què coi són aquests comentaris amb caracters xinesos?
és que el blog me'ls tradueix i no em deixa llegir els comentaris expressament?o és que hi ha una colla de xinesos sabotejadors que pretenen omplir-me el blog de comentaris incomprensibles?
per favor, una súplica des d'aqui... si m'heu de deixar comentaris, no ho feu en xinès, en japonès o en rus cap problema... però tu, que no els dominem tots els idiomes....
dimarts, de juliol 28, 2009
dimarts, de juny 23, 2009
Ctrl+Alt+Supr
el cap li va fer bluff i de cop es va quedar en blanc. era incapaç de pensar, de reaccionar, de veure i reconèixer els qui tenia al davant. es veia les mans plenes de coses per a fer i sense la mínima idea de què fer-ne, veia les cares de circumstàncies de tots els qui l'envoltaven i no hi trobava solució.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.
i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?
doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.
estava al límit de la saturació.
i de cop, va notar un fred glacial a la cara. algú, no va veure qui, li havia llançat un got d'aigua freda al damunt.
i ara què se suposa que passa, reacciona, o no reacciona?
doncs no, es va quedar igual. no va reaccionar pel got d'aigua, l'única diferència va ser que quan va sortir al carrer, a més de no saber on havia d'anar, tenia el cap ben moll.
diumenge, de maig 10, 2009
EL conte per l'Alura
Aquest és un conte sense dibuixos, perquè és un conte seriós. Un conte tan i tan seriós que fins i tot quan és acabat d’escriure no dóna satisfacció. És un conte seriós de debò, d’aquells que fan pensar i que queda bé de dir que has llegit, rollo Don Quijote, però què es ven més que els llibre de Jorge Bucay. Aquest és un conte dels de debò, ben fet, amb gran estructura i argument. És un gran, grandíssim i enorme conte. És un conte fruit de la inspiració més pura, a l’estil simbolista, drogat fins a les celles i amb visions místiques incloses. Perquè aquest és el pare dels contes seriosos. És EL conte. Però tot i ser El conte, la seva utilitat és dubtosa i això fa trontollar la seva necessitat d’existir. I si realment no fes falta? I si no fos imprescindible per a fer evolucionar la societat? Aleshores la seva missió al planeta no podria arribar a ser realitzada. No seria llegit, s’oblidaria per sempre. Després de tants temors, el conte ha decidit esborrar-se. I au, bon vent.
divendres, d’abril 24, 2009
vomitarem carner
Estic odiant un poeta que m'agrada.
i no és culpa del poeta. És que l'estic avorrint infinitament. esmorzo dino i sopo Carner, fins la fi dels dies. I per molt meravellosos que siguin els versos no puc si me'ls explica aquest. Tot l'entusiasme que té per Carner me'l fa avorrir. Sí, és boníssim però no, NO és evident que sigui extraordinari el canvi d'un vers per l'altre, i no si ho dius cada trenta segons...
no m'havien advertit que podia tenir professors dolents.
mentrestant, l'home recita versos sense gràcia i declama l'originalitat i els matisos que provoca la suspensió d'una coma al final d'un vers.
dilluns, de març 30, 2009
fase REM amb els ulls oberts
no surt el sol i s'apalanca damunt de Barcelona una boirina espessa que tenyeix la ciutat de mandra i de gris. el dia es lleva, però no es desperta, i això acompanyarà la població en el seu viatge diari de la feina a casa, a classe o on sigui. i tot, tot serà en aquest estat, en aquesta mena d'adormiment rotund. no és son, no és que les parpelles es tanquin soles i els ulls es posin guenyos d'esgotament. és simplement una mena de lentitud i una pesantor al cos... com si somniéssin amb els ulls oberts, amb aquella son que no descansa ni cansa però que no deixa fer res ben fet. els habitants de Barcelona ho comenten entre ells i ho troben estrany, però ho atribueixen al temps, a l'abril aquest que és ben boig...
el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...
i per això des de divendres fa son.
el que no s'imaginen és que una bandada d'elefants gegants estan de vacances a Barcelona i es passegen impunement per la ciutat de nit aixafant els barcelonins que, evidentment, demà no tindran cap ganes de llevar-se...
i per això des de divendres fa son.
divendres, de març 27, 2009
divendres, dia de blog
és el que té tenir festa a la facultat, que una el divendres es lleva al matí i diu va, fem feina, iaixò que engegues el portàtil i mira el correu i ja hi som fes feina una estona i posa't musiqueta i vinga daniela mercury en sus mejores tiempos i au ja hi som: he mirat el blog. això implica no només que em miraré el meu i somriure als comentaris trobats (ep, que s'agraeixen infinitament) sinó que és clar, ens mirarem els blogs dels amics que escriuen i deixarem comentaris perquè coi, la noia dels cabells vermells cada dia escriu millor i quina enveja (saaaaaana) i vès ja hi som, de blog en blog i de cop..
t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.
i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.
eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum
t'adones que tens la pràctica de fonètica i fonologia morta de fàstig rotllo la mitja llimona que es queda a la nevera i no hi ha com salvar-la i ja l'hem liat.
i penses va, escriu una estona que ara t'has inspirat i clar què escric i ai hauria de parlar del merder de la universitat de la setmana passada però pensar en els mossos rotllo quin pal, mira saps què deixem-ho estar i no escriguis o mira si, escriu el que et passa pel cap i escric aquest bodriu i au ja està fet.
eh, i tot això amb...11 comes NOMÉS! el meu rècord...això sí, sense majúscules per no perdre el costum
dilluns, de març 09, 2009
High tide or low tide...
Hi ha cançons i cançons, de la mateixa manera que hi ha dies i dies. I hi ha dies que les cançons sembla que no t'acompanyin i d'altres que, deu ser per l'egocentrisme que ens caracteritza, ens recorden la nostra vida a cada compàs. potser sí.
Avui m'he assabentat que era el dia mundial de la lentitud. Vès, quina ironia que ho expliqui jo que sóc la cosa menys lenta de la capa de la terra, modèsties a banda però calmadeta no sóc. I avui, potser per l'alegria de saber que tenia un motiu per permetre'm el luxe d'arribar tard a tot arreu, m'he escoltat amb atenció una cançó que no coneixia. El tema és, com ha arribat aquesta cançó al meu mp3? el sistema és el següent:
Aquí un colega em recomana el Sr Ben Harper que tia és una canya i t'encantarà i jo me'l baixo de l'Ares i, quan carrego l'Ipod l'hi poso sense haver-la escoltat prèviament. Normalment la cago, la gent em recomana coses molt rares i descobreixes que els gustot musicals dels teus amics fan cert iuiu, però de vegades surt bé.
I aquesta vegada ha caigut una perla absoluta, una cançó de Ben Harper preciosa d'aquelles que fan saltar la llagrimeta inevitablement, però no per sensiblera trista o res que s'hi assembli: és preciosa i prou.
decidiu vosaltres mateixos..
Yes, in high seas or in low seas
I'm gonna be your friend
You know that I'm gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I'll be by your side
You know that I'll be by your side
I heard her praying, praying, praying - mmh
I said I heard my mother
Her praying, praying, praying - mmh
She was praying in the night
And the words that she said, the words that she said
They still linger in my head, linger in my head
She said : "A child is born into this world
He needs protection" - yeah
Avui m'he assabentat que era el dia mundial de la lentitud. Vès, quina ironia que ho expliqui jo que sóc la cosa menys lenta de la capa de la terra, modèsties a banda però calmadeta no sóc. I avui, potser per l'alegria de saber que tenia un motiu per permetre'm el luxe d'arribar tard a tot arreu, m'he escoltat amb atenció una cançó que no coneixia. El tema és, com ha arribat aquesta cançó al meu mp3? el sistema és el següent:
Aquí un colega em recomana el Sr Ben Harper que tia és una canya i t'encantarà i jo me'l baixo de l'Ares i, quan carrego l'Ipod l'hi poso sense haver-la escoltat prèviament. Normalment la cago, la gent em recomana coses molt rares i descobreixes que els gustot musicals dels teus amics fan cert iuiu, però de vegades surt bé.
I aquesta vegada ha caigut una perla absoluta, una cançó de Ben Harper preciosa d'aquelles que fan saltar la llagrimeta inevitablement, però no per sensiblera trista o res que s'hi assembli: és preciosa i prou.
decidiu vosaltres mateixos..
Yes, in high seas or in low seas
I'm gonna be your friend
You know that I'm gonna be your friend
Any so in high tide or in low tide
I'll be by your side
You know that I'll be by your side
I heard her praying, praying, praying - mmh
I said I heard my mother
Her praying, praying, praying - mmh
She was praying in the night
And the words that she said, the words that she said
They still linger in my head, linger in my head
She said : "A child is born into this world
He needs protection" - yeah
dimecres, de gener 21, 2009
l'Escriptor
Senyors, els presento l'Escriptor
Sí, saben aquell tipus que em fa tanta ràbia? doncs l'Escriptor és així.
És atractivet, intelectu-modernillo, porta ulleres de pasta i té uns llavis com els del clooney (tot i que ell prefereix les pelicules de Lars von Trier).
l'Escriptor és periodista (oh gran carrera) tot i que ara fa de professor en una universitat semi-pública (gairebé privada) i col·labora en un magazine de tarda. Llegeix totes les novel·les sueques que li cauen a les mans, potser perquè espera escriure algun dia un best-seller. l'Escriptor escriu poemes d'amagat però amb certes reserves els deixa llegir només als amics "més íntims" -gairebé una seixantena- fins que li demanen que els publiqui. l'Escriptor és un home de món, molt viatjat, dels que posa creuetes un cop ha vist el lloc i visita els museus més alternatius i els clubs més cool de la ciutat.
l'Escriptor, senyors, és aquell home que espera que el coneguin pel carrer, però si els fa tanta ràbia com a mi, siusplau, no el mirin.
l'Escriptor és el capullo integral més gran que existeix.
Sí, saben aquell tipus que em fa tanta ràbia? doncs l'Escriptor és així.
És atractivet, intelectu-modernillo, porta ulleres de pasta i té uns llavis com els del clooney (tot i que ell prefereix les pelicules de Lars von Trier).
l'Escriptor és periodista (oh gran carrera) tot i que ara fa de professor en una universitat semi-pública (gairebé privada) i col·labora en un magazine de tarda. Llegeix totes les novel·les sueques que li cauen a les mans, potser perquè espera escriure algun dia un best-seller. l'Escriptor escriu poemes d'amagat però amb certes reserves els deixa llegir només als amics "més íntims" -gairebé una seixantena- fins que li demanen que els publiqui. l'Escriptor és un home de món, molt viatjat, dels que posa creuetes un cop ha vist el lloc i visita els museus més alternatius i els clubs més cool de la ciutat.
l'Escriptor, senyors, és aquell home que espera que el coneguin pel carrer, però si els fa tanta ràbia com a mi, siusplau, no el mirin.
l'Escriptor és el capullo integral més gran que existeix.
santa impotència
La sensació d'estar-nos equivocant ens frustra. I la sensació de saber que ens estem equivocant, i que algú a qui estimem s'està equivocant és encara més frustrant. I saber que no el podem ajudar encara ens frustra més, sobretot si sabem positivament que no es deixarà ajudar i que d'aquesta manera no ens ajudarem a estar millor.
Complicat, oi?
Després de llegir i rellegir una i altra vegada el mateix paràgraf, l'Escriptor va decidir que aquell potser no era el millor principi per al seu nou llibre d'autoajuda.
o si?
Complicat, oi?
Després de llegir i rellegir una i altra vegada el mateix paràgraf, l'Escriptor va decidir que aquell potser no era el millor principi per al seu nou llibre d'autoajuda.
o si?
divendres, de gener 02, 2009
ningú ha escombrat les fulles/ no hi ha manera d'acabar aquest treball.
toca't la pera.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:
Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.
Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.
coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.
aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.
doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.
ara he de fer una critica d'un llibre que m'ha agradat i no sé per on posar-m'hi.
a veure, als pobres lectors que llegiu aquest bloc infame (oh yeah, captatio benevolentiae, que bona sóc, oh yeah), digueu-me què si llegirieu un llibre amb aquesta crítica:
Ningú ha escombrat les fulles és un llibre d’aquells que no sembla que siguin res de l’altre món fins que el llegeixes amb una mica de ganes. No és un llibre que trobis com a best seller a les llibreries, no se n’ha fet les millors crítiques als diaris ni una gran publicitat. Però no feia falta. Perquè no és un llibre que faci plorar ni que faci riure. No és un llibre original, no és un llibre magnífic, novedós i amb pretensió de gran èxit.
Però no ens enganyem, tampoc no és un mal llibre, ni es mereix que no se n’hagi fet ressò. Aquest és un bon llibre de petites històries del dia a dia, de vida, de mort, de viatges, relacions de parella… però sense oblidar que qui l’escriu és un poeta, i que per tant, el llibre és ple de referències a l’escriptura i el llenguatge, a diversos mestres de l’escriptura i de passatges més propis de la poesia que de la prosa a la que estem acostumats.
Jordi Lavina ens proposa un llibre de divuit contes explicats a cau d’orella sense edulcorar-los més del compte. Mostra la vida com és, les obsessions d’uns i altres que ens porten a ser qui som, sense saber-ho la majoria de vegades. I potser és per això, que pensant en el lector, alterna els contes més durs amb els contes més dolços, tenint en compte a qui de vegades sembla que oblidi: llegint-lo, tenim la sensació que l’autor ha gaudit tant de l’escriptura que l’últim en què pensava era en publicar la seva obra. És alhora, un llibre treballat, on tot hi té un sentit específic, des de l’ordre dels contes fins les imatges de la portada i les parts de dins!!, no s’espantin per les formigues, ja les aniran trobant a mida que llegeixin.
Però no hi ha motius per alarmar-se, tot i que sigui un llibre treballat no està pensat per a un grup de lectors elitista al qual s’hi ha d’entrar mitjançant un examen tot i que de vegades ho sembli per la quantitat de referències –potser no totes justificades- que apareixen al llibre. Es pot llegir a l’autobús, al metro o, millor, acompanyat d’un cafè un matí de dissabte, i si tenim sort, aconseguirà alegrar-nos el dia, i si té sort l’autor, aconseguirà que no ens n’oblidem la resta de la jornada.
Després de molts dies de no decidir on desar-lo, si amb els llibres per a llegir sovint, amb els llibres per llegir una vegada, amb els clàssics o... he decidit que el deixaré a la tauleta de nit. Amb els llibres que cal llegir una altra vegada.
coi, que m'ha agradat, que no hauria donat un duro pel llibre el primer cop que el vaig agafar, però que ara sí, que m'agrada i que llegir-ne un conte de tant en tant m'alegra el dia, que ha aconseguit emocionar-me.... uuhm... que complicat. suposo que seria més fàcil carregar-me'l i fer com ens deia la teacher quan escriviem en anglès, digues allò que et sigui més fàcil, tant és que estigui lluny dels teus principis... però no puc.
aquest llibre ha aconseguit emocionar-me i fer-me llegir amb el gat a la falda com feia temps que no ho feia. i no em dona la gana de carregar-me'l.
doncs au, podeu valorar-ne la pseudo-crítica i us ho agrairé eternament.
dilluns, de novembre 24, 2008
fred
I de cop, se’n va adonar.
Cada vegada es feia més i més petita en aquell seient d’autobús. El món era massa gran o ella massa fràgil? Potser és que no estava preparada per la vida adulta, potser és que senzillament no era el seu dia. Per què la gent en qui ella confiava no confiava en ella? Per què no era capaç de demostrar com estimava a la gent del seu voltant?
Devia ser això, que el fred l’estava matant, que se li havia ficat al moll dels ossos i no la deixava ser ella mateixa. I veia com els dies se li escapaven de les mans i no podia fer res, però que cada vegada feia més fred i cada vegada se sentia més sola….
Cada vegada es feia més i més petita en aquell seient d’autobús. El món era massa gran o ella massa fràgil? Potser és que no estava preparada per la vida adulta, potser és que senzillament no era el seu dia. Per què la gent en qui ella confiava no confiava en ella? Per què no era capaç de demostrar com estimava a la gent del seu voltant?
Devia ser això, que el fred l’estava matant, que se li havia ficat al moll dels ossos i no la deixava ser ella mateixa. I veia com els dies se li escapaven de les mans i no podia fer res, però que cada vegada feia més fred i cada vegada se sentia més sola….
diumenge, de novembre 02, 2008
pluja.
la pluja em deprimeix. és a dir, no em deprimeix però em fa estar molt estranya. si plou i estic contenta i puc estrenar les meves botes d'aigua vermelles tot funciona i el dia l'acabem amb un somriure als llavis. però si plou i no estic d'humor, si em llevo i plou no anem bé, si plou i fa fred em sento com un os a ple hivern a qui no han deixat hivernar. i és que la pluja em cansa, suposo que em fa sentir més vulnerable del que sóc, tot pot ser.
aquest matí quan m'he llevat i he vist que plovia, estranyament me n'he alegrat. em venia de gust passar el dia sense fer res. i després de sortir a plegar els tendals, el que més em venia de gust era un got de llet amb cola-cao. i sí, després d'anys i panys de no prendre'n, aquest matí he esmorzat llet amb cola-cao i cereals.
eh, i té un gust que no recordava, més dolç i tot. de fet, la pluja no és tan horrible si et fa recordar que la llet amb colacao i cereals encara existeixen, i que mai no som prou grans per deixar de prendre'n.
aquest matí quan m'he llevat i he vist que plovia, estranyament me n'he alegrat. em venia de gust passar el dia sense fer res. i després de sortir a plegar els tendals, el que més em venia de gust era un got de llet amb cola-cao. i sí, després d'anys i panys de no prendre'n, aquest matí he esmorzat llet amb cola-cao i cereals.
eh, i té un gust que no recordava, més dolç i tot. de fet, la pluja no és tan horrible si et fa recordar que la llet amb colacao i cereals encara existeixen, i que mai no som prou grans per deixar de prendre'n.
dimarts, de setembre 23, 2008
hem començat la facultat
i sí, dic hem perquè som molts els nous i "pardillus" que ens passegem per la facultat amb ulls de pànic i somriure nerviós. primeres classes, primers nervis, primeres dates d'exàmen que són més properes del que semblen, llibres que has de llegir i que no són a la llibreria, classes que no es fan on dèien que les feien i grups que no es corresponen a les classes que havien de fer. però bé, hem començat i això, per què ens hem d'enganyar, és maco. és maco i és entranyable perquè s'estableixen aquella mena de xarxes d'amics i d'amics d'amics. posarem un cas, per exemple. aquesta tarda parlava amb una noia que feia classe de lingüística a la mateixa hora que jo però en una altra aula. coincidia a classe amb una altra noia a qui no coneixia però jo sí. tot tan estúpid com presentar-les i han marxat juntes i contentes. paradoxa, jo he anat a classe sola.
dijous, d’agost 28, 2008
s'ha acabat la història
prometo una explicació amb més detall, però després d'un estiu complicat, l'avi Freixenet va morir el dia 26 de matinada. i ara ja s'ha acabat.
no l'oblidaré.
no l'oblidaré.
dimarts, d’agost 19, 2008
mala llet
Benvolguts blocaires lectors d’aquest blog infame, us voldria fer una confessió:
Em sento idiota. Sí, és així. Recordo que fa un parell d’anys un grup hortera va fer una cançó que repetia “esa cara de idiota” amb una veu popera insofriblement aguda i que em feia molta gràcia i que sorprenentment porta ressonant dins el meu cap des de fa una bona estona. És que m’hi sento, em sap greu. M’explicaré: fa un parell d’hores em discutia amb els meus pares perquè em retreien que no comunico, que no parlo, que no sóc capaç d’expressar el que sento, i els explicava el meu sentiment d’inferioritat, potenciat a més a més perquè a cada cosa que els explico es dediquen a treure-li ferro i a intentar convèncer-me de que no és un problema i que són només tonteries seves, que és clar, els seus problemes són els importants i no els meus. Evidentment, tenen raó, els seus problemes segurament són molt més importants que els meus, però coi, els meus són tan importants per a mi com els seus ho són per a ells, que cadascú es fa els problemes a la seva mida, oi? Doncs bé, a tot això, la meva parella a qui m’estimo molt em retreia l’altre dia que semblava que no confiés en ell i que no li explicava res del que em passava. Vaig intentar posar-hi remei i semblava que teníem la cosa encarrilada. A tot això, hi hem d’afegir el meravellós comentari de ma mare dient que, és clar, el meu problema venia donat perquè en algun moment algú m’havia fet sentir inferior com si els meus problemes no haguessin d’importar a ningú (ep, gran deducció, hem descobert la sopa d’all avui també…). Un cop tenim aquesta mena de còctel molotov preparadet i a punt de fer un desgavell enorme, se’m presenta el meu millor amic a casa i passem una estona fent una cervesa i explicant-nos milers de coses. A tot això, la meva parella aprofita per trucar-me gairebé plorant i després de calmar-lo i prometre-li una trucada una estona més tard, me n’adono que l’he consolat però que no té ni la més remota idea de com estic jo en aquests moments. Després d’una altra estona de conversa meravellosa amb el meu millor amic se’n va a dormir i faig la trucada promesa.
Ah, quina és la meva sorpresa quan l’amor en qüestió em diu que està cansat i que no pot dormir però que ho vol intentar i que només necessitava sentir la meva veu per dormir amb serenitat. Sí, molt bucòlic, toca’t els pebrots, però penja sense saber que estic amb els nervis de punta per com estan les coses a casa. Ahà, se m’encén una bombeta, el meu germà està llevat i acaba de tornar de fer una volta amb els amics. Me’n vaig a la seva habitació i li explico com estic. Aquesta és la millor de les reaccions. Directament no s’immuta, no separa la vista de la pantalla de l’ordinador i l’únic que em diu és que tanqui la porta quan surti de l’habitació.
Senyors, diguin-me si m’equivoco, però jo tinc la sensació que el meu problema de comunicació no sóc jo, recoi, sinó que són més aviat els altres. No és que no intenti explicar-me, és que no em deixen. I sí, tinc la sensació que a ningú li interessa el que em passi, però no és que tingui la sensació, és que és el que realment m’estan demostrant. I em toca molt els collons.
I ara, per seguir amb la tònica establerta, siusplau, no comentin, no fos cas que per un moment em donés la sensació que a algú li preocupa el que em passa.
A prendre pel cul.
Em sento idiota. Sí, és així. Recordo que fa un parell d’anys un grup hortera va fer una cançó que repetia “esa cara de idiota” amb una veu popera insofriblement aguda i que em feia molta gràcia i que sorprenentment porta ressonant dins el meu cap des de fa una bona estona. És que m’hi sento, em sap greu. M’explicaré: fa un parell d’hores em discutia amb els meus pares perquè em retreien que no comunico, que no parlo, que no sóc capaç d’expressar el que sento, i els explicava el meu sentiment d’inferioritat, potenciat a més a més perquè a cada cosa que els explico es dediquen a treure-li ferro i a intentar convèncer-me de que no és un problema i que són només tonteries seves, que és clar, els seus problemes són els importants i no els meus. Evidentment, tenen raó, els seus problemes segurament són molt més importants que els meus, però coi, els meus són tan importants per a mi com els seus ho són per a ells, que cadascú es fa els problemes a la seva mida, oi? Doncs bé, a tot això, la meva parella a qui m’estimo molt em retreia l’altre dia que semblava que no confiés en ell i que no li explicava res del que em passava. Vaig intentar posar-hi remei i semblava que teníem la cosa encarrilada. A tot això, hi hem d’afegir el meravellós comentari de ma mare dient que, és clar, el meu problema venia donat perquè en algun moment algú m’havia fet sentir inferior com si els meus problemes no haguessin d’importar a ningú (ep, gran deducció, hem descobert la sopa d’all avui també…). Un cop tenim aquesta mena de còctel molotov preparadet i a punt de fer un desgavell enorme, se’m presenta el meu millor amic a casa i passem una estona fent una cervesa i explicant-nos milers de coses. A tot això, la meva parella aprofita per trucar-me gairebé plorant i després de calmar-lo i prometre-li una trucada una estona més tard, me n’adono que l’he consolat però que no té ni la més remota idea de com estic jo en aquests moments. Després d’una altra estona de conversa meravellosa amb el meu millor amic se’n va a dormir i faig la trucada promesa.
Ah, quina és la meva sorpresa quan l’amor en qüestió em diu que està cansat i que no pot dormir però que ho vol intentar i que només necessitava sentir la meva veu per dormir amb serenitat. Sí, molt bucòlic, toca’t els pebrots, però penja sense saber que estic amb els nervis de punta per com estan les coses a casa. Ahà, se m’encén una bombeta, el meu germà està llevat i acaba de tornar de fer una volta amb els amics. Me’n vaig a la seva habitació i li explico com estic. Aquesta és la millor de les reaccions. Directament no s’immuta, no separa la vista de la pantalla de l’ordinador i l’únic que em diu és que tanqui la porta quan surti de l’habitació.
Senyors, diguin-me si m’equivoco, però jo tinc la sensació que el meu problema de comunicació no sóc jo, recoi, sinó que són més aviat els altres. No és que no intenti explicar-me, és que no em deixen. I sí, tinc la sensació que a ningú li interessa el que em passi, però no és que tingui la sensació, és que és el que realment m’estan demostrant. I em toca molt els collons.
I ara, per seguir amb la tònica establerta, siusplau, no comentin, no fos cas que per un moment em donés la sensació que a algú li preocupa el que em passa.
A prendre pel cul.
dissabte, de juliol 19, 2008
romanticisme? no, gràcies
Ara mateix no estic segura d'estar preparada per llegir poemes romàntics. Hòstia, avui és un d'aquells dies en que qualsevol cosa semblant als núvols de sucre em fa vomitar. Senyors, avui estem destructius, oi tant, i vès quina novetat, torna a ser dissabte. Què els passa als dissabtes a la nit? Doncs que el meravellós món de Hollywood ens ha ensenyat que és una bona nit per passar en parella en plan romàntic. I què passa quan no hi ha plan? Doncs que la població es frustra, i o bé plora en secret i acaba miran el gran prix del verano o la seva versió moderna que ja no sé com va el tema, o bé es posa en plan destructiu i escriu al blog estupideses diverses.
I per què tot aquest atac i aquesta mania als poemes romàntics? Doncs perquè és l'estiu i la gent està estúpida. I com ho he descobert? Doncs en el meravellós món del fotolog. M'explicaré:
Fa una estona, avorrida de la programació televisiva que no conec -perquè no hi estic avesada a tenir tele jo, vès i perquè, posats a ser sincers, quan feien el gran prix em divertia més-, m'he posat a vaguejar d'un fotolog a l'altre. I heus aquí les perles que m'he trobat:
-[Porque la manera en la que nos besamos es mejor que cualquier droga.]
Anem a analitzar la frase siusplau.
No és el més nyonyo que he sentit a la vida, tot s'ha de dir. Podem prendre'n a més, el missatge positiu que la noia en qüestió no pensa drogar-se i podria remetre'ns al tòpic hippie de "fes l'amor i no la guerra". Per altra banda però, podria significar també que la noia ja ha consumit drogues prèviament i que per tant, té prou coneixement per comparar. Però vist des d'un altre punt de vista, la frase té un últim sentit positiu, que és la igualtat; no parla en cap moment que la seva parella la besi a ella ni ella a la seva parella, sinó que tots dos ho fan tot. Que maco. Seria preciós si avui no em fes venir basques qualsevol cosa de color de rosa.
En fi. Després de l'anàlisi d'una meravellosa perla cibernètica com aquesta, he pres la ferma decisió de sortir de festa i emborratxar-me, que fa masa temps que no ho faig, què coi.
I m'acomiado sense petons ni abraçades que no tinc ganes d'embafar a ningú.
I per què tot aquest atac i aquesta mania als poemes romàntics? Doncs perquè és l'estiu i la gent està estúpida. I com ho he descobert? Doncs en el meravellós món del fotolog. M'explicaré:
Fa una estona, avorrida de la programació televisiva que no conec -perquè no hi estic avesada a tenir tele jo, vès i perquè, posats a ser sincers, quan feien el gran prix em divertia més-, m'he posat a vaguejar d'un fotolog a l'altre. I heus aquí les perles que m'he trobat:
-[Porque la manera en la que nos besamos es mejor que cualquier droga.]
Anem a analitzar la frase siusplau.
No és el més nyonyo que he sentit a la vida, tot s'ha de dir. Podem prendre'n a més, el missatge positiu que la noia en qüestió no pensa drogar-se i podria remetre'ns al tòpic hippie de "fes l'amor i no la guerra". Per altra banda però, podria significar també que la noia ja ha consumit drogues prèviament i que per tant, té prou coneixement per comparar. Però vist des d'un altre punt de vista, la frase té un últim sentit positiu, que és la igualtat; no parla en cap moment que la seva parella la besi a ella ni ella a la seva parella, sinó que tots dos ho fan tot. Que maco. Seria preciós si avui no em fes venir basques qualsevol cosa de color de rosa.
En fi. Després de l'anàlisi d'una meravellosa perla cibernètica com aquesta, he pres la ferma decisió de sortir de festa i emborratxar-me, que fa masa temps que no ho faig, què coi.
I m'acomiado sense petons ni abraçades que no tinc ganes d'embafar a ningú.
dijous, de juliol 10, 2008
escriure.... o no
no tinc temps per escriure. no en tinc. i com que no tinc temps, no hauria d'escriure, però no tenir temps per escriure em fa tenir més ganes d'escriure. de fet, no hauria d'estar escrivint, però si no estigués escrivint em moriria de les ganes que tinc d'escriure, i per això escric.
i ara què?
i ara què?
dimecres, de juliol 09, 2008
confiar
Aquell dia va decidir que deixaria de tenir por. Perquè ja n'hi havia prou de patir per coses que encara no havien passat i que de fet no sabia si arribarien a passar. Havia d'aprendre a confiar en ella mateixa, a deixar-se anar i a no mirar al present amb un ull al passat. Sempre ho havia fet això; es comparava amb situacions passades i acabava per cometre errors diferents només tractant de no repetir vells patrons. Però s'equivocava igual i ho odiava. Aquella vegada s'havia acabat, n'estava convençuda.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.
I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.
Li va agafar la mà i va deixar-se caure enrere. Barcelona al seu darrere, amb el cos per fora de la barana i la ciutat de cap per avall, sabia que no la deixaria anar. Va tancar els ulls i va respirar fons un parell de vegades. Va obrir-los i va sentir com se li acompassava el cor. Havia confiat en algú i no havia caigut. Va redreçar-se i va tancar els ulls. Quan els va obrir, va reconèixer davant seu les fonts de Montjuïc. I res més. Es va trobar sola altra vegada i va somriure. Perquè va entendre que no feia falta dir res, que sabia que necessitava estar sola.
I el millor de tot, era saber que l'endemà al matí el trobaria al seu costat del llit.
dimarts, de juliol 08, 2008
Alumna frustrada busca professor que no es jubili
Heus aquí que una vegada una futura estudiant de fililogia es va deprimir. La futura estudiant de filologia odiava la llengua i la lingüística -i us preguntareu, i per què volia fer filologia doncs? ah, és clar, per la literatura- doncs això, odiava la llengua amb una excepció: la semàntica. Ella volia fer classe amb el Sr Tuson. I doncs, quina va ser la seva decepció quan va descobrir, quinze dies abans de fer la matrícula a la facultat i només amb un professor clar amb qui volia anar a classe quan es va trobar que el Sr Tuson es jubilava el 30 de setembre, pocs dies després de començar el curs. Amb la desil·lusió que això suposa, però, la seva alumna frustrada va seguir llegint els seus llibres, devorant els que trobava per casa i esperant per comprar l'últim que havia escrit el venerable mestre que mai tindria. L'únic consol de la pobra alumna va ser pensar que, tot i jubilar-se com a professor, el Sr Tuson segur que no deixaria d'escriure.
diumenge, de juliol 06, 2008
COM ES LLEGEIX UN LLIBRE
Primerament és necessari un ambient agradable, la llum correcta i un lloc còmode per seure.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.
Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.
Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc
Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.
No podem oblidar les ganes de viatjar a un món on mai hem estat i d’ on mai deixarem de ser, així com tampoc la set de saber i la gana de lletra.
Un cop passada aquesta fase, podem prosseguir a obrir el llibre carregats d’il·lusió però sense expectatives prèvies. Cal tenir en compte les recomanacions rebudes, però mai obligar-nos a obrir el llibre només perquè l’ha escrit l’escriptor “X” o “Y”.
Ja convençuts de llegir allò que tenim entre les mans, procedirem a llegir la primera frase, assaborint-ne totes les lletres com si fossin un gelat de xocolata, suau, i esclafant-les al paladar per notar-ne l’essència.
Després de la primera frase vindrà la segona, i després la tercera, llegides lentament. Arribant a la quarta accelerarem el procés per començar a ficar-nos dins el llibre, al més pur estil de tren de fira, que tot i semblar impossible accelera fins a marejar-nos.
Arribats al final de la primera pàgina, respirar fons i compassar el cor, prendre impuls, humitejar la punta del dit índex i passar la pàgina. És important tancar els ulls abans de seguir amb la segona pàgina, perquè és perillós encegar-nos amb la llum de la història. Llegir la segona pàgina amb ganes, buscant recuperar aquell gust de xocolata de la primera frase però trobant el sabor amarg del cacau a la punta de la llengua perquè ja hem deixat una pàgina enrere. La segona pàgina lliscarà com uns patins sobre el gel, marcant la història a la nostra memòria amb la fulla esmolada de la imaginació. En cas de relliscada, mosca collonera o veí emprenyador, és recomanable retrocedir al principi de la frase per no desencaminar-nos de la ruta del llibre. Després d’aquest fluir i de conèixer la primera interrupció, llegir el capítol tranquil·lament, fins arribar al final del mateix. Arribats a aquest punt, fer una primera valoració del llibre: és allò que ens esperàvem? És avorrit? És tan insofrible com els comentaris de Losantos? Ens agrada com està enfocat? Si hem respost que no a la penúltima pregunta ja podem seguir endavant.
!!! abans de continuar, buscar al nostre voltant quelcom per utilitzar de punt de llibre: tiquets de compra, retalls de diari, punts de llibre pròpiament dits – són escassos, però hi ha una sèrie d’exemplars protegits del perill d’ extinció-... Una recomanació: són molt aprofitables els negatius de fotos antigues, i a més guanyen valor amb els anys, però s’ha de vigilar si el llibre no és de propietat o bé si es deixa posteriorment – no fóra recomanable ensenyar intimitats -.
Per contra, queda totalment prohibit plegar la punta de la pàgina, tenen tendència a podrir-se i la pàgina cau més depressa en cas de desenquadernació.
Passat el primer capítol, tornarem a endinsar-nos en la història a velocitat vertiginosa, tirant-nos de cap dins el llibre. Sense saber de quina manera ni per quin motiu exactament, la història ens absorbirà fins a fer-nos perdre la noció del temps. Viatjarem amb els seus personatges, viurem noves experiències, ens emocionarem, riurem, ens indignarem o bé ens atemorirem amb allò que ens expliquin els fulls escrits. A causa d’això, és probable un cert descontrol. És recomanable parar cada quatre o cinc capítols i recordar-nos que tenim una sèrie de necessitats fisiològiques que pot ser que ens reclamin, que tenim família i amics a qui no es pot oblidar i que la llum decreix a mesura que passa el dia, així que caldrà encendre algun llum passada mitja tarda.
Capítol a capítol, ja acostumats a la manera d’escriure de l’autor “X” o “Y”, familiaritzats amb els personatges i convençuts que fem alguna cosa de profit, tornarem a reviure per uns instants el sabor de xocolata del qual parlàvem abans. De cop, ens adonarem que ja ens queda menys de la meitat del llibre per a llegir i que, tot i que no ho pensàvem al principi, no volem que s’acabi.
En aquest cas, és recomanable agafar el llibre en una mà i amb l’altra i certa precaució cercar en algun lloc alguna cosa dolça, introduir-la sota la llengua i esperar que s’endugui la pena estómac avall.
Després d’aquest moment,passarem a una fase de lectura pseudo-relaxada, és a dir, d’aquella amb moments de frenetisme absolut i gairebé histèric i moments d’obligar-nos a la moderació per no embriagar-nos de lectura, de lletres, d’història i de sensació.
I quan creurem que hem aconseguit moderar-nos, arribarem al punt culminant de la història; aquell que ens farà plorar, riure, emocionar-nos, tremolar.... aquell moment que ens farà vibrar. Si els tremolors són molt extrems o els ulls se’ns neguen de llàgrimes, cal recordar que el llibre no s’esborrarà sol, sinó que es queda, és a dir que es pot esperar un segon que ens assequem les llàgrimes o se’ns passi l’atac de riure si convé.
En cas d’haver seguir les instruccions fins a arribar a aquest moment, actualment el llibre ja ha de pesar més per la banda esquerra que per la dreta, que de fet, podria tancar-se en qualsevol moment. És recomanable tornar a respirar fons i gaudir de les darreres pàgines.
Perquè en les darreres pàgines viurem amb els personatges de costat, sentirem les seves emocions com mai i esperarem un final asseguts prop seu, observant. Fins arribar al moment de girar la pàgina i veure que no hi ha més, que el llibre s’acaba al següent paràgraf i acostar-nos perillosament a les darreres línies, la darrera paraula...
I el blanc
Després de la reflexió pertinent, arribarem a un estat de relaxació del qual ens costarà de sortir. Però haurem gaudit d’un dels plaers de la vida gràcies als quals podem seguir vivint.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
