veure-la riure a aquesta dona! de debò, m'encanta.
és super seriosa, i quan la veure de bon humor, reconforta.

i les boletes de guix, això també em reconforta.
i les ratlles de guix també. i la història dels bolets també.
i cantar cançons de disney també.

és que no sé què faria sense elles.

gràcies.

**

i tens raó,
hi ha moments per tot
però per a tu
sempre tinc moments
t'estimo

és el que hi ha.

hi ha cançons
que vull cantar-te
poemes que voldria
haver escrit per a tu
moments que necessito
viure al teu costat
i no puc.


el temps és cruel, quan vol.


tant és.

petó de bonanit.

els petons no es donen...
es fan
els petons els fas amb les mans
els fas amb el cos
els fas fins i tot
abans d'acostar-te
em fas un petó
tan sols de pensar-hi
i el fabriques al cor
i en treus un bocí
per l'ànima
per on s'escapen
paraules d'amor
i núvols de sucre
i petons dels teus...
que em fan perdre el cap
cada cop que me'n fas

jo no vull que me'n regalis
vull que els inventis cada nit
i el prometo que ho faré
i que amb cada petó fet
i cadascún dels que et faré
canviaré una mica el món
perquè demà,
o demà passat
siguem una mica més feliços
i puguem seguir
fabricant petons.